Vés al contingut

Bisbat de Nardò-Gallipoli

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaBisbat de Nardò-Gallipoli
Dioecesis Neritonensis-Gallipolitana
Imatge
La catedral de Nardò
Tipusbisbat catòlic i diòcesi sufragània Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 40° 11′ 00″ N, 18° 02′ 00″ E / 40.183333°N,18.033333°E / 40.183333; 18.033333
Itàlia Itàlia
Pulla
Parròquies66
Població humana
Població209.863 (2019) Modifica el valor a Wikidata (357,52 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície587 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat d'Oria, nord-oest
arquebisbat d'Òtranto, est
arquebisbat de Lecce, nord-est
arquebisbat de Bríndisi-Ostuni, nord
bisbat d'Ugento-Santa Maria di Leuca, sud-est Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació12 de gener de 1413 (Nardò)
segle vi (Gallipoli)
30 de setembre de 1986 (unitat plena)
PatrociniGregori l'Il·luminador
Àgata de Catània
Catedral Basílica catedral de Santa Maria Assunta , Basílica cocatedral de Sant'Agata (cocatedral)
Organització política
• BisbeFernando Filograna
Lloc webdiocesinardogallipoli.it
Facebook: diocesinardogallipoli Modifica el valor a Wikidata


El bisbat de Nardò-Gallipoli —diocesi di Nardò-Gallipoli (italià); Dioecesis Neritonensis-Gallipolitana (llatí)— és un bisbat de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Lecce, que pertany a la regió eclesiàstica Pulla. El 2013 tenia 210.417 batejats d'un total 211.352 habitants. Actualment està regida pel bisbe Fernando Filograna.

Territori

[modifica]
La Basílica cocatedral de Sant'Agata a Gallipoli

La diòcesi comprèn la part occidental del Salento.

La seu episcopal és la ciutat de Nardò, on es troba la basílica catedral de Santa Maria Assunta. A Gallipoli es troba la basílica cocatedral de Sant'Agata.

El territori està dividit en 66 parròquies, agrupades en 6 zones pastorals:

Santuaris

[modifica]

A la diòcesi hi ha els següents santuaris:[1]

Estructures formatives i residencials

[modifica]
Palau de l'antic Seminari, Nardò

El Palau episcopal del Bisbe es troba al costat de la catedral de Gallipoli. El bisbe Massa en 1652 va fer demolir l'estructura existent que es trobava en estat ruïnós i, en 1700, el bisbe Oronzo Filomarini l'embelló amb mobles fins, pintures i frescos pintats per l'artista gal·lipolí Michele Lenti. L'edifici és gran, bonic i disposat en tres grans plantes amb un jardí i una capella privada pel bisbe. Amb els anys l'han visitat reis i personalitats de la vida política i religiosa. Cal esmentar la visita realitzada en 1844 per rei Ferran II i la seva esposa Maria Teresa d'Àustria. En el passat ha acollit diverses institucions educatives, incloent-hi l'actual Liceo Quinto Ennio.

L'edifici,[8] ara el Museu Diocesà de Gallipoli s'utilitza per a exposicions, conferències i reunions.

  • Casa de vacances i campaments escolars "La Lizza" - Alezio;

L'estructura,[8] recentment reformada, al costat del santuari marià de Santa Maria della Lizza, està dissenyada per satisfer les vacances espirituals o culturals i campaments escolars.

  • Complex formatiu residencial "Oasi Tabor" - Cenate;

L'obra,[8][9] es va fer sota l'episcopat de Corrado Ursi, contigu a l'antiga residència d'estiu dels bisbes de Nardò, es va fer per a la formació del clergat i dels fidels. En els últims anys, després de la reestructuració, l'estructura va ser també utilitzada com a casa de vacances o un lloc per a esdeveniments culturals.

L'edifici[8] s'utilitza, en alguns períodes de l'any, per als escolars campaments, recessos o conferències

Residència[8] dissenyat per a grups parroquials per a reunions espirituals o de formació.

