Vés al contingut

Bisbat de Senigallia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaBisbat de Senigallia
Dioecesis Senogalliensis
Imatge
La catedral de Senigallia
Tipusbisbat catòlic i diòcesi sufragània Modifica el valor a Wikidata

Localització
Map
 43° 42′ 47″ N, 13° 13′ 06″ E / 43.713111°N,13.21835°E / 43.713111; 13.21835
Itàlia Itàlia
Marques
Parròquies57
Població humana
Població128.795 (2017) Modifica el valor a Wikidata (222,06 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície580 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Creaciósegle vi
PatrociniMare de Déu de l'Esperança
Paulí de Nola
CatedralSan Pietro Apostolo
Organització política
• BisbeGiuseppe Orlandoni

Lloc webdiocesisenigallia.it

Facebook: Pastorale-Giovanile-Senigallia-862252367147873 Youtube: UC99RVY4rPLXlIgqbsxCHhbg Modifica el valor a Wikidata


El bisbat de Senigallia diocesi di Senigallia (italià); Dioecesis Senogalliensis (llatí)— és un bisbat de l'Església catòlica, sufragani de l'arquebisbat d'Ancona-Osimo, que pertany a la regió eclesiàstica Marques. El 2010 tenia 122.151 batejats d'un total de 128.580 habitants. Està regida pel bisbe Giuseppe Orlandoni.

Els patrons de la diòcesi són la Mare de Déu de l'Esperança (commemorada el 2 de febrer i sant Paulí de Nola (4 de maig).

Territori

[modifica]
Mapa de la diòcesi

La diòcesi s'estén sobre el territori de 18 municipis de les Marques, 16 a la província d'Ancona (Arcevia, Barbara, Belvedere Ostrense, Castel Colonna, Castelleone di Suasa, Chiaravalle, Corinaldo, Montemarciano, Monterado, Monte San Vito, Morro d'Alba, Ostra, Ostra Vetere, Ripe, Senigallia i Serra de' Conti) i 2 a la província de Pesaro e Urbino (Mondolfo i Monte Porzio).

La seu episcopal és a la ciutat de Senigallia, on hi ha la basílica catedral de San Pietro Apostolo.

El territori està dividit en 57 parròquies, agrupades en 6 vicariats:

  • zona est (Senigallia)
  • zona sud (Chiaravalle)
  • zona oest (Arcevia),
  • zona nord-est (Mondolfo)
  • zona nord-oest (Corinaldo)
  • zona centre (Ostra)

Història

[modifica]

La diòcesi de Senigallia es remunta al segle vi i en un principi incloïa el territori de la ciutat romana de Sena Gallica i l'ager circumdant. El primer bisbe històricament documentat és Venanzio, qui va participar en el sínode de Roma del 502 convocat pel Papa Símmac. Al mateix sínode també hi va assistir Martiniano, bisbe de la diòcesi veïna d'Ostra, que s'estenia fins a mitjà vall del riu Misa. Aquesta diòcesi es va incorporar més tard a la Senigallia, probablement en l'abandonament de la ciutat romana de Ostra, cap a mitjans del segle vi.

Segons la tradició, en època del presumpte bisbe Sigismondo (finals del segle VI) miraculosament arribaren a Senigallia per mar les relíquies de Gaudenci, màrtir i bisbe de Rimini, per a això la reina Teodolinda va fer construir una basílica dedicada a ell.

El 1057 el Papa Víctor II per subsidiar la pobresa del bisbe de Fossombrone, separà de la diòcesi de Senigallia la Massa de Sorbetolo i la donà al bisbe de Fossombrone amb tots els drets: així Loretello, Nidastore Montesecco, Sant Pere i el Palau es va convertir en part integrant de la diòcesi de Fossombrone.

Al bisbe Benno i als seus successors, el Papa Honori III, mitjançant la butlla In eminenti[1] del 29 de maig de 1223, concedí i confirmà tots els privilegis i possessions dels ingressos episcopals de Senigallia. A més d'indicar els límits de les parròquies i diòcesis, la butlla indica que en aquell moment la catedral estava dedicada a Sant Joan Baptista. Més tard, després de la destrucció de la ciutat pel sarraïns en 1264, la catedral va ser erigida en honor de Sant Paulí, consagrada pel bisbe Filippo el 4 de maig de 1271.

Al segle xiv, el bisbe Giovanni d'Ancona, a causa de la decadència de Senigallia, va demanar i va obtenir permís per traslladar la seu episcopal a Corinaldo.

El 1563 la diòcesi, fins llavors immediatament subjecta a la Santa Seu, es va convertir en part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Urbino.

La catedral actual, la cinquena de la diòcesi, va ser encarregada pel cardenal Bernardino Honorati; els treballs van començar en 1762, i es va acabar el 1790; l'església va ser consagrada amb el títol de Sant Pere Apòstol el 4 de juliol de 1790. La façana lloc va ser reconstruïda el 1877 i finançada pel Papa Pius IX, natural de Senigallia.

L'11 de març de 2000 la diòcesi va ser separada de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Urbino-Urbania-Sant'Angelo in Vado i va passar a ser sufragània de la seu metropolitana d'Ancona-Osimo.

Episcopologi

[modifica]

Demografia

[modifica]

A finals del 2010, la diòcesi tenia 122.151 batejats sobre una població de 128.580 persones, equivalent al 95,0% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 109.919 110.000 99,9 162 111 51 678 63 283 49
1970 109.960 110.000 100,0 151 111 40 728 42 281 57
1978 117.000 117.600 99,5 134 99 35 873 47 265 60
1990 117.450 118.250 99,3 130 89 41 903 44 213 56
1999 117.100 118.200 99,1 116 86 30 1.009 1 31 143 57
2000 117.100 118.200 99,1 112 86 26 1.045 1 27 141 57
2001 119.550 120.788 99,0 106 83 23 1.127 1 23 137 57
2002 117.145 120.148 97,5 104 83 21 1.126 1 21 130 57
2003 117.145 120.148 97,5 100 81 19 1.171 1 19 128 57
2004 118.200 122.829 96,2 98 79 19 1.206 1 19 138 57
2010 122.151 128.580 95,0 94 77 17 1.299 5 17 105 57

Notes

[modifica]
  1. Text de la butlla a Cappelletti, op. cit., pp. 388-390.
  2. Visidono, Guglielmo i Unichildo són citats al Cappelletti, i exclosos al A. Polverari (Cronotassi dei Vescovi di Senigallia, Editrice Fortuna, Fano 1992; cfr. Cronologia a la pàgina web de la diòcesi), qui en comptes cita un Teberto el 1103.
  3. Segons Cappelletti, aquest anònim podria ser Giacomo II.
  4. Aquest bisbe està exclòs al Cappelletti, qui l'identifica amb Trasmondo I.
  5. Rafael Lazcano, Episcopologio agustiniano. Agustiniana. Guadarrama (Madrid) 2014, vol. I, p. 478.
  6. Durant l'època de seu vacant, va ser nomenat com a administrador apostòlic Giusto Recanati.
  7. Durant l'època de seu vacant, van ser nomenats com a administradors apostòlics: Giovanni Battista Pardini (1965 - 1968) e Costanzo Micci (1968 - 1971).

Fonts

[modifica]