Vés al contingut

Luigi Pirandello

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Pirandello)
Plantilla:Infotaula personaLuigi Pirandello

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 juny 1867 Modifica el valor a Wikidata
Agrigent (Sicília) Modifica el valor a Wikidata
Mort10 desembre 1936 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortpneumònia Modifica el valor a Wikidata
ReligióCristianisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Bonn Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódramaturg, novel·lista, guionista, poeta, escriptor, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1893 Modifica el valor a Wikidata - 1936 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaCaliban
Fernando
Giulian Dorpelli
Emma Nevini Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeMaria Antonietta Portulano Modifica el valor a Wikidata
FillsStefano Pirandello, Fausto Pirandello Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webpirandelloweb.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0685063 Allocine: 35484 Allmovie: p218245 IBDB: 7439 TMDB.org: 1202096
Facebook: PirandelloScrittore Musicbrainz: 7024cf30-8a44-4456-bcf5-3dae7ef40ffb Discogs: 2652329 Goodreads author: 7702 Goodreads character: 53988 Find a Grave: 21972 Project Gutenberg: 8041 Modifica el valor a Wikidata

Luigi Pirandello (Agrigent, Sicília, Itàlia, 28 de juny de 1867 - Roma, 10 de desembre de 1936) fou un reconegut dramaturg, novel·lista i escriptor de relats curts italià, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1934. És considerat un dels autors teatrals més rellevants de l'Europa d'entreguerres.[1][2]

Biografia

[modifica]

Va nàixer el 28 de juny del 1867 en una contrada rural anomenada, en sicilià, Càvusu,[Nota 1] a la perifèria de Girgenti, la ciutat que posteriorment (el 1927) fou reanomenada Agrigent.[3]

Fill de Caterina Ricci-Gramitto i Stefano Pirandello, comerciant garibaldí de classe mitjana però d'ascendència il·lustre, inversor en la indústria del sofre, tant els Pirandello com els Ricci-Gramitto eren fortament antiborbònics i participaven activament en el moviment d'Il Risorgimento, destinat a la unificació democràtica d'Itàlia. Stefano va arribar a participar en la famosa aventura d'Els Mil, seguint Garibaldi a la Batalla d'Aspromonte, mentre Caterina, que a penes comptava amb tretze anys, va haver d'emigrar junt amb el seu pare a Malta, on havia estat enviat a l'exili per la monarquia borbònica regnant.

Bust de Pirandello en un parc públic de Palerm

Com molts xiquets de l'època, Pirandello va rebre l'educació bàsica en la seua pròpia casa. El van fascinar les faules i llegendes de to màgic que la seua tutora Maria Stella solia narrar-li. A la precoç edat de dotze anys, va escriure la seua primera tragèdia. A insistència de son pare, es va inscriure en una escola tècnica, educació que va complementar amb l'estudi d'humanitats al ginnasio, per les quals sentia una major afinitat.

La seua infantesa va transcórrer entre Agrigent i Porto Empedocle, a la vora de la mar. Després de ser víctimes de maniobres fraudulentes, la família es va traslladar a Palerm l'any 1880. En aquesta ciutat, va acabar els estudis; es va capficar en la lectura de poesia italiana del segle xix, especialment d'escriptors com Giosuè Carducci i Arturo Graf; va començar a escriure els primers poemes i es va enamorar de la seua cosina Lina. Durant aquest període, comencen els primers signes del seriós contrast que el separaria de son pare, quan Luigi va trobar certa correspondència que insinuava l'existència d'una relació extramarital per part de Stefano. El jove Pirandello va començar a acostar-se emocionalment a sa mare, relació que es transformaria en una vertadera veneració, que tindria el seu punt culminant després de la mort de Caterina, en les pregones pàgines de la novel·la Colloqui con i personaggi, del 1915.

El seu amor per la seua cosina, inicialment vist amb desgrat, va ser de sobte pres amb gran seriositat per la família de Lina, que va demanar que Luigi abandonara els estudis per dedicar-se de ple a l'administració de les inversions familiars en el negoci del sofre, a fi que els joves pogueren casar-se aviat. L'any 1886, durant unes vacances, Luigi va visitar les mines de sofre de Porto Empedocle i va començar a treballar amb son pare: aquesta experiència va resultar essencial per a la seua obra, i les seues impressions es reflectirien en relats com Il Fume, Ciàula scopre la Luna i I Vecchi e I Giovani. El casament, que semblava imminent, va ser posposat i Pirandello es va inscriure a la Universitat de Palerm en els departaments de lleis i lletres. En el campus de la universitat, va cultivar l'amistat de joves ideòlegs com Enrico La Loggia, Giusseppe de Felice Giuffrida i Francesco de Lucca.