Història

[modifica]

Diòcesi de Gallipoli

[modifica]

Els orígens de la diòcesi de Gallipoli són incert. La ciutat de Gallipoli va ser decorat des dels primers temps del cristianisme, per la càtedra del bisbe i il·luminada amb la llum de l'Evangeli del "Príncep dels Apòstols": de fet, d'acord amb la tradició i a nombroses fonts històriques, la propagació del cristianisme a Gallipoli s'atribueix al mateix apòstol Sant Pere, que deixaria la jove església al seu deixeble sant Pancraç, qui més tard es va traslladar a Sicília, sofrint el martiri a Taormina. Segons l'abad Vincenzo D'Avino, Sant Pere hauria arribat a Itàlia desembarcant al port de Gallipoli amb els seus deixebles i fidels provinent d'Antioquia, cap a l'any 42 o 43, sota el regnat de Claudi. Com a testimoni del pas del Príncep dels Apòstols es va construir l'església de Sant Pere del Samari al territori diocesà, on es creu que Sant Pere va batejar els primers creients; un altre edifici religiós va ser San Pietro "cucurizzutu" (causa de la forma piramidal de la cúpula), registrada en la visita pastoral de Mons. Pellegro Cibo. Gallipoli, com moltes ciutats a la Pulla, com a primer bisbe va tenir un deixeble de Sant Pere. A la veïna Alezio existia al segle xvi, una capella dedicada al primer bisbe, que estava flanquejat per un pou les aigües del qual eren venerades com a miraculoses i prodigioses, perquè Pancraç havia batejat conversos fidels a Crist.[10] Als quatre costats del pou es podia llegir la següent inscripció: P.C.A.D. (Pancratio Callipolitano Antistiti Dicatum = Dedicat a Pancraç primer bisbe Gallipolità). El bisbe Capece va voler fer immortal la historicitat i l'autenticitat del bisbe Pancras comissionant una obra a Gian Domenico Catalano (avui a la sagristia del santuari de della Lizza a Gallipoli).

No es tenen les fonts històriques que mostren el nom del Papa que va elevar Gallipoli a seu episcopal; Ferdinando Ughelli va escriure en el Volum IX de la seva principal obra "Italia Sacra" que vetustissimus Callipolitanus Episcopatus est.[11] És cert, però, que la diòcesi de Gallipoli és anterior a l'època del Papa Gregori I. El primer bisbe històricament testificat i àmpliament acceptat pels historiadors és Domenico, que va firmar un decret del Papa Vigili al 551 contra Teodoro, arquebisbe monofisita de Cesarea.

Francesco Armellini Pantalassi de' Medici, administrador apostòlic de Gallipoli (1513 - 1518)

L'acadèmic i historiador Giorgio Otranto, a la seva obra "Italia meridionale e Puglia paleocristiane: saggi storici", va dir la diòcesi es remunta fins i tot a principis del segle v o finals del IV; Gallipoli cert és que, cap al final del segle vi, era una seu episcopal llatina.[12]

Fins al segle viii va ser una diòcesi immediatament subjecta a la Santa Seu.[13] Més tard[12] del segle viii al xi la diòcesi salentina gravità en l'òrbita del Patriarcat de Constantinoble, fins a la conquesta normanda de la regió. En l'època romana d'Orient, Gallipoli era sufragània de l'arxidiòcesi de Santa Severina, com ho demostra la Notitia Episcopatuum atribuïda a l'emperador romà d'Orient Lleó VI (886-912), que data de principis del segle x.

Durant un temps comprenia nombrosos territoris com Nardò, Copertino, Galatone, Seclì, Noha, Neviano, Tuglie, Parabita, Alliste, Felline, Taviano o Casarano.[14] Per confirmar la hipòtesi que Nardò en va formar part, hi ha un breu document enviat per Climent VI a Avinyó en 1348.[14]

El capítol dels canonges de la catedral de Gallipoli trià els bisbes fins al segle xiv, però hi havia molts problemes que van néixer entre els electors i els elegits. Climent V va ser el primer pontífex romà que va proporcionar l'elecció de bisbes gal·lipolitans.[15]

Després dels canvis polítics al Salento, just després del sínode de Melfi del 1067, Gallipoli es va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto. El ritu llatí va prevaldre a la diòcesi només gradualment: en data tan tardana com el segle xvi, la catedral estava oficiada per sacerdots de ritu bizantí.

