Vés al contingut

Ventura Pons i Sala

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Ventura Pons)
Plantilla:Infotaula personaVentura Pons i Sala
Imatge
Ventura Pons el 2016 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(ca) Bonaventura Pons i Sala Modifica el valor a Wikidata
25 juliol 1945 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort8 gener 2024 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortennuegament Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, director de teatre, guionista, productor de cinema Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webventurapons.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0690532 Allocine: 5024 Allmovie: p106818 TMDB.org: 43330 Modifica el valor a Wikidata

Bonaventura Pons i Sala, més conegut com a Ventura Pons i Sala o simplement com a Ventura Pons (Barcelona, 25 de juliol del 1945 - 8 de gener de 2024), fou un director de cinema, guionista i productor català.[1][2] Després de dirigir més d'una vintena d'obres teatrals, va rodar la seva primera pel·lícula l'any 1977, Ocaña, retrat intermitent, seleccionada oficialment pel Festival de Canes de 1978.[3] Amb 32 llargmetratges, 30 produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, S.A., fundada l'any 1985,[4] es va convertir en el director que més pel·lícules ha rodat en català i en un dels cineastes més coneguts de Catalunya.[cal citació] Més de 810 festivals, 34 restrospectives, estudis i congressos acadèmics universitaris en les millors universitats del món anglosaxó i europeu, tesines doctorals, etc.[cal citació]

La seva obra es programa contínuament en els millors festivals de cinema internacionals, destacant els de Toronto (8 fest), la Berlinale (9 fest), on ha aconseguit la seva presència consecutiva durant cinc anys, i a la vegada ha estat estrenada en nombrosos països, tant en sales com en nombroses televisions.[cal citació]

Biografia i obra cinematogràfica[1]

[modifica]

Ventura Pons va créixer a la Barcelona grisa de la postguerra. Des dels catorze anys va traslladar-se a Londres durant molt temps amb la seva família per al tractament del retinoblastoma dels seus germans bessons al Moorfields Eyes Hospital, on va conèixer la matrona de l'hospital, Margaret McKellar, que seria una gran influència en la seva joventut.[5] A Londres, gràcies a una beca de l'Anglo-Catalan Society va poder investigar el documentalisme britànic del Free Cinema de finals de la dècada de 1950[6] i va conèixer John Osborne, John Flecher i altres integrants de la generació Angry Young Men. Aquests cineastes serien, a l'inici de la seva carrera cinematogràfica, els principals referents.

El 1967 va iniciar la trajectòria professional en el món del teatre i durant una dècada va dirigir una vintena d'obres teatrals.[4] L'experiència teatral tindria una gran influència en la seva faceta com a director cinematogràfic, especialment pel que fa a direcció d'actors, a la qual sempre va donar una gran importància. La dimensió teatral en la seva obra cinematogràfica es reflecteix en l'il·lusionisme teatral amb plans contrapicats, poc moviment de càmeres o el predomin de plans fixes i frontals.[7]

Pons va debutar al cinema amb Ocaña, retrat intermitent, una visió intimista del pintor andalús José Pérez Ocaña, un personatge provocador que va marcar la vida de la Rambla i la plaça Reial de Barcelona de final de la dècada del 1970. Rodada en sis dies amb un caràcter documental, retratava la realitat d'uns personatges marginals i va suposar una nova proposta cinematogràfica, en un país que vivia moments d'importants canvis polítics i culturals. La pel·lícula va ser seleccionada per al Festival de Canes l'any 1978 i a partir d'aquí va iniciar una llarga trajectòria per festivals internacionals fins a convertir-se en una pel·lícula de culte.

L'any 1981 va dirigir El vicari d'Olot i el 1985 va fundar la productora Els Films de la Rambla, amb la qual va filmar La rossa del bar i totes les pel·lícules posteriors. Començava una etapa farcida d'exitoses comèdies, com Puta misèria! (1989), Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1992) i Rosita, please! (1993). L'any 1994 va estrenar El perquè de tot plegat, amb un guió basat en els contes de l'escriptor català Quim Monzó.[8]

Monzó va ser el primer d'una llarga llista d'escriptors contemporanis amb qui el cineasta barceloní va mantenir una estreta col·laboració: va adaptar textos de Josep Maria Benet i Jornet (Actrius, 1996, i Amic/Amat, 1998); de Sergi Belbel (Carícies, 1997, Morir (o no), 1999, i Forasters, 2008); de Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, 2000, Amor idiota, 2004, i A la deriva, 2009); de Jordi Puntí i Garriga (Animals ferits, 2005), de Ferran Torrent (La vida abismal, 2006) i de Lluïsa Cunillé (Barcelona (un mapa), 2007). A més, l'any 2002 va dirigir El gran Gato, un musical documentat al voltant de la figura del cantant d'origen argentí i gran impulsor de la rumba catalana el Gato Pérez.

