Vés al contingut

Bisbat suburbicari de Frascati

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Seu suburbicària de Frascati)
Plantilla:Infotaula geografia políticaDiòcesi suburbicària de Frascati
Diœcesis Tusculana
Imatge
La catedral de Frascati
TipusDiòcesi suburbicària Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 41° 48′ N, 12° 42′ E / 41.8°N,12.7°E / 41.8; 12.7
Itàlia Itàlia
Laci
Parròquies23
Població humana
Població164.755 (2019) Modifica el valor a Wikidata (748,89 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície220 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat suburbicari d'Albano, sud-oest
bisbat suburbicari de Velletri-Segni, sud
bisbat suburbicari de Palestrina, est
bisbat de Roma, nord-oest
abadia territorial de Santa Maria di Grottaferrata, enclavament Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle iii
CatedralBasílica Catedral de San Pere Apòstol
Organització política
• BisbeRaffaello Martinelli
Lloc webdiocesifrascati.it


El bisbat suburbicari de Frascati (italià: sede suburbicaria di Frascati; llatí: Dioecesis Tusculana) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de la diòcesi de Roma, que pertany a la regió eclesiàstica Laci. El 2007 tenia 118.000 batejats d'un total de 122.000 habitants. Actualment està regida pel bisbe Raffaello Martinelli. El cardenal Tarcisio Bertone té el títol de cardenal bisbe de Frascati.

Territori

[modifica]

La diòcesi comprèn els municipis de Frascati, Monte Porzio Catone, Colonna, Monte Compatri, Rocca Priora, Rocca di Papa, Grottaferrata, i part de la perifèria sud-oriental de Roma.

La seu episcopal es troba a la ciutat de Frascati, on s'alça la basílica catedral de Sant Pere Apòstol.

Parròquies

[modifica]

El territori està dividit en 24 parròquies:

Història

[modifica]

Entre les moltes inscripcions trobades a Frascati molt poques són cristianes, i les excavacions dutes a terme fins al moment no mostren cap rastre del primer cristianisme. L'abadia de Santa Maria de Grottaferrata, i la capella de Sant Cesario, prop de la residència del bisbe modern, són els únics monuments cristians abans de la destrucció de Tusculum el 1191. No obstant això, donada la seva proximitat a Roma, Tusculum havia de rebre la fe cristiana molt aviat. Potser la vila Acilii, una família cristiana, que estava on ara es troba el monestir de Grottaferrata, va ser el bressol del cristianisme tuscolà. El primer bisbe de Tusculum conegut és Vitaliano (680), la signatura del qual apareix a la carta del Papa Agató I al sisè Concili General. Sent un dels bisbes suburbicaris, el bisbe de Tusculum, des del segle vii, va ser l'encarregat de reemplaçar el Papa per a les funcions de Laterà; però només des del bisbe Pietro (1050), el bisbe de Tusculum va rebre el títol cardenalici. A partir del segle x els comtes de Tusculum van exercir més influència en el govern de Roma i el papat. Teofilacte, senador romà i cap de la família, era el marit de Teodora que, durant el pontificat del Papa Sergi III, va ser l'amo absolut de Roma. Maròzia, la filla de Teofilacte, va casar-se amb Alberic I, Marcgravi de Camerino i duc de Spoleto, pare de l'Alberic II que entrew el 932 i el 954 governà Roma amb el títol de patrici i senador, i va obtenir pels romans la seguretat que, després de la seva mort, el seu fill Octavi es convertiria en el Papa Joan XII. Quan Joan XII va ser deposat (963), els comtes de Tusculum van deixar el poder als Crescenzi, però aviat van tornar en voga. Des del 1012 al 1044 va ser succeït per tres Papes de la família tuscolana: Benet VIII, el seu germà Joan XIX i el seu net Benet IX. La dominació tusculana no era agradable a l'Església Romana. Va ser el comte Gregori I, pare de Benet VIII qui va donar a Nil el Jove (1002), el monestir de Grottaferrata. El conflicte al voltant de la investidura del Papa Pasqual II i Enric V (1111), mentre que Ptolemeu, comte de Tusculum, era al costat de l'emperador, Giovanni, cardenal-bisbe, va encapçalar l'oposició romana a Enric. Sota el papa Alexandre III, però, el bisbe Imaro es va posar del costat de l'antipapa Víctor IV, encara que el mateix Tusculum estava a favor del Papa. La ciutat també s'oposa al Senat romà en el seu intent de despullar als papes del seu poder temporal. El 1182 els romans van fer guerra amb Tusculum, i a continuació, el Papa Luci III cridà l'arquebisbe de Magúncia Cristiano perquè vencès els romans. El 1191, Enric VI va cridar la guarnició alemanya de Tusculum i, com a resultat, la ciutat aviat va ser destruïda pels romans i mai no va recuperar l'antic prestigi.