Es va mantenir el ritu bizantí fins a 1513 a causa de la presència de monjos basilians que es va refugiar a Gallipoli per escapar de les persecucions iconoclastes.[16] En record d'aquesta antiga tradició de ritu grec observada a la diòcesi, durant la solemne pontifical de Santa Àgueda presidida pel bisbe, l'Evangeli es proclama en grec pel canonge del capítol de la catedral.[17][18]

La Diòcesi de Gallipoli, amb l'arribada dels normands, com testimonia un document datat el 1172, va haver de cedir part del seu territori a la veïna Abadia de Sancta Maria de Nérito.[12]

El cardenal Andrea della Valle, administrador apostòlic de Gallipoli (1518 - 1524)

És cert que la diòcesi gal·lipolitana va generar figures religioses importants i ben conegudes: alguns bisbes van ser elevats a la dignitat cardenalícia com Conrado de Sabina, el Cardenal Camarlenc Francesco Armellini Pantalassi de' Medici i Andrea della Valle; el bisbe Alessio Zelodano va ser cridat pel Papa Juli II com a secretari oficial, sent reconegut la seva gran preparació teològica i filosòfica; el cardenal Vincenzo Orsini, arquebisbe de Benevent i posteriorment triat com a Papa Benet XIII era un comendador de l'Abadia de Sant Mauro. Felip V d'Espanya reclamà a la seva cort l'arquebisbe gal·lipolità Antonio María Piscatori, sent nomenant Predicador de la Cort, Qualificador del Tribunal de la Santa Inquisició, Teòleg i examinador de la Nunciatura Apostòlica del Regne d'Espanya.[19]

El Papa Benet XIII (1650 - 1730)

La diòcesi genera molts bisbes incloent: Filippo Gorgoni (bisbe d'Ugento), Antonio Camaldari (bisbe de Montepeloso), Fra Ludovico Bevilacqua (bisbe de Catellammare), Fra Domenico Stradiotti (bisbe de Castro), Giovanni Carlo Coppola (abat i bisbe de Muro Lucano), l'Abat Ercole Coppola (bisbe de Nicotera), Guglielmo Camaldari (arquebisbe de Rossano) o Filippo D'Aprile (bisbe de Teano i després traslladat a la seu de Melfi i Rapolla).

El 47è bisbe de Gallipoli Consalvo de Roda, per la seva vida austera i digna d'elogi, es va proposar com a model per a tots els nous bisbes pel Papa Urbà VIII, qui afirmava sovint: «Speculatevi en el Sant Prelat de Gallipoli».[20][21]

Segons el professor Antonio Barbino, aquests bisbes han ajudat a fer de «l'antiga diòcesi gal·lipolina una de les més importants d'Itàlia», a més de ser una de les més antigues.[22]

Diòcesi de Nardò

[modifica]
Stefano Argercolo Pendinelli, bisbe de Nardò (1436 - 1451)
Giovanni Domenico De Cupis, bisbe de Nardò (1532 - 1536)
Papa Alexandre VII, nat Fabio Chigi, bisbe de Nardò (1635 - 1652)
Francesco Minerva, bisbe de Nardò (1948 - 1950)
Domenico Caliandro, bisbe de Nardò-Gallipoli (2000 - 2012)

