Vés al contingut

Eleccions al Parlament Europeu de 2024

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Eleccions al Parlament Europeu de 2024 Modifica el valor a Wikidata
Eleccions al Parlament Europeu de 2024
 ← 2019 Modifica el valor a WikidataUnió Europea Modifica el valor a Wikidata 2029 Modifica el valor a Wikidata  → 
Datajuny 2024 Modifica el valor a Wikidata
Tipuseleccions al Parlament Europeu Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegir720 diputat al Parlament Europeu ≈ X legislatura del Parlament Europeu. Durada del mandat: 5 anys Modifica el valor a Wikidata
Lloc webelections.europa.eu Modifica el valor a Wikidata
Resultat de la votació Modifica el valor a Wikidata
<1
2>
PPE  — Ursula von der Leyen
0
Diputat 172 → 176 Nombre d'escons 4
<1
2>
PSE  — Nicolas Schmit
0
Diputat 144 → 139 Nombre d'escons 5
<1
2
3>
RE  — Marie-Agnes Strack-Zimmermann, Valérie Hayer, Sandro Gozi
0
Diputat 74
? ? ?
CRE
0
Diputat 45 → 58 Nombre d'escons 13
ID
0
Diputat 60 → 58 Nombre d'escons 2
<1
2
3>
PVE  — Bas Eickhout, Terry Reintke
0
Diputat 57 → 42 Nombre d'escons 15
<1
2>
PEE  — Walter Baier
0
Diputat 20 → 26 Nombre d'escons 6
ALE  — Maylis Roßberg, Raül Romeva i Rueda
0
Diputat 11 → 6 Nombre d'escons 5
<1
2
3>
Volt  — Damian Boeselager, Sophie in 't Veld
0
Diputat 1 → 5 Nombre d'escons 4
<1
2>
MPCE  — Valeriu Ghilețchi
0
Diputat 3 → 4 Nombre d'escons 1
APEU
0
Diputat 3 → 2 Nombre d'escons 1
Pirates  — Anja Hirschel, Marcel Kolaja
0
Diputat 4 → 1 Nombre d'escons 3

Modifica el valor a Wikidata
Elecció del president de la Comissió Europea 2024 Modifica el valor a Wikidata
Reemplaça:Persona elegida:
Ursula von der LeyenUrsula von der Leyen Modifica el valor a Wikidata

Les eleccions al Parlament Europeu de 2024 van tenir lloc entre el 6 i el 9 de juny de 2024 a tots els estats membres de la Unió Europea, per donar lloc a la X legislatura del Parlament Europeu.[1] S'hi van triar per sufragi universal, directe, lliure i secret els eurodiputats que integraran l'Eurocambra i que representaran els ciutadans europeus en el període comprès des de 2024 a 2029. Aquesta cambra es la responsable de nomenar el president de la Comissió Europea, a proposta del Consell Europeu en funció dels resultats de les eleccions, per majoria qualificada.[2] En la mateixa jornada electoral es van celebrar les eleccions legislatives belgues i les eleccions legislatives búlgares.

El nombre de diputats previstos per a la X legislatura del Parlament Europeu es de 720 escons, repartint-se els 73 que tenia el Regne Unit, després de la seva sortida de la Unió Europea, entre diversos països com Espanya, França, Itàlia i Països Baixos i reservant-se 31 escons per a futures ampliacions de la Unió.[3][4]

Per formacions, el Partit Popular Europeu va ser una vegada més el guanyador de les eleccions amb 176 eurodiputats enfront dels 139 del Partit dels Socialistes Europeus. La unió d'ALDE, el PDE i Renaixement en la plataforma liberal Renovar Europa va aconseguir 74 escons, perdent 30 sobre les anteriors eleccions, però permetent mantenir la tercera plaça enfront del Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus i el Partit Identitat i Democràcia que en van aconseguir 58. El Partit Verd Europeu i el Partit de l'Esquerra Europea els van seguir amb 42 i 26 escons respectivament.[5][6]

Als Països Catalans, el PPE s'hi va imposar a les Illes Balears i el País Valencià. El PSE va quedar segon i es va imposar a Catalunya, mentre que l'extrema dreta d'ID Parti amb Reagrupament Nacional ho va fer a França i Catalunya del Nord.[7][8]

Aspectes rellevants

[modifica]

Si bé la normativa europea no estableix una campanya electoral europea, ja que depèn de les lleis electorals dels diferents estats membre de la Unió Europea, si van haver-hi determinats temes que es van convertir en transversals a les campanyes de gran part dels estats.

Nova llei electoral europea

[modifica]

El 7 de juny de 2018, el Consell Europeu va acordar canviar la llei electoral de la Unió Europea i resignar les velles normatives electorals, datades de 1976. L'objectiu de la reforma era augmentar la participació en les eleccions, la comprensió de la seva importància i rellevància en l'àmbit europeu i evitar vots irregulars sense menyscabar les tradicions constitucionals i electorals dels estats membres.[9][10][11]

Les disposicions incloïen un llindar obligatori d'entre el 2% i el 5% per a les circumscripcions amb més de 35 escons, normes per evitar que els votants poguessin votar a diversos països, introducció del vot pels ciutadans europeus que visquin fora de les fronteres de la unió i visualització dels partits polítics europeus, així com l'establiment d'un termini de 12 setmanes perquè proclamin els seus candidats.

