Vés al contingut

Robert Altman

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRobert Altman
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 febrer 1925 Modifica el valor a Wikidata
Kansas City (Missouri) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 novembre 2006 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Los Angeles (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortleucèmia Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióWentworth Military Academy and College (en) Tradueix
Rockhurst High School
Southwest Early College Campus (en) Tradueix
Southwest High School (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, llibretista, director de teatre, actor de cinema, realitzador, escriptor, productor de cinema, muntador, guionista, productor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1947 Modifica el valor a Wikidata -
Membre de
Influències
Carrera militar
ConflicteSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsRobert Reed Altman Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webrobertaltman.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0000265 Allocine: 1827 Rottentomatoes: celebrity/robert_altman Allmovie: p79456 TCM: 511987 TV.com: people/robert-altman IBDB: 14032 AFI: 131210 TMDB.org: 9789
Musicbrainz: fcf85680-9259-4f59-b649-9b3171c0acd4 Discogs: 1487261 Find a Grave: 16729954 Modifica el valor a Wikidata

Robert Altman (Kansas City, 20 de febrer de 1925 - Los Angeles, 20 de novembre de 2006) Robert Bernard Altman fou un director de cinema estatunidenc.[1]

Biografia

[modifica]

Educat amb els jesuïtes, abandona els seus estudis universitaris de matemàtiques per pilotar un bombarder a Borneo a les acaballes de la Segona Guerra Mundial.[1] Torna a Califòrnia per treballar en el cinema, però només aconsegueix vendre algunes històries a la RKO. Durant uns anys sobreviu a Kansas produint, escrivint i dirigint documentals publicitaris que li permeten fer els seus primers llargmetratges, The delinquents (1957) i The James Dean Story (1957), que passen inadvertits. Mentre dirigeix episodis de televisió, el 1963 funda la productora Lion's Gate Films, però un rere l'altre els seus projectes de pel·lícules s'enfonsen i ha de continuar fent telefilms.

Després de diversos fracassos com a director de cinema i de dedicar-se a la direcció de sèries televisives com Bonanza o Alfred Hitchcock presenta, als quaranta i tants anys, quan creu que mai aconseguirà sortir de la televisió, dirigeix dues petites produccions, Countdown (1967) i That Cold Day in the Park (1969), que li permeten embarcar-se en MASH (1970), una sàtira de la guerra de Corea que té com a rerefons la del Vietnam, que amb el seu èxit revoluciona la seva vida. Amb aquest film assoleix la Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes i finalment pot produir les seves pròpies pel·lícules, fer-les sobre històries al seu gust, i rodar amb un estil propi que sorgeix d'una càmera en continu moviment.

A partir d'aquí desenvoluparà una carrera que, encara que amb alts i baixos, el converteix en un dels directors estatunidencs més originals de la segona meitat del segle xx. La seva ocupació del moviment continu de les càmeres i el cinema coral són referents i han creat escola. Així neixen la comèdia Brewster McClud (1970), el western destructor McCabe i la senyora Miller (1971), els policíacs Images (1972), que roda a Anglaterra, El llarg adéu (1973), sobre la famosa novel·la de Raymond Chandler i Lladres com nosaltres (1974), sobre la novel·la d'Edward Anderson, la comèdia California Split (1974), i el personal i drama vampíric Three Women (1977).

La desmitificació dels gèneres tradicionals, la depuració del seu estil personal i la creació del seu eficaç i entusiasta equip fix de col·laboradors el porten a la seva millor, més brillant i personal etapa. El musical Nashville (1975), el western teatral basat en una obra d'Arthur Kopitar Buffalo Bill and the Indians (1976), la comèdia A Wedding (1978) i la història de ciència-ficció Quintet (1978) estan basades en les relacions d'un ampli grup de persones unides per una mateixa situació.[1]

En el moment en què produeix les primeres pel·lícules dels seus col·laboradors Robert Benton i Alan Rudolph, pateix alguns fracassos i enfrontaments amb distribuïdors que, units als desastres de les comèdies A Perfect Couple (1979) i Health (1980) i el musical Popeye (1980), el porten a liquidar la seva productora i oblidar els seus projectes i la seva personal manera de concebre el cinema.

Els seus films de la dècada de 1980 està compost per adaptacions d'obres teatrals amb baixos pressupostos, rodatges ràpids i actors poc coneguts, com Streamers (1983), sobre una obra de David Rabe al voltant de la guerra del Vietnam, Boig d'amor (1985), basada en una obra de l'actor Sam Shepard, Teràpia inútil (1986), sobre una obra de Christopher Durang, treballs per a la televisió per cable, com The Room (1987) i The Dumd Waiter (1987), sobre obres de Harold Pinter, o sèries per a televisió, com Tanner 88 (1988), realitzades amb criteris personals.

Els seus treballs de principis dels anys 1990, Vincent and Theo (1990), biografia del famós pintor impressionista Vincent van Gogh, i El joc de Hollywood (1991), són bastant més ambiciosos i tornen a situar en primera línia. La seva carrera va gaudir d'un segon aire després de El joc de Hollywood, una sàtira sobre Hollywood i els seus excessos, que va ser nominat als temps de tres Oscars, incloent-hi la categoria de millor Director. També va guanyar el BAFTA a la millor direcció i el premi a la millor direcció al Festival de Cannes, premis que van permetre a la indústria de Hollywood -que l'havia deixat de banda durant gairebé una dècada- per adonar-se que era més creatiu que mai.

Un cop retrobat l'èxit, va filmar Vides encreuades (1993), ambiciosa adaptació de diverses novel·les de Raymond Carver que descriuen la vida de diferents residents de Los Angeles durant diversos dies. La profusió de personatges i la interrelació de les diferents històries recorden els seus anys daurats dels 70 i Altman va guanyar un Lleó d'Or a Venècia i una nominació a l'Oscar al millor Director.[1] Se l'ha considerat la seva millor pel·lícula. Varen seguir Conflicte d'interessos (1998) que va rebre bones crítiques però fou un èxit de taquilla, i Cookie's Fortune (1999), que també va ser ben rebuda pels crítics. El 2001, Gosford Park va ser per a molts crítics entre les deu millors pel·lícules de l'any.

La seva col·laboració amb els estudis independents, com Fine Line, Artisan (ara Lions Gate, una empresa de la que Altman va ser cofundador) i USA Films (ara Focus Features), li va donar els mitjans per fer pel·lícules que sempre havia volgut fer fora de la pressió dels estudis de Hollywood. Una versió cinematogràfica de la sèrie de ràdio de Garrison Keillor A Prairie Home Companion es va estrenar el juny del 2006. Altman va seguir treballant en nous projectes fins a la seva mort.

Després de cinc nominacions al millor director sense cap recompensa, l'Acadèmia de Hollywood li va concedir un Oscar honorífic per la seva destacada trajectòria el 2006. En el seu discurs després de rebre l'estatueta, Altman va revelar que havia rebut un trasplantament de cor feia uns deu anys. Va fer broma assenyalant que l'Acadèmia probablement s'havia precipitat en donar-li el premi, ja que se sentia encara amb forces de viure quaranta anys més. Altman va morir la nit del 20 de novembre del 2006 als 81 anys en un hospital de Los Angeles. La causa de la seva mort es va deure a complicacions producte d'un càncer que patia.

Filmografia

[modifica]

Les seves pel·lícules més destacades són:

Decenni 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000 Total
Núm. de pel·lícules 1 2 10 6 6 4 29
Puntuació > 7 6 2 8

Referències

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Robert Altman». biografias.es.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Robert_Altman&oldid=33879142»