Més jove és la diòcesi de Nardo, ciutat elevada a seu episcopal en 1413. No obstant això en els últims anys s'han plantejat hipòtesis arriscades que podrien datar de la data de la fundació de la diòcesi al segle viii, és a dir, dos segles després del naixement de la diòcesi de Gallipoli; l'historiador Elio Gallipoli Pindinelli nega oficialment aquesta hipòtesi, atribuint l'origen a un falsificador conegut de l'època de la Il·lustració, Pietro Polidori. Una publicació recent treu a la llum la notícia que la diòcesi es va establir gràcies als favors de l'antipapa Climent VII en 1387.[23] És probable que Nardó ja fos una diòcesi en els primers segles de l'era cristiana. De fet hi ha una carta apostòlica, dubtosa, del Papa Pau I, del 761 o el 762, enviada a la diòcesi, per posar fi a l'elecció de l'ordinari;[24] amb aquest document es disposava, també, de la creació d'una comunitat d'arximandrites basilians, que havien estat víctimes de la persecució de Constantí V. D'aquesta tradició el bisbe Girolamo De Franchis fa referència a la documentació relativa a la visita pastoral de 1612, quan esmenta algunes cartes apostòliques dels segles V i VI en la custòdia de l'arxidiòcesi de Brindisi. Les empremtes gregues de la diòcesi neretina mostra, al voltant dels ornaments sagrats, en les visites pastorals del segle xv.

En canvi està documentada la construcció de Nardò, a partir del 1090, a la seu d'abadia territorial benedictina. Donacions, llegats, privilegis i concessions[12] a favor dels abats, van contribuir a l'aspecte territorial de la diòcesi de Nardò. Històricament sembla incert, però, l'existència d'una diòcesi, abans d'advocar per la seva erecció, per part de Giovanni De Epifanis a l'antipapa Joan XXIII. Pròpiament De Epifanis es converteix el 12 de gener de 1413 en el primer bisbe de Nardò. No obstant això, ja durant el cisma d'Avinyó Nardò va tenir un bisbe, l'abat Matteo, nomenat per l'antipapa Climent VII el 28 de juny de 1387.

El 27 de febrer de 1674 va ser erigit pel bisbe Tommaso Brancaccio el seminari[25] diocesà de Nardò, dedicat a Sant Felip Neri, situat, fins a 1964, al costat de l'episcopi.[26] A aquest institut es van combinar per donar vitalitat i lluminositat bisbes Orazio Fortunato, Antonio Sanfelice, Carmine Fimiani, Luigi Vetta, Michele Mautone[27] i Francesco Minerva.[28] Mentre que posava la primera pedra de la seu, situada a la Via Incoronata, va ocórrer el 31 de maig de 1960, sota l'episcopat de Corrado Ursi. El complex va ser inaugurat el 7 de maig de 1964 pel seu successor, Antonio Rosario Mennonna. L'edifici, a instàncies del bisbe Aldo Garzia, va ser renovat i reobert el 8 de desembre de 1993. El seminari és també la llar de l'Institut de Ciències Religioses. Al mateix edifici, amb la decisió del Concili presbiteral del 25 d'octubre de 2011, es va construir per allotjar també la Llar diocesana del Clergat diocesà, equipada per rebre els sacerdots ancians o malalts.

Fabio Chigi, anteriorment bisbe de Nardò, va ser triat el 7 d'abril de 1655, el tron papal amb el nom d'Alexandre VII.

Diòcesi de Nardò-Gallipoli

[modifica]

Fins al 20 d'octubre de 1980, data de l'erecció de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Lecce, la diòcesi de Nardo estava immediatament subjecta a la Santa Seu, mentre que la seu de Gallipoli era sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto.

El 30 de setembre de 1983 Aldo Garzia, bisbe de Gallipoli i coadjutor d'Antonio Rosario Mennonna, es va convertir en bisbe de Nardo successió, unint així in persona episcopi les dues diòcesis.

El mateix bisbe, el 20 de febrer de 1984, va erigir el Centre Diocesà de Béns Culturals, que inclou l'Arxiu Històric i la Biblioteca "Antonio Sanfelice", fundada el 1721. Aquest centre, per la consistència del patrimoni arxivístic, va ser considerat pel President de la Regió de la Pulla, per decret de 10 de maig de 1984 i de 21 de maig de 1985, d'"interès històric local".