Si bé, les eleccions europees de 2019 es van dur a terme d'acord amb les regles anteriors, ja que no tots els estats membres van ratificar la nova normativa, entre ells els afectats pel llindar mínim. De cara a les eleccions del 2023, la reforma encara ha de ser ratificada per Espanya mentre que Alemanya ha aprovat el llindar del 2% de cara a la contesa electoral de 2029.[12][13]

Això sí, el Parlament Europeu vol ampliar encara més la reforma de 2018, i va proposar una nova llei electoral que contindria, entre les seves disposicions, la tria de 28 escons en llistes transnacionals dels partits polítics europeus. Si bé, aquesta normativa encara ha de ser ratificada per unanimitat pel Consell Europeu.[14]

Dubtes amb el sistema del Spitzenkandidat

[modifica]
Ursula von der Leyen presenta la seva visió davant el plenari del Parlament Europeu el 2019.

En el període previ a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es va presentar un nou sistema informal per a la selecció del president de la Comissió Europea que dictava que el grup del partit que obtingués més escons faria que el seu candidat principal esdevingués president de la Comissió. Aquell any, el candidat del Grup del Partit Popular Europeu, Jean-Claude Juncker, va ser nomenat i elegit president de la Comissió Europea.

A les eleccions del 2019, es va intentar mantenir el sistema, amb el nomenament de Manfred Weber com a candidat del Partit Popular Europeu i Frans Timmermans com a candidat del Partit dels Socialistes Europeus, fins i tot amb debats televisats entre ells. Si bé, una vegada constituït el Parlament Europeu, el Consell Europeu, liderat pel president francès Emmanuel Macron, es va negar a proposar al candidat popular, així com als candidats socialista i liberal, per proposar a l'alemanya Ursula von der Leyen, que ni tan sols es va presentar a les eleccions.[15]

Després d'aquest fracàs, diversos sectors dels partits europeus i el Parlament Europeu van suggerir canviar el sistema de cara a les eleccions del 2023, si bé, no es va fer cap aprovació que possibilites el canvi en aquesta contesa electoral. Per tant, i amb el mateix sistema, el Partit Popular Europeu,[16] el Partit dels Socialistes Europeus,[17] el Partit Verd Europeu,[18] el Partit de l'Esquerra Europea i l'Aliança Lliure Europea van anunciar que nomenarien al seu candidat,[19][20] mentre el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus i el Partit Identitat i Democràcia van rebutjar fer-ho.[21]

[modifica]
Ursula von der Leyen i Giorgia Meloni.

S'espera que les eleccions d'aquest mandat siguin una de les eleccions més polèmiques en la història del Parlament Europeu, donat l'augment dels partits d'extrema dreta en les enquestes. Davant aquest escenari, una part del Partit Popular Europeu va decidir apostar per apropar posicions amb el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, liderat per la presidenta italiana Giorgia Meloni.[22]

Aquest sector del Partit Popular Europeu, així com la mateixa Meloni, plantejava la possibilitat d'un acord preelectoral, o una vegada passades les eleccions, entre el Partit Popular i els Conservadors per repartir-se la major part del pastís europeu, que necessitaria els liberals o de l'extrema dreta d'Identitat i Democràcia, amb una única línia vermella del seu president Manfred Weber, que donin suport a Israel i Ucraïna en les seves guerres.[23][24]

Si bé, una altra part dels partits integrats a la família popular ho rebutjava, ja que incomoda la presència als Conservadors d'alguns partits considerats antidemocràtics per una part dels populars, com el polonès Llei i Justícia. Aquests partits aposten per mantenir el llarg equilibri que han suposat els acords postelectorals entre populars, socialistes i liberals per la presidència de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, entre altres nomenaments.[25]

El futur d'Ursula von der Leyen

[modifica]

Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea durant la IX legislatura, no va anunciar formalment la seva intenció de presentar-se a un segon mandat fins al febrer de 2024. Això va provocar especulacions sobre altres candidats potencials del Partit Popular Europeu, com la presidenta del Parlament Roberta Metsola. No obstant això, el 19 de febrer de 2024, Von der Leyen va anunciar la seva intenció de buscar un segon mandat, sent elegida el 7 de març com a candidata presidencial del PPE amb 400 vots a favor, 89 en contra i 10 en blanc, dels 737 congressistes.[26][27]

A Alemanya, el govern de coalició també havia acordat donar suport al sistema Spitzenkandidat, acceptant implícitament l'opció que Von der Leyen, que prové de la CDU, cap de l'oposició en aquell moment, pugui tornar a ser presidenta de la Comissió depenent dels resultats de les eleccions.[28] En cas contrari, l'acord de coalició del govern alemany concedeix el dret a nomenar el pròxim comissari alemany de la Comissió Europea a l'Aliança 90/Els Verds, sempre que la presidència de la Comissió no sigui alemanya.[29]

El futur de Charles Michel

[modifica]

El gener de 2024, Charles Michel va anunciar que dimitiria "aviat" com a president del Consell Europeu per presentar-se al Parlament Europeu.[30] Això hauria significat que els líders de la Unió Europea podrien discutir el seu successor a l'estiu, ja que, si fos triat per al Parlament Europeu, hauria hagut de dimitir a causa de la prohibició del doble mandat.[31][32] Per aquesta decisió inesperada, ja que el seu mandat expirava el novembre de 2024, Michel va ser criticat per funcionaris i diplomàtics de la Unió, com per exemple la seva aliada política Sophie in 't Veld, que va qüestionar la seva "credibilitat".[33][34]