L'any 1887, ingressà a la Universitat de Roma, on va protagonitzar un seriós incident amb un professor, per la qual cosa es va veure obligat a abandonar la Casa d'Estudis. Es va traslladar a Bonn, on es graduà el 21 de març del 1891 amb una tesi en alemany sobre la llengua siciliana sota la direcció de Wendelin Foerster. Al cap de poc va tornar a Itàlia.

El 1897, fou nomenat professor de literatura italiana a l'Institut Superior de Magisteri. Un terratrèmol va provocar danys irreparables en la mina de sofre en què son pare tenia invertits els béns i el dot de Maria Antonietta, la qual cosa li va causar greus dificultats econòmiques i una forta depressió. El 1904, va publicar la seua novel·la Il Fu Mattia Pascal (El difunt Maties Pascal), possiblement basada en aquesta traumàtica experiència, que es va constituir en un enorme èxit, i fou traduïda ràpidament a uns quants idiomes.

Pirandello va morir el 10 de desembre del 1936 a la seva residència de Roma.

Obra literària

[modifica]

Dels sentiments de decepció que els seus pares, especialment Caterina, van patir després de l'establiment de la unificació i la seua posterior i traumàtica realitat, Pirandello extrauria bona part de l'atmosfera emocional que caracteritzaria els seus escrits, especialment la novel·la I Vecchi e I Giovani (Els vells i els joves). És també possible que la sensació de traïció i ressentiment inculcara en el jove Luigi la desproporció entre ideals i realitat que subratlla en el seu assaig L'Umorismo (L'humorisme).

L'any 1934, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per la seva audaç i enginyosa renovació de l'art dramàtic i escènic.[4]

Obra seleccionada

[modifica]

Poesia

[modifica]

Prosa

[modifica]
  • 1894: Amori senza amore
  • 1902: Beffe dellamorte e della vita
  • 1902: Quand'era matto
  • 1904: Bianche e neve
  • 1906: Erma bifronte
  • 1910: La vita nuda
  • 1922: Nuvele pentru un an

Novel·la

[modifica]
  • 1893: L'esclusa
  • 1904: Il fu Mattia Pascal
  • 1909: I vecchi e i giovani
  • 1911: Suo marito
  • 1914: Il turno
  • 1919: Quaderni di Serafino Gubbio, operatore
  • 1924: Uno, nessuno e centomila

Teatre

[modifica]

Filmografia

[modifica]

Llegat

[modifica]

El 14 de juliol de 1930, una versió de la seva obra curta The Man with the Flower in His Mouth, adaptada i produïda per Lance Sieveking, coproduïda amb la companyia de John Logie Baird i protagonitzada per Val Gielgud i Lionel Millard, es va convertir en el primer drama. emès tant en imatge com en so quan la British Broadcasting Corporation el va mostrar per al públic de Londres.[6]

Pirandello va ser nomenat acadèmic d'Itàlia el 1929, i el 1934 va rebre el Premi Nobel de Literatura després d'haver estat proposat per Guglielmo Marconi, membre de la Reial Acadèmia d'Itàlia.[7][8] Va ser l'últim dramaturg italià a ser escollit per al premi fins que Dario Fo va guanyar el 9 d'octubre de 1997.[9][10]

Pirandello va morir sol a casa seva a Via Bosio, Roma, el 10 de desembre de 1936.[11] Va rebutjar un funeral d'Estat ofert per Mussolini i només el 1947 van ser enterrats a Sicília les seves restes cremades.[12] La Via Luigi Pirandello a Acquaviva delle Fonti porta el seu nom.

Traduccions al català

[modifica]

Teatre

[modifica]

Novel·la i conte

[modifica]

Assaig

[modifica]
  • L'humorisme. Traducció de Josep Alemany. Martorell: Adesiara, 2013.

Reconeixements

[modifica]

En honor seu s'anomenà l'asteroide (12369) Pirandello descobert el 8 de febrer del 1994 per Eric Walter Elst.

Notes

[modifica]
  1. ↑ Càvusu està situada a l'entitat inframunicipal de Villasetta, que forma part del municipi d'Agrigent. Pirandello s'autoanomenava humorísticament "Figlio del Caos" (fill del caos), i en un fragment autobiogràfic del 1923 escriu: «Io dunque sono figlio del Caos; e non allegoricamente, ma in giusta realtà, perché son nato in una nostra campagna, che trovasi presso a un intrincato bosco, denominato, in forma dialettale, Càvusu dagli abitanti di Girgenti ... corruzione dialettale del genuino e antico vocabolo greco Caos» (Jo, per tant, sóc fill del Caos; i no al·legòricament sinó en estricta realitat, ja que vaig néixer en una ruralia nostra, que es tobava a prop d'un bosc espès, denominat pels habitants de Girgenti, en forma dialectal, Càvusu ... corrupció dialectal del genuí i antic mot grec Caos). vid.: Ghidetti, Enrico. «Introducció a:». A: L'umorismo e altri saggi, de Luigi Pirandello (en italià). Giunti Gruppo Editoriale. ISBN 9788809205444. 