El 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues seus de Nardo i Gallipoli es van unir en unió plena i la nova circumscripció eclesiàstica assumí el seu actual nom. Aquesta mesura va deixar a l'opinió pública desconcertada, especialment a Gallipoli, una ciutat que, tot i comptar amb segles d'història religiosa, van veure's degradats i de facto unificada a Nardò.

Més tard va cedir els pobles de Collemeto, Noha i Santa Barbara (Galatina), del municipi d'Òtranto, a l'arxidiòcesi d'Otranto.

El 12 de juliol de 2004 es va inaugurar el Museu Diocesà de Gallipoli,[29] ubicat a les instal·lacions de l'antic seminari, d'estil barroc entre 1651 i 1660 per iniciativa dels prelats Serafino Brancone (Branconi) i Ignazio Savastano, per tal de donar valor a molts objectes, més de 500, que pertanyien a l'antiga diòcesi de Gal·lipoli. És a dir: Paper maixé, busts, calzes i obres pictòriques. De fet, la diòcesi tot i ser una de les més petites de la regió, resultava estar entre les més riques. El projecte de la institució del museu va ser del bisbe Aldo Garzia. Van completar la iniciativa els successors iniciativa Vittorio Fusco i Domenico Caliandro.

Critiques sobre la unió

[modifica]

Després de la fusió de les dues diòcesis no falten les crítiques de la gent de gal·lipolità. L'ambient era tan tensa que es va parlar d'una veritable "guerra freda" entre la Cúria i els fidels. Quan en 2013 a Nardò es va celebrar el sisè centenari de la diòcesi, les crítiques no es van haver d'esperar: els 600 anys s'han definit un "engany", ja que la diòcesi va ser creada per la fusió amb un decret de la Congregació de bisbes. L'arxiver de l'antiga diòcesi de Gallipoli va dir molt bé: «d'acord amb la memòria històrica de la ciutat, la diòcesi va ser fundada al segle i, amb el nomenament de Pancraç, un deixeble de Pere. Si voleu limitar-nos a una notícia, però, es va documentar la presència de Dominicus, bisbe de Gallipoli en el Concili de Constantinoble, que va signar el document final, com resulta de les actes conciliars.» El bisbe Vittorio Fusco va calmar els ànims en ser enterrat a la catedral de Gallipoli, això va resultar ser una elecció de la gran [Cal aclariment] històric, cultural i religiosa. L'actual pastor Fernando Filograna en diverses ocasions, fins i tot en la primera celebració, va expressar la igualtat entre les dues realitats urbanes, sense relació de superioritat o subordinació que indiqués que "Gallipoli no és segon a Nardo".[30]