Aquest calendari també va ser criticat per les implicacions que podria causar, ja que l'apartat 4 de l'article 2 del Reglament del Consell Europeu disposa que, si el seu president abandona el càrrec abans d'hora, "serà substituït, quan sigui necessari fins a l'elecció del seu successor, pel membre del Consell Europeu que representi a l'estat membre que ostenta la presidència semestral del Consell".[35] Aquest hauria estat el primer ministre hongarès Viktor Orbán, el país del qual estaria previst que assumeixi la presidència rotatòria del Consell Europeu l'1 de juliol.[36] El 26 de gener de 2024, Michel va retirar la seva candidatura i va retardar la seva sortida.[37]

Petició de retirar a Hongria els seus drets de vot a la Unió

[modifica]

El 18 de gener de 2024, el plenari del Parlament Europeu va votar a favor d'una resolució no vinculant que exigeix a la Comissió Europea que consideri retirar a Hongria els seus drets de vot de la Unió Europea, amb 305 vots a favor i 104 en contra.[38] En aquesta resolució es considera a Hongria com un "règim híbrid d'autocràcia electoral" des de 2022 i adverteix que, d'acord amb l'article 7.1 del Tractat de la Unió Europea, es corre el risc clar d'una violació greu del mateix tractat.[39][40]

Guerres a Ucraïna i Gaza

[modifica]
Manifestació en favor d'Israel a Berlín.
Manifestació en favor de Palestina a Berlín.

L'escalada en la Guerra russo-ucraïnesa que va suposar la Invasió russa d'Ucraïna del 2022, començada l'any 2022, i la guerra entre Israel i Gaza, iniciada el 2023, van ser un dels temes d'actualitat més importants de les eleccions europees. Mentre el suport a Ucraïna ha sigut quasi unànime dins la Unió Europea, que va sancionar a Vladímir Putin i els seus aliats i va accelerar els processos d'adhesió a la Unió Europea de països propers al conflicte,[41][42][43] el suport a Israel no ha sigut tan contundent, i si bé a l'inici del conflicte si va ser majoritari,[44] el pas de les setmanes va fer créixer la solució de dos estats, especialment en països com Espanya o Bèlgica.[45][46][47] Pocs dies abans de l'inici de la campanya electoral, Espanya, Noruega i Irlanda van anunciar que donarien reconeixement a l'estat palestí.[48]

Ambdós conflictes també van ser crucials dins les famílies europees en els mesos previs a les eleccions. Per al Partit Popular Europeu, el suport a Israel i Ucraïna era una línia vermella per qualsevol pacte posterior a les eleccions,[24] mentre el Partit dels Socialistes Europeus va advertir de sanció o expulsió al partit eslovac Direcció - Socialdemocràcia, liderat per Robert Fico, per les seves proclames contra el suport a Ucraïna i els seus posicionaments xenòfobs i homòfobs, en la línia dels països que donen suport a Rússia en el conflicte.[49]

El 15 de maig de 2024, a les portes de la campanya electoral oficial a tots els estats membre de la Unió Europea, Robert Fico fou ferit de gravetat per una arma de foc a Handlová per un escriptor eslovac Juraj Cintula en un atemptat amb motivació política.[50] Tots els líders europeus, inclosa la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen, van condemnar l'atemptat i van expressar el suport a Fico.[51]

Escàndol de la influència russa

[modifica]

El 27 de març de 2024, Txèquia va sancionar el lloc de notícies "La veu d'Europa", afirmant que el lloc forma part d'una xarxa d'influència prorussa.[52] L'endemà, el primer ministre belga Alexander De Croo, referint-se a les sancions durant un debat al parlament belga, va dir que Rússia havia assenyalat als diputats, però que també els va pagar.[53] El 2 d'abril, el portal de notícies txec "Denik N" va informar, citant diversos ministres, que hi havia enregistraments d'àudio del polític alemany d'extrema dreta Petr Bystron, d'Alternativa per Alemanya (AfD), amb incriminació d'haver acceptat diners.[54]

El 12 d'abril, es va saber que la fiscalia belga estava investigant si els polítics europeus van ser pagats per difondre la propaganda russa. A més de Bystron, la investigació també era dirigida a l'eurodiputat holandès Marcel de Graaff (FvD) i a l'eurodiputat alemany Maximilian Krah (AfD). Es creu que el polític i empresari ucraïnès Viktor Medvedchuk, que seria molt proper al president rus Vladímir Putin, és la persona darrere del portal de notícies "La Veu d'Europa".[55]

Escàndol de corrupció de Qatar

[modifica]

L'escàndol de corrupció del Qatargate, que va començar el desembre de 2022, va desestabilitzar el Parlament Europeu després de la detenció de diversos diputats, entre ells Marc Tarabella, Andrea Cozzolino i Eva Kaili, que va ser desposseïda de la seva vicepresidència a la càmera. Altres sospitosos en el cas van ser Francesco Giorgi, l'assistent parlamentari de l'eurodiputat Andrea Cozzolino, Pier Antonio Panzeri, fundador de l'ONG Fight Impunity, Niccolo Figa-Talamanca, de l'ONG No Peace Without Justice, i Luca Visentini, cap de la Confederació Internacional de Sindicats.[56][57][58][59]

Conflicte amb el Dia de Portugal

[modifica]