Referències

[modifica]
  1. ↑ Gestí - 2017, pàg. 7.
  2. ↑ «Luigi Pirandello | enciclopèdia.cat». [Consulta: 4 maig 2020].
  3. ↑ Albertocchi - 2017, pàg. 39.
  4. ↑ Citació del premi al web del Premi Nobel.
  5. ↑ Pirandello, Luigi; Vallespinosa Salvat, Bonaventura (trad.). Sis personatges en cerca d'autor - Enric IV. Barcelona: Edicions 62, juliol 1987, p. 222 (Millors obres de la literatura universal. segle xx, num. 16). ISBN 978-84-297-2631-2. 
  6. ↑ , 26-09-2022 [Consulta: 27 setembre 2022].
  7. ↑ «Luigi Pirandello». A: William D. Halsey. . 19, p. 76–78. 
  8. ↑ «Nomination Database». www.nobelprize.org. [Consulta: 20 març 2018].
  9. ↑ The Independent, 10-10-1997 [Consulta: 22 març 2013].
  10. ↑ Mitchell, Tony. Dario Fo: people's court jester. Revised and expanded edition. Londres: Methuen drama, 1999. ISBN 978-0-413-73320-7. 
  11. ↑ Giudice, pàgines 117, 158
  12. ↑ Roberto Alajmo, "Le ceneri di Pirandello", ed. Drago, 2008
  13. ↑ Selecció d'11 contes. Publicada a Edicions Bullent.
  14. ↑ Selecció de 33 contes .Publicada per Edicions de 1984: «Catàleg. Luigi Pirandello - Contes per a un any» (htlm). Edicions de 1984, 2017. Arxivat de l'original el 2017-11-13. [Consulta: 12 novembre 2017].
  15. ↑ «Premis literaris. Palmarès». Casa de les Lletres. Ajuntament de Tarragona. [Consulta: 12 novembre 2017].

Bibliografia

[modifica]
  • Pirandello, Luigi; Gestí, Joaquim (introducció i traducció). «Introducció». A: Contes per a un any. Barcelona: Edicions de 1984, octubre de 2017, p. 7-13. ISBN 9788416987153. 
  • Albertocchi, Giovanni «Luigi Pirandello, un aniversari». L'Avenç, 439, 11-2017. ISSN: 02100150.
  • Giudice, Gaspare. Luigi Pirandello, UTET, 1963.
  • Baccolo, L. Pirandello. Milà: Bocca. 1949 (segona edició).
  • Di Pietro, L. Pirandello. Milà: Vita e Pensiero. 1950. (segona edició).
  • Ferrante, R. Luigi Pirandello. Florència: Parenti. 1958.
  • Gardair, Pirandello e il Suo Doppio. Roma: Abete. 1977.
  • Janner, A. Luigi Pirandello. Florència, La Nuova Italia. 1948.
  • Monti, M. Pirandello, Palerm: Palumbo. 1974.
  • Moràvia. A. "Pirandello" a Fiera Leteraria. Roma. 12 de desembre de 1946.
  • Pancrazi, P. "L'altro Pirandello" In Scrittori Italiani del Novecento. Bari: Laterza. 1939.
  • Pasini. F. Pirandello nell'arte e nella vita. Pàdua. 1937.
  • Podestà. G. "Kafka e Pirandello". Humanitas, XI, 1956, pàgines  230–44.
  • Sarah Zappulla Muscarà, Enzo Zappulla, Pirandello e il teatro siciliano, Giuseppe Maimone Editore, Catània 1986.
  • Mirella Maugeri Salerno, Pirandello e dintorni, Giuseppe Maimone Editore, Catània, 1987.
  • Sarah Zappulla Muscarà (a cura de), Narratori siciliani del secondo dopoguerra, Giuseppe Maimone Editore, Catània 1990.
  • Elio Providenti (a cura de), Archeologie pirandelliane, Giuseppe Maimone Editore, Catània, 1990.
  • Carlo Schirru, Per un'analisi interlinguistica d'epoca: Grazia Deledda e contemporanei, Rivista Italiana di Linguistica e di Dialettologia, Fabrizio Serra editore, Pisa-Roma, Anno XI, 2009, pàgines  9–32.
  • Virdia. F. Pirandello. Milà: Mursia. 1975.
  • Frederick May, Three Major Symbols in Four Plays de Pirandello, Lawrence, Kansas: Allen Press, 1974.
  • Massimo Colella, Ritratto, autoritratto, profezia: Bontempelli esegeta di Pirandello, a «Pirandello Studies (Journal of the Society for Pirandello Studies)», 42, 2022, pàgines 20-40.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Luigi_Pirandello&oldid=34016415»