Abaciologi i episcopologi

[modifica]
Abats de Nardò
Bisbes de Nardò
  • Giovanni De Epifanis, O.S.B. † (12 de gener de 1413 - 1423 renuncià)
  • Giovanni Barella, O.F.M. † (19 de febrer de 1423 - de desembre de 1435 mort)
  • Stefano Argercolo Pendinelli † (8 de febrer de 1436 - 16 de juny de 1451 nomenat arquebisbe d'Otranto)
  • Ludovico de Pennis † (16 de juny de 1451 - de gener de 1483 mort)
  • Ludovico Giustino † (31 de gener de 1483 - 1492 mort)
  • Gabriele Setario † (12 de desembre de 1491 - 27 d'octubre de 1507 nomenat bisbe d'Avellino)
  • Antonio De Caro † (27 d'octubre de 1507 - 1517 mort)
    • Luigi d'Aragona † (17 de juny de 1517 - 21 de gener de 1519 mort) (administrador apostòlic)
    • Marco Cornaro † (24 de gener de 1519 - 20 de febrer de 1521 renuncià) (administrador apostòlic)
    • Giacomo Antonio Acquaviva † (20 de febrer de 1521 - 1531 renuncià) (bisbe electe)
  • Giovanni Domenico De Cupis † (15 de gener de 1532 - 22 de maig de 1536 renuncià)
  • Giovanni Battista Acquaviva † (22 de maig de 1536 - 1569 mort)
  • Ambrogio Salvio, O.P. † (26 d'agost de 1569 - 9 de febrer de 1577 mort)
  • Cesare Bovio † (15 d'abril de 1577 - 17 de gener de 1583 mort)
  • Fabio Fornari † (9 de març de 1583 - 20 de febrer de 1596 mort)
  • Lelio Landi † (9 de setembre de 1596 - 24 de novembre de 1610 mort)
  • Luigi de Franchis, C.R. † (24 de gener de 1611 - 17 de juliol de 1615 mort)
  • Girolamo de Franchis † (13 de novembre de 1617 - 27 de novembre de 1634 nomenat arquebisbe de Càpua)
  • Fabio Chigi † (8 de gener de 1635 - 19 de febrer de 1652 renuncià, posteriorment elegit papa amb el nom d'Alexandre VII)
  • Calanio della Ciaja † (1 de juliol de 1652 - de desembre de 1654 mort)
  • Geronimo de Coris † (6 de març de 1656 - 17 de juny de 1669 nomenat bisbe de Sovana)
  • Tommaso Brancaccio † (19 d'agost de 1669 - 29 d'abril de 1677 mort)
  • Orazio Fortunato † (10 de gener de 1678 - 23 de juliol de 1707 mort)
  • Antonio Sanfelice † (28 de novembre de 1707 - 1 de gener de 1736 mort)
  • Francesco Carafa † (11 d'abril de 1736 - 1 de juliol de 1754 mort)
  • Marco Aurelio Petruccelli † (16 de desembre de 1754 - 18 de novembre de 1781 mort)
    • Sede vacante (1781-1792)
  • Carmine Fimiani † (27 de febrer de 1792 - 1800 mort)
    • Sede vacante (1800-1819)
  • Leopoldo Corigliano † (4 de juny de 1819 - 15 de desembre de 1824 renuncià)
  • Salvatore Lettieri † (27 de juny de 1825 - 6 d'octubre de 1839 mort)
  • Angelo Filipponi † (27 de gener de 1842 - 16 d'agost de 1845 renuncià)
  • Ferdinando Girardi, C.M. † (21 de desembre de 1846 - 11 de setembre de 1848 nomenat bisbe de Sessa Aurunca)
  • Luigi Vetta † (20 d'abril de 1849 - 10 de febrer de 1873 mort)
  • Salvatore Nappi † (22 de desembre de 1873 - 23 de juny de 1876 renuncià)
  • Michele Mautone † (18 de desembre de 1876 - 17 de febrer de 1888 mort)
  • Giuseppe Ricciardi † (1 de juny de 1888 - 18 de juny de 1908 mort)
  • Nicola Giannattasio † (30 de novembre de 1908 - 24 de juny de 1926 renuncià)[31]
  • Gaetano Müller † (13 d'agost de 1927 - 7 de febrer de 1935 mort)
  • Nicola Colangelo † (16 de desembre de 1935 - 27 de juny de 1937 mort)
  • Gennaro Fenizia † (17 d'agost de 1938 - 21 de juliol de 1948 nomenat bisbe de Cava e Sarno)
  • Francesco Minerva † (16 de setembre de 1948 - 17 de desembre de 1950 nomenat bisbe de Lecce)
  • Corrado Ursi † (31 de juliol de 1951 - 30 de novembre de 1961 nomenat arquebisbe d'Acerenza)
  • Antonio Rosario Mennonna † (22 de febrer de 1962 - 30 de setembre de 1983 jubilat)
  • Aldo Garzia † (30 de setembre de 1983 succeduto - 30 de setembre de 1986 nomenat bisbe de Nardò-Gallipoli)
Bisbes de Gallipoli
Bisbes de Nardò-Gallipoli