Les dates escollides per a les eleccions van entrar en conflicte amb un cap de setmana llarg a Portugal, on el 10 de juny se celebra el Dia de Portugal, festa nacional, que s'espera que faci baixar la participació, que ja va ser baixa a les Eleccions al Parlament Europeu de 2019 on es va situar en el 30,75% del total del cens.[60] Malgrat l'intent dels líders portuguesos de trobar un compromís, no es va fer cap canvi a la data predeterminada del 6 al 9 de juny, ja que requeria la unanimitat per canviar-la.[61]

Sistema electoral

[modifica]

373 milions de votants van poder triar 720 eurodiputats, repartits en funció de la població de cada estat, sent el de més escons Alemanya, amb 96 escons, seguit de França amb 81, mentre que Malta, Xipre i Luxemburg només n'obtenen sis cadascun.[62] Els estats membre de la Unió Europea van triar, segons les seves lleis nacionals, quin sistema electoral usaven per a repartir els escons que tenien assignats. Per exemple, països com Espanya, Portugal, Alemanya o Grècia realitzen una circumscripció única mentre el Irlanda, França, Bèlgica o Itàlia dividien el seu territori en diverses circumscripcions per a elegir als candidats.

L'edat mínima de votació se situava en els 18 anys en gran part de la Unió Europea, amb l'excepció d'Alemanya, Àustria, Bèlgica i Malta, que la fixaven en 16 anys, Croàcia i Eslovènia que també la situaven en 16 anys si estaven treballant, Hongria en cas de tenir 16 anys i estar casat, i Grècia que la situava en 17 anys.[63][64] Per a ser candidat, la xifra també se situava en els 18 anys excepte a Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Irlanda, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Estònia i Xipre que la fixaven en 21 anys, Romania que la fixava en 23 anys i Grècia i Itàlia que la situava en 25 anys.

Finalment, la barrera electoral també era diferent segons el país. 10 països no fixaven límit, Xipre el marcava en l'1,8%, Grècia en el 3%, Països Baixos en el 3,2% aproximadament, Àustria, Itàlia i Suècia en el 4%, Bèlgica, França, Txèquia, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Hongria, Romania i Croàcia el situaven en el 5% i Bulgària en el 5,9% aproximadament.

Estat membre Edat de votació Vot obligatori Vot dels absents Edat de candidatura Circunsc. Llindar mínim Sistema electoral
Llistes Repartiment
Alemanya Alemanya 16 No Correu 18 1 Tancada Sainte-Laguë
Àustria Àustria 16 No Correu 18 1 4% Semioberta D'Hont
Bèlgica Bèlgica 16 Correu i per representació 21 3 5% Semioberta D'Hont
Bulgària Bulgària 18 No 21 1 ~5.9% Semioberta Hamilton
Croàcia Croàcia 18 No 18 1 5% Semioberta D'Hont
Dinamarca Dinamarca 18 No Correu 18 1 Oberta D'Hont
Eslovàquia Eslovàquia 18 No 21 1 5% Semioberta Hamilton
Eslovènia Eslovènia 18 No Correu 18 1 Semioberta D'Hont
Espanya Espanya 18 No Correu 18 1 Tancada D'Hont
Estònia Estònia 18 No Correu i per representació 21 1 Oberta D'Hont
Finlàndia Finlàndia 18 No Correu 18 1 Oberta D'Hont
França França 18 No Correu 18 1 5% Tancada D'Hont
Grècia Grècia 17 25 1 3% Oberta Hamilton
Hongria Hongria 18 No Correu 18 1 5% Tancada D'Hont
Irlanda Irlanda 18 No 21 3 Vot únic transferible
Itàlia Itàlia 18 No 25 5 4% Oberta Hamilton
Letònia Letònia 18 No Correu 21 1 5% Oberta Sainte-Laguë
Lituània Lituània 18 No Correu 21 1 5% Oberta Hamilton
Luxemburg Luxemburg 18 Correu 18 1 Panachage D'Hont
Malta Malta 16 No 18 1 Vot únic transferible
Països Baixos Països Baixos 18 No Correu i per representació 18 1 ~3,2% Semioberta D'Hont
Polònia Polònia 18 No 21 1 5% Oberta D'Hont
Portugal Portugal 18 No 18 1 Tancada D'Hont
Romania Romania 18 No 23 1 5% Tancada D'Hont
Suècia Suècia 18 No Correu 18 1 4% Semioberta Sainte-Laguë modificat
Txèquia Txèquia 18 No 21 1 5% Semioberta D'Hont
Cyprus Xipre 18 21 1 1,8% Oberta Hamilton

Nombre d'escons per elegir

[modifica]

Les eleccions de 2024 van repartir 720 diputats al Parlament Europeu en els 27 estats membres de la Unió Europea, 15 escons més dels que hi havia al final de la IX Legislatura del Parlament Europeu.[4]

Distribució d'escons en les eleccions al Parlament Europeu de 2024 (en comparació amb la distribució post-Brexit)
Estat membre Escons Dif. Estat membre Escons Dif. Estat membre Escons Dif.
Alemanya Alemanya 96 Grècia Grècia 21 Irlanda Irlanda 14 1 Augment
França França 81 2 Augment Hongria Hongria 21 Croàcia Croàcia 12
Itàlia Itàlia 76 Portugal Portugal 21 Lituània Lituània 11
Espanya Espanya 61 2 Augment Suècia Suècia 21 Letònia Letònia 9 1 Augment
Polònia Polònia 53 1 Augment Àustria Àustria 20 1 Augment Eslovènia Eslovènia 9 1 Augment
Romania Romania 33 Bulgària Bulgària 17 Estònia Estònia 7
Països Baixos Països Baixos 31 2 Augment Finlàndia Finlàndia 15 1 Augment Cyprus Xipre 6
Bèlgica Bèlgica 22 1 Augment Dinamarca Dinamarca 15 1 Augment Luxemburg Luxemburg 6
Txèquia Txèquia 21 Eslovàquia Eslovàquia 15 1 Augment Malta Malta 6
Total: 720 15 Augment

