Papa Benet IV
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | segle IX  Roma | ||
| Mort | juliol 903 Roma | ||
| Sepultura | basílica de Sant Pere del Vaticà | ||
 117è Papa | |||
| 5 febrer 900 – juliol 903 (Gregorià) ← Joan IX – Lleó V → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Església Catòlica | ||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Roma | ||
| Ocupació | sacerdot catòlic, escriptor, bisbe catòlic | ||
Benet IV (Roma, ? – juliol de 903) va ser Papa de l'Església catòlica de l'any 900 al 903. Quan Benet va ser escollit papa, el tron imperial es trobava vacant des del 899, quan Lambert II de Spoleto havia mort en un accident. Berenguer I d'Itàlia, va reclamar el títol imperial però l'escollit va ser Lluís III el cec, i Benet, en l'acte més significatiu del seu pontificat, el va coronar emperador amb l'esperança d'aconseguir el seu ajut contra la invasió hongaresa al nord de la península Itàlica i la musulmana al sud. Però l'esperança va ser en va, ja que Lluís, derrotat per Berenguer, es va veure obligat a abandonar Itàlia i el Papa a la seva sort, cosa que va permetre que sorgissin personatges, com Teofilacte I, la seva esposa Teodora i la filla dels dos, Mariozza, que dominarien els papes durant els següents anys.
Biografia
[modifica]Orígens i carrera eclesiàstica
[modifica]Nascut a Roma, era fill d'un tal Mammolo,[1] Benet va ser ordenat sacerdot pel Papa Formós[2] i més tard va ser canonge regular del Laterà.[3]
Pontificat
[modifica]L'elecció
[modifica]Va succeir a Joan IX en una data indeterminada entre gener i maig del 900,[4] data aproximada que revela l'estat caòtic que afligia la Roma de l'època, el sagnant conflicte entre les faccions de formosians ("pro-alemanys") i antiformosians ("pro-Spoleto" i nacionalistes). La poca informació que es té, encara que no del tot exacte, només es pot derivar del Liber Pontificalis o del Regesta pontificum romanorum.[5][6]
El govern de l'Església
[modifica]Igual que el seu predecessor, Joan, que va seguir la línia político-religiosa, Benet provenia de la facció formosiana,[1] i per tant es trobava en posicions oposades a les d'Esteve VI (896-897), que havia anul·lat totes les ordres del seu predecessor Formós, demanant als sacerdots i als bisbes per escriure cartes en què renunciaven a les seves ordenacions ara invalidades. Els Papes successius Romà, Teodor II i Joan IX invertiren aquesta política eclesiàstica del tot perjudicial per a l'estabilitat de l'Església, i Benet va continuar en aquesta direcció.
Entre els bisbes reintegrats per Benet estava el francès Argrí, bisbe de Langres, qui, després de rebre el pal·li de Formós, havia estat deposat, igual que d'altres, per Esteve VI en 897. Joan IX l'havia restablert, i el 31 d'agost del 900 Benet celebrà un sínode al Laterà, en el qual va confirmar Argrí com a bisbe de Langres.[7][8]
En el pla pastoral, Benet IV va lluitar en diversos fronts per resoldre qüestions complexes. Excomunicà formalment els assassins de Fulco el Venerable, arquebisbe de Reims assassinat el 17 de juny de 900, i va instar els bisbes francesos que s'adherissin a la decisió.[1] Tot i la prohibició canònica que els bisbes es traslladessin d'una diòcesi a una altra, després de la mort d'Atanasi II, arquebisbe de Nàpols, va intervenir vigorosament en favor de la validesa de l'elecció d'Esteve sobre aquella seu, tot i que fins al 872 havia estat arquebisbe de l'seu de Sorrento.[1] També va defensar vigorosament també a Maclaceno, arquebisbe d'Amasia (l'actual Amasya) que els turcs (en l'època confosos erròniament amb els sarraïns) havien expulsat de la seva seu, i ell va enviar cartes recomanant a tots els cristians per ajudar-lo i protegir-lo.[1]
Les relacions amb l'Imperi
[modifica]
Al 898 el jove emperador de Lambert II de Spoleto va morir sense descendència, deixant el tron imperial vacant. Benet era molt conscient que, en el buit polític creat, Roma no tenia amics ni aliats, sinó que només tenia enemics interns i amenaces externes. Abans de les incursions dels hongaresos al nord d'Itàlia i dels sarraïns al sud d'Itàlia, el Papa es va unir a l'opinió de diversos bisbes i nobles italians que pensaven trobar una solució que passava en donar el títol i la corona d'emperador a Lluís III de Provença, que en el moment semblava ser el senyor feudal militar més poderós i l'hereu més digne de la corona.[2] Al febrer del 901, per tant, Lluís va ser coronat a Roma, però va abandonar la ciutat poc després de la coronació. Durant el retorn Lluís va ser derrotat de forma inesperada en batalla pel desacreditat Berenguer I de Friül que havien recuperat l'avantatge i estava tractant de revertir la situació al seu favor per aconseguir la corona.[1][2] Abans de sortir de Roma, Lluís havia designat iudices els més il·lustres de la ciutat, incloent a Teofilacte i a Crescenci I, fundador dels Crescenzi, les famílies dels quals acapararien tant la ciutat com el papat en els propers anys.[2]
La mort
[modifica]Benet IV va morir probablement al juliol de 903[4] i va ser enterrat a la basílica de Sant Pere.[8] El cronista Flodoardo (894-966), canonge de la catedral de Reims, el va elogiar per la seva generositat amb els pobres.[2][9]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Bertolini
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Rendina, p. 309
- ↑ Moroni, p. 314
- ↑ 4,0 4,1 «Benedetto IV». www. vatican.va. [Consulta: 1r novembre 2015].