En 17 de setembre de 2014, impulsats per Ventura Pons van inaugurar-se els Cinemes Texas per programar principalment reestrenes en versió original subtitulada al català, pel·lícules infantils doblades al català, maratons temàtiques, sessions amb presentació i recuperació de clàssics del cinema,[9] i van estar en funcionament fins al març de 2020 a causa de la crisi sanitària de la COVID-19.[10] El març de 2017 va obrir els Cinemes AlbaTexas de València[11] i l'abril de 2018 els cinemes Las Vegas de Figueres.[12] A la vegada ha fundat la distribuïdora Albada Films per donar sortida al cinema mundial més interessant que no arriba a les nostres pantalles.[13]

Va ser vicepresident de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya,[14] conseller i patró de la Fundació Autor durant 12 anys[cal citació] i va rebre, entre d'altres, la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Govern espanyol, la Creu de Sant Jordi del Govern català, el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya, un Premi Ondas,[15] el Premio Ciudad de Huesca, el Zinegoak 2005 a Bilbao, el premi Gaudí d'Honor 2015,[4] el Premi d'honor Jordi Dauder a Lleida 2016.[16] i el Premi Comte Jaume d'Urgell 2018[17] També va obtenir el Zlatni Pecât (Segell d'Or) a Belgrad, Sèrbia, el premi Respecte a Piestany, Eslovàquia, el Premi Gloria a Chicago (EUA), el Premi Mayahuel al FICG 33 Guadalajara (Mèxic), i molts d'altres per la seva carrera, per exemple, els dels festivals de Lima (Perú), Torí (Itàlia), Montpeller (França).[cal citació]

La Denver Colorado University, (EUA) celebrà l'octubre del 2012 un Congrés universitari sobre el seu cinema amb especialistes del món acadèmic anglosaxó.[18] L'Editorial Vervuert / Iberoamericana va publicar el llibre d'aquest congrés: Ventura Pons: Una mirada excepcional desde el cine catalán.[19]

És autor de dos llibres de memòries Els meus (i els altres) (edicions Proa, 2011),[20] He tastat molts fruits de l'arbre de la vida 2018[21] i d'un diari de viatge 54 dies i escaig, (edicions Tres i Quatre, 2012).[22]

Direccions de teatre

[modifica]

Filmografia

[modifica]
Any Pel·lícula Com a
Director Guionista Productor
1977 Ocaña, retrat intermitent Sí Sí Sí Sí
1979 Informe sobre el FAGC Sí Sí Sí Sí
1980 El vicari d'Olot Sí Sí
1986 La rossa del bar Sí Sí Sí Sí
1989 Puta misèria! Sí Sí Sí Sí
1991 Què t'hi jugues, Mari Pili? Sí Sí Sí Sí
1992 Aquesta nit o mai Sí Sí
1993 Rosita, please! Sí Sí Sí Sí
1995 El perquè de tot plegat Sí Sí Sí Sí
1997 Actrius Sí Sí Sí Sí Sí Sí
1998 Carícies Sí Sí Sí Sí Sí Sí
1999 Amic/Amat Sí Sí Sí Sí
2000 Morir (o no) Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2001 Anita no perd el tren Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2002 Menja d'amor Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2003 El gran Gato Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2004 Amor idiota Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2005 Animals ferits Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2006 La vida abismal Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2007 Barcelona (un mapa) Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2008 Forasters Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2009 A la deriva Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2010 Mil cretins Sí Sí Sí Sí
2012 Any de Gràcia Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2013 Un berenar a Ginebra Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2013 Ignasi M. Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2015 El virus de la por Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2015 Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2016 Oh, quina joia! Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2017 Sabates grosses Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2018 Miss Dalí Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2018 Universal i faraona Sí Sí Sí Sí Sí Sí
2019 Be happy! Sí Sí Sí Sí Sí Sí

Guardons

[modifica]