Dates de les eleccions

[modifica]

Les eleccions es van celebrar en diverses dates en els diversos estats membres de la Unió Europea, sempre dins del rang de quatre dies que acorda el Parlament Europeu, i que en aquesta ocasió va ser del dijous 6 al diumenge 9 de juny.[1] Aquest va ser el calendari per a les eleccions de 2024:

6 de juny 7 de juny 8 de juny 9 de juny
Països Baixos. Txèquia. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França metropolitana, Grècia, Hongria, Lituània, Luxemburg, Polònia, Portugal, Romania, Suècia i Xipre.
Irlanda. Circumscripció Ultramar de França, Letònia, Malta i Eslovàquia.
Itàlia.

Escrutini

[modifica]

Fins a l'hora de tancament dels punts de votació del darrer estat de la Unió Europea, no es van poder donar a conèixer els resultats, encara que els col·legis electorals haguessin tancat dies abans.

Candidatures europees i candidats a la Comissió Europea

[modifica]

Els partits dels estats membre de la Unió Europea solen organitzar-se a través de partits polítics europeus. Per a ser un partit oficial, les agrupacions han de tenir una representació significativa en almenys una quarta part dels estats (actualment 7 països), respectar els valors i principis sobre els quals es funda la Unió Europea i haver participat en les eleccions europees, o haver manifestat la seva intenció de fer-ho.

Al final de la IX legislatura del Parlament Europeu, tenien presència un total de 15 partits polítics europeus, o aliances informals de partits polítics de la Unió Europea. El Partit Popular Europeu era el que més presència tenia, seguit del Partit dels Socialistes Europeus i del Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa. Uns altres, com Animal Politics EU, tenien només un representant.

A més, els partits polítics europeus formen els grups polítics del Parlament Europeu. No obstant això, aquests grups no sempre corresponen totalment amb els partits, ja que sovint diversos partits polítics formen un únic grup o diputats d'un mateix partit formen part de grups diferenciats. Si bé, en aquestes eleccions el Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa i el Partit Demòcrata Europeu, que formen part del grup Renovar Europa, junt amb el francès Renaixement, van decidir generar una plataforma electoral sota el nom "Renovar Europa Ara".

La majoria dels partits polítics europeus van nomenar candidats a president del Consell Europeu. Els dos principals partits, i els que més opcions tenien d'aconseguir la presidència, van nomenar l'actual presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen, per part dels populars,[65] i a Nicolas Schmit, per part dels socialistes.[66] Uns altres van preferir nomenar dos candidats, com el Partit Verd Europeu amb Bas Eickhout i Terry Reintke o l'Aliança Lliure Europea amb Maylis Roßberg i Raül Romeva, o inclús un equip com Renovar Europa Ara, amb Marie-Agnes Strack-Zimmermann, Valérie Hayer i Sandro Gozi.

[modifica]
Ursula von der Leyen al congrés del Partit Popular Europeu de 2024.

El Partit Popular Europeu (PPE) agrupava final de legislatura a 84 partits d'estats membres de la Unió Europea i de fora d'aquesta, amb ideologies entorn de la democràcia cristiana, el conservadorisme, el conservadorisme liberal, el conservadorisme social, l'humanisme cristià i l'europeisme. La Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, el Partit Popular d'Espanya i la Plataforma Cívica de Polònia van ser les principals forces del partit en la legislatura 2019-2024 del Parlament Europeu.[67][68]

Quant a la candidatura per a presidir la Comissió Europea, la família popular va apostar dijous 7 de març de 2024, amb un 82% dels vots emesos, per l'actual presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen.[65] L'elecció no va estar exempta de polèmica per les tensions internes al Partit Popular Europeu sobre l'agenda verda de la Unió Europea i els possibles pactes amb els partits ultraconservadors i d'ultradreta.[69]

Partit dels Socialistes Europeus

[modifica]
Nicolas Schmit a un acte del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya de 2024.

El Partit dels Socialistes Europeus (PSE) agrupava en 2024 a 62 partits d'estats membres de la Unió Europea i de fora d'aquesta, amb ideologies socialdemòcrates, socialistes i laboristes. En la legislatura 2019-2024, el Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya i el Partit Democràtic d'Itàlia van portar el pes del partit en el Parlament Europeu.[67][68]

Si bé, des del 13 d'octubre de 2023, els partits Direcció - Socialdemocràcia i Veu - Socialdemocràcia d'Eslovàquia van ser suspesos de militància al partit, i expulsats del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, pel seu acord amb el Partit Nacional Eslovac, considerat ultranacionalista i d'extrema dreta, per a la constitució d'un nou govern a l'estat.[70]

Per a la presidència de la Comissió Europea, la família socialista va triar el 2 de març de 2024, a la ciutat italiana de Roma, al comissari europeu d'ocupació i drets socials, el luxemburguès Nicolas Schmit. El polític i economista, nascut a Differdange, és membre del Partit Socialista dels Treballadors i entre el desembre del 2013 fins al desembre del 2018, va ser ministre de Treball, Ocupació i Solidaritat al govern dirigit per Xavier Bettel, i va ser eurodiputat a la IX legislatura, des de la constitució i fins al seu nomenament com a comissari l'1 de desembre de 2020.[66]

Renovar Europa

[modifica]
Marie-Agnes Strack-Zimmermann al programa alemany WRD-Show el desembre de 2023.
Valérie Hayer al Parlament Europeu el 2024.

