Benet XIV

Benet XIV

(1746)
Nom original	(la) Benedictus PP. XIV
Biografia
Naixement	(it) Prospero Lorenzo Lambertini 31 març 1675 Bolonya (Estats Pontificis)
Mort	3 maig 1758 (83 anys) Roma (Estats Pontificis)
Sepultura	Tomb of Benedict XIV (en)
247è Papa
17 agost 1740 – 3 maig 1758 ← Climent XII – Climent XIII →
Cardenal
30 abril 1728 –
In pectore
9 desembre 1726 –
Arquebisbe catòlic
16 juliol 1724 – 14 gener 1754 ← Giacomo Boncompagni – Vincenzo Malvezzi Bonfioli → Diòcesi: arquebisbat de Bolonya
Arquebisbe titular
12 juny 1724 – Diòcesi: arquebisbat de Teodòsia
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Universitat de Roma La Sapienza
Activitat
Camp de treball	Administració i gestió de l'Església
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupació	sacerdot catòlic, canonista
Consagració	Papa Benet XIII
Participà en
18 febrer 1740	Conclave de 1740
5 març 1730	conclave de 1730
Família
Família	House of Lambertini (en)
Cònjuge	cap valor

Benet XIV és el nom que va escollir el cardenal Prospero Lorenzo Lambertini quan va esdevenir Papa. Era membre d'una família noble de Bolonya, en aquells moments la segona ciutat més important dels Estats Pontificis. Era el tercer dels cinc fills de Marcello Lambertini i la seva esposa Lucrezia Bulgarini.

Formació

Va estudiar a Bolonya i va ingressar al Col·legi Clementí de Roma, on es va graduar en retòrica, filosofia i teologia. El 1694 es va doctorar en dret civil i canònic a la Universitat La Sapienza de Roma.

Va tenir diversos càrrecs en la cúria romana sempre relacionats amb el dret, entre els quals destaquen el d'assessor de la Congregació dels Ritus (1712), secretari de la Congregació del Concili (1718) i primer canonista de la Penitenciària Apostòlica (1722). A més, va esdevenir rector de la Universitat La Sapienza a partir del 1720.

El 12 de juny de 1724, el Papa Benet XIII el va consagrar personalment arquebisbe titular de Teodosia, amb una dispensa excepcional, ja que només era diaca i no havia accedit al sacerdoci. El 1727 va ser nomenat bisbe d'Ancona, mantenint el grau d'arquebisbe ad personam i tots els càrrecs que ocupava a la cúria romana. El 1726 va ser creat cardenal in pectore, reconegut públicament el 30 d'abril de 1728, rebent el títol de la Santa Croce in Gerusalemme. El 1731 va ser nomenat arquebisbe de Bolonya.

Elecció

El conclave on va ser escollit va durar sis mesos, degut a la vinculació dels cardenals a les potències estrangeres i als interessos d'aquestes. A més a més, durant la reunió es va registrar la defunció de quatre cardenals electors i per acabar de posar pegues, un dels favorits, Pier Marcellino Corradini, cardenal bisbe de Frascati, va ser vetat pel rei Felip V. Es diu que, finalment, Lambertini va dir als cardenals: " Si voleu escollir un sant, escolliu el cardenal Gotti (Vincenzo Ludovico Gotti, cardenal patriarca titular de Jerusalem), si voleu un home d'estat, el cadenal Aldrovandi (Pompeo Marescotto Aldovrandi, cardenal arquebisbe de Montefiascone i bisbe de Corneto), si voleu un home honest, escolliu-me a mi".

El 17 d'agost de 1740 va ser finalment escollit amb 51 vots a favor i 50 en contra. Tot i l'elecció va mantenir-se com a arquebisbe de Bolonya fins al 1754.

Papat

La seva elecció al tron papal va arribar en un moment de disputes entre els estats catòlics i el papat en els nomenaments dels bisbes, on els monarques els designaven bisbes en lloc de l'Església. Benet XIV es va haver d'oposar al Regne de Nàpols, Cerdenya, Espanya, Venècia i l'Imperi, arreglant les seves relacions amb ells mitjançant concordats, que molts van jutjar massa condecendents amb els monarques.

