Vés al contingut

Bisbat de Parma

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Bisbe de Parma)
Plantilla:Infotaula geografia políticaBisbat de Parma
Dioecesis Parmensis
Imatge
La Catedral de Parma
Tipusbisbat catòlic Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 44° 48′ N, 10° 18′ E / 44.8°N,10.3°E / 44.8; 10.3
Itàlia Itàlia
Emilia-Romagna
Parròquies309
Població humana
Població335.343 (2019) Modifica el valor a Wikidata (155,68 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície2.154 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat de Piacenza-Bobbio, sud-oest
bisbat de Reggio de l'Emília-Guastalla, est
bisbat de Cremona, nord
bisbat de Fidenza, oest
bisbat de Massa Carrara-Pontremoli, sud Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle iv
PatrociniSan Bernardo degli Uberti
CatedralAssunzione di Maria Vergine
Organització política
• BisbeEnrico Solmi
Lloc webdiocesi.parma.it


Davallament de la creu de Benedetto Antelami dins de la catedral de Parma.
L'església de San Bernard de ll'abadia de Fontevivo.
El baptisteri de Parma.
El palau episcopal.

El bisbat de Parma (italià: diocesi di Parma; llatí: Dioecesis Parmensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Mòdena-Nonantola, que pertany a la regió eclesiàstica Emília-Romanya. El 2004 tenia 308.247 batejats d'un total de 320.662 habitants. Actualment està regida pel bisbe Enrico Solmi.

Territori

[modifica]

La diòcesi comprèn aproximadament dos terços de la província de Parma. Limita al sud amb el bisbat de Massa Carrara-Pontremoli, a oest amb els bisbats de Piacenza-Bobbio i de Fidenza, al nord amb el de Cremona i a l'est amb el de Reggio Emilia-Guastalla.

La seu episcopal és la ciutat de Parma, on es troba la catedral de l'Assunzione di Maria Vergine.

El territori està dividit en 309 parròquies.

Història

[modifica]

Els orígens de la diòcesi de Parma són incerts.[1] El primer bisbe conegut és Urbano, esmentat a la segona meitat del segle iv; era un bisbe arrià, que encara que deposat el 372, ocupava la seu al 378 i va haver de ser expulsat per la força per l'autoritat imperial. No es coneixen altres bisbes fins al segle vii: després d'Esuperanzio, l'atribució del qual a Parma és incerta, se sap del bisbe Grazioso, que va assistir a una sínode a Roma al 680.

Originalment sufragània de l'arxidiòcesi de Milà, a mitjans del segle v es va convertir en part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Ravenna. Al segle VII Parma va incorporar el territori de la suprimida diòcesi de Brescello.

Al segle x, el bisbe Oberto i el seu successor Sigefredo II van obtenir la investidura de l'abadia de Nonantola.

El 10 d'agost de 1058 un gran incendi va colpejar Parma i va destruir l'antiga catedral: la petició del bisbe Cadalo va ser construïda una nova fora de les muralles, en el lloc d'una antiga basílica cristiana; probablement acabada el 1074, va ser consagrada pel Papa Pasqual II entre el 31 d'octubre i 4 novembre de 1106. El 3 de gener de 1117 la catedral va quedar afectada pel terratrèmol.

El mateix Cadalo, en disputes per l'elecció d'Alexandre II, el 1061 va ser elegit com antipapa amb el nom d'Honori II; però mai no va deixar Parma i fins a la seva mort lluí el títol de mort del títol de episcopus parmensis et electus apostolicus.

A la segona meitat del segle xiii es va estendre a Parma la secta herètica dels Germans Apostòlics, que va ser condemnat pel Concili de Lió de 1274. En 1290 l'heresiarca Gherardo Segalelli va ser empresonat; escapà, va ser empresonat de nou en 1294; va fugir de nou i de nou va ser capturat en 1300, sent cremat a la foguera el 18 de maig d'aquell any.

El 1582 va esdevenir una diòcesi sufragània de l'arxidiòcesi de Bolonya. Des del 26 de maig de 1806 forma part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Gènova. El 30 de març de 1818 va passar a estar immediatament subjecta a la Santa Seu.

El 28 de juliol de 1826 la duquessa de Parma Maria Luigia va concedir als bisbes de Parma el títol de Gran Prior de l'Orde Constantinià de Sant Jordi. El Papa Lleó XIII el 14 d'agost de 1892 va concedir als bisbes de Parma el títol d'abat de Fontevivo.

El 1919 es va fundar el setmanari diocesà Vita Nuova.

Finalment, el 8 de desembre de 1976, la diòcesi va esdevebur sufragània de l'arxidiòcesi de Mòdena-Nonantola.

El 23 d'octubre de 2011 el papa Benet XVI va canonitzar el bisbe Guido Maria Conforti, fundador de la Congregació dels Missioners Xaverians.

Cronologia episcopal

[modifica]

Estadístiques

[modifica]

A finals del 2004, la diòcesi tenia 308.247 batejats sobre una població de 320.662 persones, equivalent al 96,1% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular 		clergat
regular 		batejats por
sacerdot 		homes dones
1950 299.000 300.000 99,7 481 356 125 621 225 720 310
1970 ? 308.798 ? 492 331 161 ? 210 947 320
1980 322.500 327.786 98,4 411 271 140 784 369 804 325
1990 307.800 314.104 98,0 381 240 141 807 3 211 744 311
1999 304.010 314.325 96,7 313 201 112 971 3 189 627 311
2000 304.010 314.325 96,7 291 196 95 1.044 3 168 605 311
2001 304.030 314.340 96,7 306 187 119 993 10 191 574 311
2002 308.103 320.496 96,1 305 181 124 1.010 10 180 540 311
2003 308.463 320.882 96,1 298 177 121 1.035 10 182 525 311
2004 308.247 320.662 96,1 295 176 119 1.044 10 176 507 309

Referències

[modifica]
  1. ↑ Segons alguns autors, de fet, el primer esment d'una seu episcopal a Parma és al segle vii; prèviament no es coneixen bisbes de Parma, alhora que es testifica amb certesa a una diòcesi a Brescello. Segons aquests autors, només amb la supressió de la seu de Brescello, l'episcopat va ser transferit a Parma. Altres autors, però, creuen que, a causa del cisma va introduir a Parma el bisbe Urbano, la seu episcopal es va traslladar a Brescello per, a continuació, tornar a Parma quan Brescello va ser destruïda.

Fonts

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Parma

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bisbat_de_Parma&oldid=34183492#Cronologia_episcopal»