Els partits integrats al grup Renovar Europa (RE), el Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) i el Partit Demòcrata Europeu (PDE), junt amb el francès Renaixement d'Emmanuel Macron, van decidir conformar una plataforma electoral conjunta sota el nom "Renovar Europa Ara".[71] Dins les seves files es troben partits amb corrents ideològics com el socioliberalisme, el radicalisme, el liberalisme clàssic, el centrisme, el liberalisme conservador i el federalisme europeu.[67][68]

Per a les institucions europees, no només per a la presidència de la Comissió Europea, es va proposar l'Equip Europa amb tres persones: la diputada alemanya del Bundestag i membre del Partit Democràtic Lliure Marie-Agnes Strack-Zimmermann per l'Aliança dels Liberals i Demòcrates, l'eurodiputada francesa Valérie Hayer per Renaixement, i l'eurodiputat italià Sandro Gozi pel Partit Demòcrata.[71]

Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus

[modifica]

El Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus (CRE) agrupava 20 partits de diversos països de tot el continent, d'ideologia conservadora, nacional conservadora, euroescèptica i anti federalista europea. En la legislatura 2019-2024, Germans d'Itàlia, Llei i Justícia de Polònia, Vox d'Espanya i el Partit Democràtic Cívic de Txèquia van portar el pes del partit en el Parlament Europeu.[67][68]

De la mateixa manera que el Partit Identitat i Democràcia, els Conservadors i Reformistes es van negar a proclamar candidat a la presidència de la Comissió Europea per divergències sobre el sistema del Spitzenkandidat.[21][72][73]

Partit Verd Europeu

[modifica]
Discurs de proclamació de Bas Eickhout i Terry Reintke com a candidats del Partit Verd Europeu.

El Partit Verd Europeu (PVE) agrupava abans de les eleccions a 42 partits ecologistes nacionals de diversos estats de tot el continent. Té com a arrel ideològica les polítiques verdes com la responsabilitat ambiental, la llibertat individual, la democràcia, la diversitat, la justícia social, la igualtat de gènere, un desenvolupament sostenible global, i la no-violència. En la IX legislatura van ser l'Aliança 90/Els Verds d'Alemanya i Europa Ecologia-Els Verds de França els partits més grans al Parlament Europeu.[67][68]

Per a la presidència de la Comissió Europea el partit va tornar a apostar per una dupla d'un home i una dona, que van ser escollits el 3 de març al congrés de Lió (França). Per segona vegada Bas Eickhout, nascut en Groesbeek i membre de l'Esquerra Verda dels Països Baixos, va guanyar entre els homes amb el 57% dels vots mentre que Terry Reintke, nascuda a Gelsenkirchen i membre d'Aliança 90/Els Verds d'Alemanya, ho va fer amb entre les dones amb el 55,2%.[74]

Identitat i Democràcia

[modifica]
  • Candidat a president: sense candidat.
  • Grup parlamentari: Identitat i Democràcia.
  • Manifest: sense manifest conjunt.

El Partit Identitat i Democràcia (ID) integrava a 11 partits polítics de 10 estats de la Unió Europea. La seva ideologia gira entorn de l'euroescepticisme, l'ultranacionalisme i l'extrema dreta. Els partits amb més força dins de l'Eurocambra abans de les eleccions eren el Reagrupament Nacional de França, la Lega per Salvini Premier d'Itàlia i l'Alternativa per Alemanya.[67][68]

Si bé, una vegada començada la campanya electoral, el Grup Identitat i Democràcia va decidir expulsar a l'Alternativa per Alemanya després d'unes declaracions de Maximilian Krah, cap de llista del partit, afirmant que a l'organització nazi Schutzstaffel (SS) no tots eren criminals.[75] A aquestes declaracions es va sumar l'inici de la investigació a Krah, junt amb el seu número dos Petr Bystrom, per suposadament rebre diners de Rússia.[76] Aquesta decisió, impulsada per Reagrupament Nacional, va rebre el suport de la Lliga i Llibertat i Democràcia Directa,[77][78] mentre que Interès Flamenc i el Partit Popular Danès van mostrar els seus dubtes.[79][80]

De la mateixa manera que el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, Identitat i Democràcia es van negar a proclamar candidat a la presidència de la Comissió Europea per divergències sobre el sistema del Spitzenkandidat.[21][72][73]

Partit de l'Esquerra Europea

[modifica]
Walter Baier en un acte de L'Esquerra (Alemanya).