D'entre els molts premis a què va optar, els principals són els següents:

Premis

[modifica]

Nominacions

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Ventura Pons». Web de la Generalitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2012. Arxivat de l'original el 2013-09-30. [Consulta: novembre 2013].
  2. ↑ «Ventura Pons i Sala». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Selecció oficial del Festival de Canes de 1978
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Vidal, Guillem. «Ventura Pons, l'incombustible». El Punt Avui, 26-11-2014. [Consulta: 8 gener 2024].
  5. ↑ Andrés Lema-Hincapié, Conxita Domènech. Ventura Pons. Una mirada excepcional desde el cine catalán (en castellà). Madrid: Iberoamericana, 2015, p. 19. ISBN 978-84-8489-814-6. 
  6. ↑ Andrés Lema-Hincapié, Conxita Domènech. Ventura Pons. Una mirada excepcional desde el cine catalán (en castellà). Madrid: Iberoamericana, 2015, p. 20. ISBN 978-84-8489-814-6. 
  7. ↑ Pérez-Boluda, Adrián «Domènech, Conxita, y Andrés Lema-Hincapié, eds. Ventura Pons: Una mirada excepcional desde el cine catalán. Madrid: Iberoamericana, 2015. Pp. 355. ISBN 978-8-48489-814-6.». Hispania, 100, 2, 2017, pàg. 259 [Consulta: 8 gener 2024].
  8. ↑ «Les pel·lícules preferides de Ventura Pons». Filmoteca de Catalunya, 03-06-2014. Arxivat de l'original el 2017-11-07. [Consulta: 14 febrer 2016].
  9. ↑ «Cinemes Texas». Diari Ara, 23-01-2015, pàg. 33.
  10. ↑ «Los Cines Texas de Barcelona cierran definitivamente» (en castellà), 16-10-2020. [Consulta: 13 desembre 2020].
  11. ↑ «Ventura Pons inaugura els AlbaTexas a València». El cinèfil, 04-03-2017.
  12. ↑ «Ventura Pons devuelve el cine al centro de Figueres» (en castellà). La Vanguardia, 14-03-2018.
  13. ↑ «Miss Dalí, a feature movie by Ventura Pons, screenings in NYC and in Santa Monica, CA» (en anglès), 30-11-2018.
  14. ↑ «Aitana Sánchez Gijón, presidenta de l'Acadèmia cinematogràfica espanyola». Diari de Balears, 30-11-1998.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Los mejores del año» (en castellà). El Pais, 12-11-1999. [Consulta: 8 gener 2024].
  16. ↑ «Carme Elias i Ventura Pons, premis Jordi Dauder 2016». Ajuntament de Lleida, 03-03-2016.
  17. ↑ «Històric premiats amb el Premi Comte Jaume d'Urgell». Balaguer.
  18. ↑ «Ventura Pons: The Unconventional Gaze of Catalan Cinema». Acadèmia del Cinema Català, 2012. [Consulta: 8 gener 2024].
  19. ↑ «Ventura Pons, una mirada excepcional desde el cine catalán». Iberoamericana Veruert.
  20. ↑ «Els meus (i els altres)». Grup 62.
  21. ↑ «He tastat molts fruits de l’arbre de la vida». Editorial Comanegra.
  22. ↑ «54 dies i escaig». Edicions Tres i Quatre.
  23. ↑ 'Quina feinada!': torna al Versus l'èxit de Broadway dirigit per Ventura Pons a Barcelona.cat
  24. ↑ «Primera edició dels Premis Butaca». Premis Butaca.
  25. ↑ «Tercera edició dels Premis Butaca». Premis Butaca.
  26. ↑ «Cinquena edició dels Premis Butaca». Premis Butaca.
  27. ↑ Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007 Arxivat 2017-10-24 a Wayback Machine. a Directe.cat, 13 de juny de 2007
  28. ↑ «Ventura Pons, premi Gaudí d'Honor 2015». Vilaweb.cat, 25-11-2014. [Consulta: 25 novembre 2014].
  29. ↑ «Nominacions als Premis Goya 1996» (en castellà). Premis Goya.
  30. ↑ «Actrius» (en castellà). Premis Goya.
  31. ↑ «Anita no perd el tren» (en castellà). Premis Goya.
  32. ↑ «Barcelona (un mapa)» (en castellà). Premis Goya.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ventura_Pons_i_Sala&oldid=34370788»