Cardenals i bisbes originaris de la diòcesi

[modifica]

Demografia

[modifica]

A finals del 2013, la diòcesi tenia 210.417 batejats sobre una població de 211.352 persones, equivalent 99,6% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular 		clergat
regular 		batejats por
sacerdot 		homes dones
1950 140.000 140.000 100,0 120 94 26 1.166 34 119 26
1970 157.625 157.810 99,9 126 101 25 1.250 25 136 40
1980 170.415 171.208 99,5 117 101 16 1.456 21 127 44
1990 207.000 208.139 99,5 146 124 22 1.417 27 155 72
1999 210.376 211.596 99,4 146 126 20 1.440 23 116 72
2000 210.515 211.866 99,4 146 129 17 1.441 19 108 72
2001 210.670 211.735 99,5 148 129 19 1.423 22 110 72
2002 208.829 209.793 99,5 146 130 16 1.430 18 109 73
2003 209.936 210.704 99,6 141 125 16 1.488 21 109 73
2004 204.093 206.071 99,0 138 123 15 1.478 18 109 72
2013 210.417 211.352 99,6 142 124 18 1.481 14 24 110 66

Referències

[modifica]
  1. ↑ Relació Arxivat 2013-10-22 a Wayback Machine. a la pàgina oficial de la diòcesi.
  2. ↑ «Da sangiuseppedacopertino.it: Un po' di storia del santuario...». Arxivat de l'original el 2013-07-03. [Consulta: 13 octubre 2012].
  3. ↑ «Da Cultura Salentina, Rivista di pensiero e cultura meridionale: La Vergine dall'occhio nero. La Madonna della Grazia di Galatone, di Francesco Danieli», 10-08-2010. Arxivat de l'original el 2010-08-10. [Consulta: 13 octubre 2012].
  4. ↑ El Santuari a www.japigia.com i a la pàgina del comú de Galatone[Enllaç no actiu]
  5. ↑ Informació sobre el santuari: salentovirtuale.com Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine., cresciamoinsieme.org Arxivat 2013-10-22 a Wayback Machine. i viaggispirituali.it.
  6. ↑ «Da portoselvaggio.net: La masseria dell'Alto». Arxivat de l'original el 2020-09-03. [Consulta: 14 octubre 2012].
  7. ↑ «Comune di Taviano: Chiesa della Beata Vergine Maria Addolorata». [Consulta: 13 octubre 2012].[Enllaç no actiu]
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 «Dal Sito Ufficiale della diocesi di Nardò-Gallipoli: Ospitalità, case per ferie e campi-scuola». Arxivat de l'original el 2012-12-29. [Consulta: 6 octubre 2012].
  9. ↑ «Dal Sito Ufficiale della diocesi di Nardò-Gallipoli: Oasi Tabor». [Consulta: 6 octubre 2012].
  10. ↑ Cenni storici sulle chiese arcivescovili, vescovili, e prelatizie, Vincenzo D'Avino abate
  11. ↑ (trad. "l'episcopat gal·lipolí és molt antic")
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 «Guida degli Archivi capitolari d'Italia I - Gallipoli, pp.174 -178». Arxivat de l'original el 2012-04-17. [Consulta: 13 gener 2013].
  13. ↑ Memòria històrica de la Ciutat de Gallipoli, pg.430
  14. ↑ 14,0 14,1 Memorie istoriche della Città di Gallipoli, pg.431
  15. ↑ Cenni Storici Sulle Chiese Arcivescovili, Vescovili, E Prelatizie (Nullius) del Regno Delle Due Sicilie, Abate Vincenzo D'Avino
  16. ↑ «Ritu grec a Gallipoli». [Consulta: 4 març 2014].
  17. ↑ «La festività di Sant'Agata». Arxivat de l'original el 2014-03-04. [Consulta: 4 març 2014].
  18. ↑ «Gallipoli bizantina e grecità della sua massa». Arxivat de l'original el 2014-03-04. [Consulta: 4 març 2014].
  19. ↑ "Memorie istoriche della Città di Gallipoli" pg.490, Bartolomeo Ravenna