El Partit de l'Esquerra Europea (PEE) agrupava 45 partits de diversos països de la Unió Europea i de la resta del continent, tant de ple dret com observadors. La formació és considerada d'esquerra anticapitalista europea, sent principalment dels corrents comunistes i socialistes democràtics. La principal força al Parlament Europeu durant la legislatura 2019-2024 va ser L'Esquerra d'Alemanya.[67][68]

Per a la candidatura a la presidència de la Comissió Europea, l'assemblea del partit va escollir, el 24 de febrer de 2024 a Eslovènia, a Walter Baier, nascut a Viena, doctor en economia i durant més d'una dècada president del Partit Comunista d'Àustria.[81]

Igual que a les eleccions europees de 2019, l'aliança europea Ara la Gent formada per diversos partits membres i observadors del Partit de l'Esquerra Europea, com el Bloc d'Esquerra de Portugal o França Insubmisa, de l'Aliança de l'Esquerra Verda Nòrdica, com l'Aliança Roja-Verda de Dinamarca i l'Aliança d'Esquerra de Finlàndia, junt amb el partit Podem d'Espanya i Euskal Herria Bildu, van promoure un manifest conjunt electoral, en aquest cas sota el nom "Europa per la gent".

Aliança Lliure Europea

[modifica]

L'Aliança Lliure Europea (ALE) agrupava en 2024 a 39 partits d'estats membres de la Unió Europea i de fora d'aquesta, per la defensa del dret d'autodeterminació, els drets humans, civils i polítics, així com la diversitat cultural i lingüística. Al final de la legislatura 2019-2024, tenien representació al Parlament Europeu la Nova Aliança Flamenca, Esquerra Republicana de Catalunya, el Bloc Nacionalista Gallec, el Partit de la Nació Corsa i la Unió Democràtica de Bretanya.[67][68]

Per a la presidència de la Comissió Europea van nomenar en Raül Romeva d'Esquerra Republicana de Catalunya, nascut a Madrid i economista, doble doctor (en Relacions Internacionals i en Ciències de l'Educació i l'Esport), escriptor, analista i polític català represaliat per l'estat espanyol, i a na Maylis Roßberg de l'Associació de Votants de Schleswig Meridional.[82]

Moviment Polític Cristià Europeu

[modifica]

El Moviment Polític Cristià Europeu (MPCE) integrava en 2024 a 29 partits polítics de països de la Unió Europea i la resta del continent. La seva ideologia gira entorn del catolicisme i el conservadorisme. Al final de la IX legislatura del Parlament Europeu tenien 5 representants dels partits Jobbik - Conservadors d'Hongria, Unió Cristiana i Partit Polític Reformat de Països Baixos, el Partit de les Famílies d'Alemanya i el Partit Nacional Conservador Romanès.[67][68]

Per a la presidència de la Comissió Europea el partit va nomenar el seu president, el romanès moldau Valeriu Ghiletchi, pastor, enginyer i exmembre de la delegació moldava a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, on va arribar a ser vicepresident de la Comissió d'Assumptes Socials, Salut i Desenvolupament Sostenible.[83]

Partit Pirata Europeu

[modifica]

El Partit Pirata Europeu (Pirates) agrupa 23 partits de 19 països del continent europeu. La seva ideologia gira entorn dels drets humans, el dret d'accés a la informació, la democràcia directa i la transparència.[84] Abans de les eleccions, els seus representants al Parlament Europeu eren el Partit Pirata de Txèquia, amb tres diputats, i el Partit Pirata d'Alemanya, amb un escó.[67][68]

De cara a la presidència de la Comissió Europea el partit va nomenar, a l'assemblea general celebrada a Luxemburg el gener de 2024, a Marcel Kolaja del Partit Pirata de Txèquia, activista pels drets digitals i la innovació, i a la regidora d'Ulm Anja Hirschel, del Partit Pirata d'Alemanya.[85][86]

Volt Europa

[modifica]

Volt Europa és un partit paneuropeu amb presència a gran part dels estats membre de la Unió Europea i que va presentar llistes a 15 estats en aquestes eleccions. El partit es defineix de centre i aposta pel socioliberalisme, l'europeisme, el federalisme europeu, l'ecologisme i el progressisme.[87] Abans de les eleccions estava representat per dos eurodiputats per Alemanya i Països Baixos.[67][68]

Per a la presidència de la Comissió Europea, Volt Europa va escollir els seus dos parlamentaris de la IX legislatura del Parlament Europeu, l'holandesa Sophie in 't Veld, nascuda a Vollenhove i exmembre de Demòcrates 66, i l'alemany Damian Boeselager, filòsof i economista nascut a Frankfurt del Main.[88]

Animal Politics EU

[modifica]

Animal Politics EU (APEU) es una organització política que agrupa a 6 partits polítics de 6 estats membres de la Unió Europea per la defensa dels drets dels animals i l'ecologisme. La coalició no va anunciar cap candidat a la presidència de la Comissió Europea i només disposava d'un representant al final de la IX legislatura del Parlament Europeu pel Partit pels Animals dels Països Baixos.[67][68]

Debats electorals

[modifica]

Durant la campanya electoral, es van celebrar 3 debats amb la presència d'alguns dels candidats a la presidència de la Comissió Europea. Aquest número va ser inferior als 8 que es van celebrar a les eleccions al Parlament Europeu de 2019, i no va incloure cap cara a cara entre els candidats del Partit Popular Europeu i el Partit dels Socialistes Europeus.

Debat d'Studio Europa Maastricht i Politico Europe

[modifica]
Participants al debat d'Studio Europa Maastricht i Politico Europe.
  • Participants: Ursula von der Leyen (PPE), Nicolas Schmit (PSE), Marie-Agnes Strack-Zimmermann (RE), Bas Eickhout (PVE), Anders Vistisen (ID), Walter Baier (PEE), Maylis Roßberg (ALE) i Valeriu Ghilețchi (MPCE).
  • Transmissió: Debat de Maastricht 2024 a YouTube.

