Batalla de Mendigorria
| Primera guerra carlina | |||
|---|---|---|---|
 Gravat de la Batalla de Mendigorria | |||
| Tipus | batalla  | ||
| Data | 16 de juliol de 1835 | ||
| Coordenades | 42° 36′ N, 1° 48′ O / 42.6°N,1.8°O | ||
| Lloc | Mendigorria | ||
| Estat | Monarquia Absoluta Borbònica | ||
| Resultat | victòria Liberal | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
| Cronologia | |||
.svg){kind=icon}
.svg){kind=small}
La batalla de Mendigorria de 1835 fou una de les batalles de la primera guerra carlina.
Antecedents
[modifica]La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent dom Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i l'1 d'octubre, recolzat per Miquel I de Portugal va reclamar el seu dret al tron. La revolta no va tenir el suport de l'exèrcit i la guerra començà el 6 d'octubre quan el general Santos Ladron de Cegama va prendre Logronyo, passant a Navarra per unir-se amb els revoltats,[1] sent capturat a la batalla de Los Arcos[2] i afusellat als pocs dies. A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder.
La presència carlina quedà afeblida amb la campanya del liberal Pedro Sarsfield[3] i Tomás de Zumalacárregui va assumir la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i dels bascos tres setmanes després, reactivant la rebel·lió al nord, organitzant l'exèrcit carlí,[4] va capturar la Real Fábrica de Armas de Orbaiceta, provocant la substitució del general Valdés per Vicente Genaro de Quesada, qui va començar les represalies.[5]
L'exèrcit liberal de José Ramón Rodil va tractar de destruir l'exèrcit de Zumalacárregui i arrestar Carles Maria Isidre de Borbó però després d'una desastrosa campanya es va veure obligat a renunciar al comandament per Manuel Lorenzo. Les tropes isabelines de Navarra no van ser capaces de contenir l'exèrcit de Zumalacárregui, que va capturar un comboi d'armes que anava de Burgos a Logronyo pel camí real, però sense poder destruir l'exèrcit liberal,[6] la temptativa sobre Madrid quedà avortada[7] i Jerónimo Valdés es va decidir a atacar Zumalacárregui al seu reducte de la vall d'Amescoas amb 21.000 homes, la major mobilització de tropes cristines des de l'inici del conflicte.[8]
Edward Granville Eliot va arribar el 25 d'abril a la vall de La Berrueza on s'havia retirat Zumalacárregui des d'Amescoas i va aconseguir que els dos bàndols signessin el Conveni d'Eliot.[9]
Després del desastre d'Artaza, Jerónimo Valdés es va retirar a la riba sud de l'Ebre, ordenant l'evacuació de les guarnicions isabelines entre Logronyo, Vitoria i Pamplona i la frontera francesa, obrint el camí a Zumalacárregui per conquerir el País Basc, ocupant Guipúscoa en poques setmanes tret de Sant Sebastià i Hondarribia, aconseguint nombroses peces d'artilleria. Després de la mort de Zumalacárregui es nomenà nou comandant a Francisco Benito Eraso[10] i després a Vicente Moreno González. Amb el frustrat Setge de Bilbao els carlins van moure el comandament a Estella, i Luis Fernández de Córdova va decidir-se a recuperar els territoris ocupats durant la primavera per Zumalacárregui i les comunicacions entre Vitòria i Pamplona i Vitòria i Sant Sebastià. Quan marxava per Carasol de Montejurra li van notificar que els carlins havien creuat el riu Arga, ocupant Mendigorría, on l'esperaven.
Batalla
[modifica]
En la batalla de Mendigorría es van enfrontar 24.000 carlins (gairebé tot l'exèrcit del pretendent Carles) i 36.000 liberals. Les tropes de Moreno estaven situades al voltant de Mendigorría, quan les tropes de Fernández de Córdova van atacar per les rutes de Larraga i Artajona. Era el 16 de juliol de 1836.
