Em sembla que ja ho heu anat dient tot. Jo tampoc sóc experta en mètrica. Puc afegir-hi alguna ‘autoritat’ nova: He vist que Bargalló i Valls (al seu Manual de Mètrica i versificació..., 2007) diu que efectivament les silves són combinacions, sense estrofa, de versos hexasíl·labs (!) i decasíl·labs (!), tant de rimes consonants com blancs. Per cert que també diu que és una forma mètrica castellana, que es conreà a partir del Barroc (Quevedo, Góngora, Juana Inés de la Cruz... ) i entrà aleshores a la literatura catalana. Ell n’aporta un exemple de Rubió i Ors. Però no sembla una forma mètrica gaire freqüent en català.
Això de la ‘castellanitat’ de les silves deu respondre al fet que es van conrear àmpliament en la literatura castellana del s. XVII i posterior: les rescatà Bécquer, i després el Modernisme i la generació del 27, i cadascun anà recreant-la al seu gust o al gust de l’època. Però és segur que el terme inicial es deu al poeta llatí que esmenta l’Enric: Estaci (o Papini Estaci, o Publi Papini Estaci), que va escriure les seves Silvae al segle I. Sembla que amb aquest terme (‘silva’: bosc, boscúria, frondositat...) el clàssic volia referir-se a un conjunt de ‘vegetació selvàtica’ en un sentit figurat, a un ‘feix de projectes’ que encara no tenien prou forma definitiva, i així doncs, eren esbossos (aplecs de versos, però no estrofes; de temàtiques diverses i estructura lleugera). El Renaixement en va adoptar el format, que la literatura castellana va fer seu de manera especial i que en temps més pròxims devia resultar grat als poetes moderns, per tal com és un vers amb una certa llibertat de rima, o almenys amb una rima no regular, fonamentat en el ritme, que permet diverses combinacions, que es presta a poemes narratius....
Sobre el recompte de síl·labes, les divergències entre el castellà i el català, i l'embolic en les descripcions que trobem de la ‘silva’, deu ser com dieu... una confusió amb el castellà. El recompte de sí·labes funciona com heu explicat: fins a l’última síl·laba tònica. I, així, un hexasíl·lab és un vers de x nombre de síl·labes, almenys 6 (les ‘síl·labes mètriques’), perquè n’ha de tenir sis fins a l’última síl·laba tònica (després encara pot tenir alguna síl·laba més, àtona, però en tot cas se’n diu hexasíl·lab). Per alguna raó inexplicable, en l’entrada ‘silva’ la GEC diu que són hendecasíl·labs i heptasíl·labs i la rima consonant, cosa que el nostre article reprodueix erròniament.
.svg){kind=link}