- ↑ Bertolini: "No obstant això, la incertesa en el mes de l'inici del nou pontificat impossible determinar si la manca de notícies coincideix amb la realitat de la manca de fins i tot els contrastos. Els catàlegs dels Papes atribuïts a B [enet] un nombre de mesos que van d'un a un altre, de manera que la data de la seva separació oscil·la entre gener i principis de febrer (Liber Pontificalis) i maig (Regesta Pontificum Romanorum) 900 ".
- ↑ Moroni (p. 314) prova a datar com a inici del pontificat de Benet el 6 d'abril, sobre la base de la Storia ecclesiastica de l'abat Cenni.
- ↑ Bertolini diu com Benect, continuant el treball de reorganització de la política eclesiàstica distorsionada per Esteven VI, havia enviat cartes als bisbes de França pel que feia a la posició del bisbe Argrí: "El Papa, després d'haver examinat els documents, va respondre amb dues cartes de data 31 d'agost de 900, dirigida, un als arquebisbes, bisbes, "gloriosíssim rei", ducs i comtes "de la Gàl·lia"; de l'altra, el clergat i els laics de Langres. A la primera carta, que es resumeix el fons de la qüestió, va declarar que havia convocat al seu torn, al palau del Laterà, després de la revisió de la documentació, un sínode de bisbes per escoltar la seva opinió; també va afirmar que, d'acord amb ells, i el canvi de canònicament "in melius", "causa necessitatis et utilitatis", segons el parer d'Esteve VI, sense que per això la intenció que sigui un motiu del rebuig que el seu predecessor, Joan IX va confirmar les decisions, i per tant el reconeixement d'Argrí, "el nostre privilegi apostòlic solemniter munitus", un bisbe legítim de Langres, "sine alicuius contradictione "; a continuació, va declarar que havia ordenat l'alliberament d'Argri "auctoritatis nostrae privilegium" també confirmava l'ús del pal·li conferida per Formós. Per al clergat i els laics de la ciutat B. declarat que el prelat d'ells, ja que va escriure, "unanimiter electus et expetitus", era canònicament el seu superior, i per tant a ell, com el seu bisbe, tenia una obediència total. »
- ↑ 8,0 8,1 Moroni p. 315
- ↑ Flodoardo, p. 831 «Llavors s'alçaren els estendards banderes sagrats de Benet IV, Pontífex màxim, que el seu nom brillava merescudament, copiosa i amable en totes les coses. [...] Ell va protegir les vídues menyspreades, els pobres, els endarrerits amb bondat assídua, com si fossin els seus fills.» (Tum sacra consurgunt Benedicti regmina quarti, / Pontificis magni, merito qui nomine tali / Enituit, cunctis ut dapsilis atque benignus. [...] / Despectas viduas, inopes, vacuosque patronis, / Assidua ut natos proprios bontate fovebat...)
Bibliografia
[modifica]Medieval
[modifica]- Flodoardo de Reims. De Triumphis Christi Apud Italiam Libri Quatordecim (en llatí) [Consulta: 1r novembre 2015].
Moderna
[modifica]- Bertolini, Ottorino. «Benedetto IV». A: Enciclopedia dei Papi (en italià). Roma: Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2000. ISBN IT\ICCU\USS\0002453 [Consulta: 1r gener 2015].
- Bihlmeyer, Karl; Tuechle, Hermann. Il Medioevo (en italià). Brescia: Morcelliana, 1960 (Storia della Chiesa). ISBN IT\ICCU\RAV\0268782.
- Moroni, Gaetano. format= Dizionario di erudizione storico-ecclesiastica da S. Pietro sino ai nostri giorni (en italià). Venècia: Tipografia Emiliana, 1840. ISBN IT\ICCU\RMR\0002439 [Consulta: 31 ottobre 2015].
- Rendina, Claudio. I Papi - storia e segreti. Roma: Newton&Compton editori, 2005, p. 495. ISBN IT\ICCU\PAL\0279694.
Enllaços externs
[modifica]- «Benedetto IV». vatican.va. [Consulta: 1r novembre 2015].
- «Opera Omnia dal Migne Patrologia Latina con indici analitici». documentacatholicaomnia.eu, 2006. [Consulta: 1r novembre 2015]. (llatí)