  20. ↑ Don Onofrio Orlandino de Gallipoli a la "Tragedia di Sant'Agata" també afirmà "Aquest sant prelat, de beneïda memòria Don Gonzalo de Roda, la santedat del qual va donar vol tan sublim que es podria dir que assolí el zenit de la perfecció, per signar les seves cartes no només a Nàpols i Espanya pels senyors virrei, pel gran i de Felip IV, però de la mateixa manera en els famosos segells del Vaticà, que més que poden dir moltes catacumbes dels Cossos Sants, van ser venerats pels primers porprats com relíquies molt precioses i el mateix Urbà VIII miracle del món solia dir als bisbes de consagrar aviat aquest Regne: Especuleu en aquell Sant Prelat de Gallipoli."
  21. ↑ Memorie istoriche di Gallipoli, B. Ravenna, pg.472
  22. ↑ «Vescovi della diocesi di Gallipoli». Arxivat de l'ultimi righi original el 2013-03-03. [Consulta: 17 novembre 2013].
  23. ↑ Nardò e Gallipoli. Storia delle diocesi in oltre seicento anni (1387-2013), Congedo Editore (2014)
  24. ↑ Annuario della Chiesa Neretina, 1986, pp. 9 e 10.
  25. ↑ «Dal Sito Ufficiale della diocesi di Nardò-Gallipoli: Seminario diocesano». Arxivat de l'original el 2012-04-27. [Consulta: 30 setembre 2012].
  26. ↑ «Foto vecchia sede del seminario diocesano». [Consulta: 24 desembre 2012].
  27. ↑ Plantilla:També a ''Annuario della Chiesa Neretina'', p. 29 - 1986
  28. ↑ «Da Comuni Italiani.it: Lapide a Mons. Francesco Minerva». [Consulta: 29 setembre 2012].
  29. ↑ «Da www.cattedralegallipoli.it: Il Museo diocesano». Arxivat de l'original el 2013-07-22. [Consulta: 1r novembre 2012].
  30. ↑ «Una "gaffe" clamorosa? I seicento anni della diocesi di Nardò, del resto, "non esistono"». [Consulta: 14 abril 2015].
  31. ↑ Nomenat arquebisbe titular de Pessinonte.
  32. ↑ Aquest bisbe, citat per Coletti, continuador de l'Italia Sacra de Ughelli, i al D'Avino, és admès pels investigadors locals (Antonio Barbino, L'antichissima sede episcopale di Gallipoli Arxivat 2013-03-03 a Wayback Machine., Taviano 1987), però és absent a la cronologia de Cappelletti, Lanzoni i Gabrieli i a la cronologia de la pàgina oficial de la diòcesi.
  33. ↑ Ugolino i Giovanni de Nardò són nomenat per l'antipapa Climent VII.
  34. ↑ Segons Eubel és bisbe titular de Callipoli a Tràcia.
  35. ↑ Così Cappelletti, que l'indica transferit al Andria l'any següent; i ignorat en canvi per Eubel, segons el qual a la mort de Pietro succeeix a Ludovico Spinelli; cfr. seu titular de Callipoli, on a les mateixes dates és citat el franciscà Antonello.
  36. ↑ Eubel insereix un bisbe, Giovanni, nomenat el 24 de gener de 1480, que podria pertànyer, com ho fa notar l'autor, a la seu de Callipoli.
  37. ↑ Al 1784 fou nomenat bisbe de Melfi e Rapolla per Ferran IV, però mai no va objtenir la confirmació pontifícia. El 27 de febrer de 1792 va ser nomenat bisbe de Càpua.
  38. ↑ El 12 de maig de 1879 fou nomenat bisbe titular de Callinico.

Fonts

[modifica]
Per a la seu de Nardò
Per a la seu de Gallipoli

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Nardò-Gallipoli
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bisbat_de_Nardò-Gallipoli&oldid=33853193»