Mentrestant el poble de Tusculum es van reunir al voltant del castell, el poble de Sant Cesario que va construir es va cridar Frascati, potser a causa de les branques dels quals es van construir les primeres barraques o perquè el lloc era conegut com a Frascaria que en llatí significa lloc sota cobert per la mala herba. Des del segle XV Frascati va tornar a ser un lloc de descans pels nobles i els cardenals romans. Entre els edificis que aviat van començar a adornar Frascati és notable la vila Mondragone, construïda pel cardenal Marco Sittico Altemps, nebot del papa Pius IV, una estructura enorme amb un bell porxo, actualment utilitzat com una universitat jesuïta; villa Taverna, ara Borghesiana, construïda el 1614; villa Falconieri, per Borromini (1648), amb pintures de Carlo Maratta (El naixement de Venus), Ciro Ferri, i Pierleone Ghezzi (caricatures i retrats); villa Lancellotti amb els seus passejos al bosc, on es poden visitar la petita església de Sant Miquel, que és la petita habitació on el cardenal Cesare Baronio va escriure els seus "Annals Eclesiàstics"; Villa Rufinella, més amunt al turó, una universitat jesuïta des 1740 fins al 1773; villa Aldobrandini (o Belvedere), la vila més bella de Frascati, construïda el 1603 pel cardenal Pietro Aldobrandini dissenyada per Giovanni Fontana, amb pintures de Cavalier d'Arpino e del Domenichino (il Mito di Apollo); villa Torlonia, amb les seves nombroses fonts; Villa Sora, construïda pel Papa Gregori XIII utilitza ara com una escola pels salesians. Entre les esglésies han de recordar-se: la catedral, obra de Girolamo Fontana; el Gesù, amb la seva imitació cúpula pintada pel jesuïta Oblate Pozzo; San Rocco, abans coneguda com a Santa Maria in Vivario, catedral fins a 1700; la Madonna di Capo Croce i Madonna delle Scuole Pie.

Entre els bisbes de Tusculum digne de menció són: Egidio, enviat per Joan XII a Polònia al 964; l'erudit Jacques de Vitry (1228) que va predicar contra els albigesos; Pere de Lisboa (1276), el primer metge del Papa Gregori IX, i més tard elegit Papa amb el nom de Joan XXI; Berengari de Frèdol (1309), qui va treballar en el Liber Sextus Decretalium del Papa Bonifaci VIII; Baldassare Cossa (1419), després de la submissió al Papa Martí V; Giuliano Cesarini (1444); Basilio Bessarione (1449); Alessandro Farnese el Vell (1519); Giovanni Pietro Carafa (1550), el Papa Pau IV; Giovanni Antonio Serbelloni (1583); Lorenzo Corsini (1725), el Papa Climent XII; Henry Benedict Mary Clement Stuart de York (1761-1803), fill de Jaume III (el cardenal York va deixar la seva rica col·lecció de llibres per a la biblioteca del seminari); Bartolomeo Pacca (1818); Francesco Saverio Castiglione (1821), el papa Pius VIII, Ludovico Micara, (1837); Jean-Baptiste Pitra (1879); i Francesco Satolli (1904), durant molts anys el primer delegat apostòlic a Washington. A la diòcesi de Frascati es troba, també, Monte Compatri, l'antiga Labicum, els bisbes i cardenals del qual sovint s'esmenten en la història medieval.

Cronologia episcopal

[modifica]

Amb el Motu proprio Suburbicariis sedibusde l'11 d'abril de 1962, relatiu al govern pastoral de les set diòcesis suburbanes de Roma, es destinà un bisbe residencial, mentre que els sis cardenals d'i l'ordre dels bisbes, que resideixen a Roma i fins llavors estaven representats a la diòcesi per un bisbe auxiliar, només es dona el títol de la diòcesi suburbicaria.

Cardenals bisbes suburbicaris de Frascati

[modifica]

Cardenals bisbes del títol suburbicari de Frascati

[modifica]

Bisbes de Frascati

[modifica]

Estadístiques

[modifica]

A finals del 2007, la diòcesi tenia 118.000 batejats sobre una població de 122.000 persones, equivalent al 96,7% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular 		clergat
regular 		batejats por
sacerdot 		homes dones
1950 41.800 42.230 99,0 32 29 3 1.306 138 410 15
1970 74.660 75.000 99,5 185 50 135 403 209 854 16
1980 89.504 90.843 98,5 200 40 160 447 272 1.012 19
1990 97.200 97.850 99,3 160 45 115 607 3 236 614 20
1999 115.400 119.000 97,0 216 64 152 534 5 306 598 22
2000 116.000 120.000 96,7 218 68 150 532 4 316 592 23
2001 116.800 121.000 96,5 186 53 133 627 9 208 547 23
2002 116.000 121.000 95,9 191 59 132 607 10 207 541 23
2003 116.000 121.000 95,9 191 59 132 607 4 148 541 23
2004 116.000 121.000 95,9 174 42 132 666 4 186 541 23
2006 116.200 121.500 95,6 162 30 132 717 3 188 547 23
2007 118.000 122.000 96,7 162 30 132 728 1 188 542 23

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat suburbicari de Frascati

Fonts

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bisbat_suburbicari_de_Frascati&oldid=32179781»