El mateix Carles Maria Isidre de Borbó es trobava a Mendigorría, i la seva fugida va ser complicada, ja que els carlins tenien el riu Arga darrere i únicament comptaven amb el pont de Larraga per a la retirada. L'atac liberal va començar pel flanc esquerre sota les ordes d'Espartero. L'atac central va estar liderat per Fernández de Córdoba. Tot i que la defensa carlina va ser forta, les tropes van haver d'iniciar una retirada plena de confusió.[11]
La retirada del pretendent i de gran part de les tropes carlines va ser possible per la defensa impecable del pont que va realitzar el brigadier carlí alabès Bruno Villarreal.
Conseqüències
[modifica]Els carlins van perdre 1.500 homes entre morts, ferits i presos. Els liberals van patir una pèrdua de 1.000 soldats i no va aprofitar la victòria per a delmar més l'exèrcit carlí i capturar el pretendent Carles.
Vicente Moreno González fou rellevat al comandament de les tropes carlines per Nazario Egia l'octubre del mateix any.[12] però Luis Fernández de Córdova no va aconseguir alliberar el coll d'Artaban i obrir la comunicació entre Àlaba i Guipúscoa.[13]
El general Miguel Gómez Damas, que havia pres Oviedo, sortí, amb vuit batallons d'infanteria i quatre peces d'artilleria, però pràcticament sense cavalleria[14] en expedició per prendre Madrid, i es dirigí a l'encontre de Ramon Cabrera per unir les seves forces, sent derrotat en la batalla de Villarrobledo, i abandonant la idea d'atacar Madrid, però en una acció d'audàcia dirigida per Cabrera, es conquerí la ciutat de Còrdova. Arribats a Extremadura, les diferències amb Gómez i la presa cristina de Cantavella[15] van fer que aquest l'obligués a abandonar-la amb una petita escorta, això si, quedant-se Gómez amb tots els batallons de Cabrera.[16]
Referències
[modifica]- ↑ anònim, 1846, p. 276.
- ↑ anònim, 1846, p. 277-279.
- ↑ anònim, 1846, p. 280.
- ↑ «Nazar eta Asarta (1833-XII-29)» (en basc). Museo Zumalakarregi Museoa. [Consulta: 19 setembre 2015].
- ↑ «Primera Guerra Carlina» (en castellà). Gran Enciclopedia Navarra. [Consulta: 20 setembre 2015].[Enllaç no actiu]
- ↑ Pirala, 1856, p. 268.
- ↑ Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (en castellà). vol.34. Espasa-Calpe, p. 573.
- ↑ Lawrence, 2014, p. 78.
- ↑ Orellana, Francisco José. Historia del General Prim (en castellà). vol.1. Centro editorial artístico de Miguel Seguí, 1852, p. 660.
- ↑ de Ramón Carbonell, Ignacio. Revista de España, de Indias y del extrangero (en castellà). Volum 9. Imprenta de Alegria y Charlain, 1847, p. 125.
- ↑ «MENDIGORRIA. 16-VII-1835» (en basc). XIX. mendeko historia militarra Euskal Herrian. Zumalakarregi Museoa, 2006.
- ↑ de Ramón Carbonell, Ignacio. Revista de España, de Indias y del extrangero (en castellà). Volum 9. Imprenta de Alegria y Charlain, 1847, p. 128.
- ↑ de Evans, Luis. Memorias de la guerra de Navarra y las provincias (en castellà). Imprenta de Antonio Bergnes y Comp., 1837, p. 78.
- ↑ Flávio, 1870, p. 233.
- ↑ Flávio, 1870, p. 248.
- ↑ Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, p. 240-241.
Bibliografia
[modifica]- Calbo y Rochina de Castro, Damaso; Cabrera y Griñó, Ramón. Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragon, Valencia y Murcia (en castellà), 1843.
- Flávio, E. Historia de don Ramón Cabrera (en castellà). Volum 1. Editorial de G. Estrada, 1870.
- Lawrence, Mark. Spain's First Carlist War, 1833-40 (en anglès). Palgrave Macmillan, 2014. ISBN 1137401753.
- Pirala, Antonio. Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Volum 1. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1856.
- anònim. Historla de la Guerra Civil en el norte y Cataluña (en castellà). Sociedad tipográfica de Hortelano y Cía., 1846.