Benet XVI era un home obert al seu temps, influenciat per la Il·lustració i obert als corrents culturals. Va mantenir correspondència amb pensadors i científics sense discriminació i són coneguts els seus contactes amb Voltaire, fins al punt de ser admirat també en els països protestants (l'anglicà Horace Walpole li va dedicar un sonet on l'admirava com "el millor dels Papes"). Va escriure's també amb la tsarina Caterina la Gran de Rússia i amb el rei Frederic II de Prússia, posant de manifest el seu interès mutu per la ciència i la cultura en general. Va protegir científics com Ruggiero Giuseppe Boscovich, matemàtic i astrònom, l'historiador i arqueòleg Angelo Maria Querini, el també arqueòleg Johann Joachim Winckelmann i el polígraf Ludovico Antonio Muratori.

Va potenciar l'ensenyament superior de ciències en tots els seus territoris i a la Universitat La Sapienza de Roma hi va fundar càtedres de física, química i matemàtiques. Va instituir també l'Acadèmia Pontifícia d'Arqueologia, que va realitzar importants excavacions i va encarregar-se de la restauració del Colisseu de Roma.

Va crear l'escola de cirurgia i la càtedra d'obstetrícia a la universitat de Bolonya. També va fundar en aquesta ciutat un museu arqueològic al qual va donar la seva important col·lecció de monedes de l'època imperial romana.

Benet XIV va treure de l'índex de llibres prohibits el De Revolutione de Galileo Galilei, amb el que va quedar definitivament provada la teoria heliocèntrica del sistema solar.

També va tenir especial transcendència que implantés, de forma pionera a Europa, una vacuna antivariòlica a tots els Estats Pontificis.

Des del punt de vista doctrinal, però, va mostrar-se intransigent amb els costums dels pobles que s'anaven incorporant a l'Església. Probablement, l'acte més important del seu pontificat van ser la promulgació de les lleis sobre les missions en les butlles papals Ex quo singulari i Omnium solicitudinum, on denunciava les pràctiques missioneres orientals, d'acomodar els usos i les paraules cristianes als rituals de les cultures natives amb la finalitat d'assimilar-les, utilitzat extensament pels jesuites en les seves missions a la Xina. Com a exemple de les qüestions condemnades hi havia l'adoració a les estàtues dels avantpassats: "(...) És inacceptable que se li doni a un avantpassat la veneració catòlica dels sants?" i "(...) pot un catòlic legítimament, venerar a un avantpassat que no era cristià?". Aquesta intrasigència va retardar i fins i tot anul·lar l'evangelització a l'Orient Llunyà.

El 1741, va autoritzar la formació de la congregació dels Passionistes i el 1749 la dels missioners Redemptoristes.

Va tenir un pontificat molt actiu, reformant l'educació dels sacerdots, el calendari de les festes de l'Església, la liturgia i moltes institucions papals. Va fundar al Brasil les diocèsis de São Paulo i de Mariana el 1745 i va concedir el títol de Rei Fidelíssim a Joan V de Portugal, a qui va reconèixer com a sobirà legítim del seu país des de la revolució dels Restauradors del 1640. Amb el seu amic, el cardenal Domenico Silvio Passionei, va impulsar la catalogació de la Biblioteca Vaticana a la qual va incorporar més de 32.000 volums del Palazzo della Consulta que Passionei havia reunit. Per a la Biblioteca va fer traduir a l'italià les obres de grans autors anglesos i francesos tant religiosos com profans.

El 1742, va ordenar la revisió del procés contra Niccolò Paolo Andrea Coscia, arquebisbe de Benevent, que havia estat condemnat per Climent XII per delictes econòmics. Coscia va ser absolt i va recuperar tots els seus càrrecs.

Dels treballs intel·lectuals de Benet XIV, reunits en dotze volums, destaquen De servorum Dei beatificatione et beatorum canonizatione (1734-1738), De synodo diocesana (1748) i De festis, de sanctorum Missae sacrificio (1748), obres maestres del dret canònic i que conserven vigència. Per als documents pontificis de càracter pastoral i àmbit universal, Benet XIV va readoptar el nom d'"Encíclica".

Benet XIV era un fumador empedernit. Potser això el va impulsar a eliminar els impostos sobre el tabac i prendre als farmacèutics dels Estats Pontificis el monopoli de la seva comercialització.

Al marge de les anècdotes, Benet XIV va ser sens dubte el Papa amb més cultura i solvència intel·lectual de la seva època històrica i el seu pontificat figura entre els més importants de l'Església Catòlica.

Va morir el 3 de maig de 1758 i va ser enterrat al mausoleu que els cardenals que ell havia creat li van erigir a la Basílica Patricarcal Vaticana.