Piaroa

Piaroa
Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants	Veneçuela 13.000 (2012); Colòmbia 700 (2012)
Parlants nadius	773
Autòcton de	Guaviare, Vaupés, Vichada, Bolívar i Amazones
Estat	Colòmbia i Veneçuela
Coordenades	4° 02′ 34″ N, 67° 42′ 41″ O / 4.0427778°N,67.7113889°O
Classificació lingüística
	llengua humana; llengua indígena; llengües ameríndies; Llengües salibanes
Característiques
Nivell de vulnerabilitat	2 vulnerable i 3 en perill
Codis
ISO 639-3	pid
Glottolog	piar1243
Linguasphere	87-FAA-a
Ethnologue	pid
UNESCO	2055
IETF	pid
Endangered languages	2954

El piaroa (també anomenada Guagua ~ Kuakua ~ Quaqua, Adole ~ Ature, Wo’tiheh. Autoglotònim De'aruwã thiwene) és una llengua indígena que pertany a la família lingüística de les llengües salibanes parlada a Colòmbia i Veneçuela pels piaroes.^[1]. Loukotka (1968) informa que es parla al llarg del riu Sipapo, el riu Orinoco i el riu Ventuari.^[2]

La llengua wirö (comunament anomenada maco) n'està estretament relacionada, formant la branca piaroiana de la família.^[3]

Utilització

El piaroa és una llengua en perill d’extinció, però gràcies a la forta identitat ètnica de la seva gent, es conserva molt bé. A Veneçuela és reconegut per l'article 4 de la Llei de llengües indígenes de 2008 als Estats d'Amazones i Bolívar.^[4] El parlen aproximadament 13.000 persones a Veneçuela el 2012, principalment a la riba sud de l'Orinoco i el riu Paguasa a Manapiare al Estat d'Amazones i a Estat de Bolívar. A Colòmbia, tenia 770 parlants el 2012 al municipi de Santa Rita (Vichada), entre els rius Vichada i Guaviare al departament de Vichada. Els seus parlants també utilitzen el maquiritari, el yabarana i el castellà.

Fonologia

Consonants
		Bilabial	Dental	Alveolar	Palatal	Velar		Glotal
		Bilabial	Dental	Alveolar	Palatal	nor.	lab.	Glotal
Oclusiva	Plana	p	t			k	kʷ	ʔ
	Aspirada	pʰ~ɸ	tʰ			kʰ	kʰʷ	hˣ
	Ejectiva	pʼ	tʼ			kʼ	kʷʼ
	Glotal	ˀb	ˀd
Africada	Plana				t͡ʃ~t͡s
	Aspirada			t͡sʰ
	Ejectiva			t͡sʼ
Fricativa				s
Nasal		m		n
Bategant/Lateral				ɾ	ʎ
Aproximant		w			j~dʲ

Vocals
	Frontal	Central	Posterior
Tancada	i	ɨ	u ɯ
Mitjana	e		ɤ~o
Oberta	æ		ɑ~ɒ

^[5]

Referències

↑ Bibliothèque Nationale de France, bnf.
↑ Loukotka, Čestmír. Classification of South American Indian languages. Los Angeles: UCLA Latin American Center, 1968.
↑ Zamponi, R. 2017 'Betoi-Jirara, Sáliban, and Hodɨ: relationships among three linguistic lineages of the mid-Orinoco region'. Anthropological Linguistics 59: 263-321.
↑ Piaroa a Ethnologue (18th ed., 2015).
↑ Mosonyi, Esteban E. Elementos De Gramática Piaroa: Algunas Consideraciones Sobre Sus Clases Nominales, 2002.

Bibliografia

Germán Nicolás Freire i Aimé Tillett (dirs.). «Los Piaroa (Huǫttü̧ją/De’aruhua)». A: Salud Indígena en Venezuela. 1. GEA, 2007, p. 383. ISBN 978-9802260485. .
Overing, Joanna. «Los Wothuha». A: Los Aborígenes de Venezuela. Etnología contemporánea 2. Fundación La Salle de Ciencias Naturales-Instituto Caribe de Antropología y Sociología, 1988, p. 736. ISBN 9-80010241-8. .
Rivet, Paul «Affinités du Saliba et du Piaróa». Journal de la Société des Américanistes, 12, 1920, pàg. 11-20.
Zent, Stanford R. «Piaroa». A: Encyclopedia of World Cultures. South America. 7. G.K. Hall, 1994, p. 488. ISBN 0-81611813-2.
Harald Hammarström «The status of the least documented language families in the world». Language Documentation & Conservation, 2010, pàg. 177-212. ISSN: 1934-5275.

[FOOTNOTEBibliothèque_Nationale_de_Francebnf-1] Bibliothèque Nationale de France, bnf.

[Loukotka-2] Loukotka, Čestmír. Classification of South American Indian languages. Los Angeles: UCLA Latin American Center, 1968.

[3] Zamponi, R. 2017 'Betoi-Jirara, Sáliban, and Hodɨ: relationships among three linguistic lineages of the mid-Orinoco region'. Anthropological Linguistics 59: 263-321.

[4] Piaroa a Ethnologue (18th ed., 2015).

[5] Mosonyi, Esteban E. Elementos De Gramática Piaroa: Algunas Consideraciones Sobre Sus Clases Nominales, 2002.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]