El primer debat es va celebrar el dilluns 29 d'abril de 2024, de 19:00 a 20:30, al Teatre de Vrijthof de Maastricht (Països Baixos). Va ser organitzat per Studio Europa Maastricht i Politico Europe i va ser l'Eurovision News Exchange de la UER qui va distribuir el senyal a la seva xarxa de mitjans de comunicació de servei públic. Va ser la tercera edició de la iniciativa de la Universitat de Maastricht anomenada "Debat de Maastricht" on es van convidar els deu partits polítics europeus inscrits al registre de partits de la Unió Europea, si bé el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus va decidir no participar.[89][90]

Les preguntes del debat es van centrar en tres temes principals: el canvi climàtic, la política exterior i de seguretat i la democràcia en la Unió Europea. Durant el debat, Ursula von der Leyen va indicar que estaria oberta a un acord amb el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus després de les eleccions, afirmant que aquesta "dependrà molt de com sigui la composició del Parlament, i qui està en cada grup".[89][90]

Debat de Bruegel i Financial Times

[modifica]
Participants al debat de Bruegel i Financial Times.

El segon debat es va celebrar el dimarts 21 de maig de 2024, de 17:00 a 18:15, a Brussel·les (Bèlgica). Va ser organitzat pel think tank Bruegel i el mitjà de comunicació econòmic Financial Times. Les preguntes del debat es van centrar en la política econòmica de la Unió Europea.[91][92]

Debat de la Unió Europea de Radiodifusió

[modifica]
Participants al debat de la Unió Europea de Radiodifusió.
  • Participants: Ursula von der Leyen (PPE), Nicolas Schmit (PSE), Sandro Gozi (RE), Terry Reintke (PVE) i Walter Baier (PEE).
  • Transmissió: Debat d'Eurovisió a YouTube.

El tercer debat es va celebrar el dijous 23 de maig de 2024, de 15:00 a 17:00, al Parlament Europeu de Brussel·les (Bèlgica). Va ser organitzat per la Unió Europea de Radiodifusió (UER) juntament amb el Parlament Europeu i es va emetre en canals de mitjans de servei públic de la xarxa i en plataformes en línia. El debat va tenir lloc en anglès, amb interpretació a les 24 llengües oficials de la Unió i en llengua de signes internacional.[93][94][95]

Les invitacions al debat van ser enviades per la UER als deu partits polítics europeus reconeguts, però amb una limitació d'un candidat a la presidència de la Comissió Europea de cadascun dels set grups polítics del Parlament Europeu. El 7 de maig, la Unió Europea de Radiodifusió va anunciar els candidats per al debat, informant que els Conservadors i Reformistes i Identitat i Democràcia van ser considerats no elegibles per participar en el debat, ja que no van proposar candidats a la presidència.[96]

Aquesta decisió va provocar polèmica i el rebut per part dels dos partits exclosos, afirmant Anders Vistisen (ID) que era una mostra més de com "s'ha tocat fons respecte als estàndard democràtics". També l'Aliança Lliure Europea va criticar la seva exclusió per la decisió de només permetre un candidat per grup, sent el Partit Verd Europeu qui tenia prioritat sobre ells.[97][98]

Les preguntes del debat es van centrar en sis temes principals: economia i ocupació, defensa i seguretat, clima i medi ambient, democràcia i lideratge, migració i fronteres i innovació i tecnologia.[99]

Resultats

[modifica]

Resultats globals

[modifica]

Les eleccions van donar com a resultat l'entrada de més d'una cinquantena de nous partits, especialment partits populistes i d'extrema dreta, com l'Aliança Sahra Wagenknecht - Per la Raó i la Justícia (BSW) d'Alemanya, la Confederació de Llibertat i Independència de Polònia, Reconquesta de França o l'Aliança per a la Unió dels Romanesos. També es va beneficiar Volt Europa, que va aconseguir entrada a dos estats.

Pel que fa als partits polítics europeus, el Partit Popular Europeu (PPE) va tornar a guanyar les eleccions amb 176 diputats al Parlament Europeu, 4 més que fa cinc anys, mentre que el Partit Socialista Europeu (PSE) es va quedar amb 139, 5 menys que l'anterior convocatòria electoral, sent 6 d'ells dels partits eslovacs suspesos. El PPE va créixer especialment a Espanya i Polònia mentre el PSE es va mantenir més estable, amb una pujada remarcable del Partit Socialista a França.

La tercera força va ser per l'aliança Renovar Europa (RE) amb 74 escons, amb una baixada de 30 escons respecte als resultats del Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), el Partit Demòcrata Europeu (PDE) i el francès Renaixement d'Emmanuel Macron el 2019. Els segueixen el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i el Partit Identitat i Democràcia (ID) amb 58 escons ambdós, amb una pujada de 13 escons pels conservadors, dos menys dels que perd el Partit Verd Europeu (PVE), que es queda amb 42 escons.

La setena força serà, una vegada més, el Partit de l'Esquerra Europea (PEE) que aconsegueix 26 escons, 6 més que l'anterior convocatòria electoral, especialment per l'entrada de França Insubmisa i Sortu com a partits observadors. Més abaix se situen l'Aliança Lliure Europea (ALE) amb 6 escons, perdent 5 sobre 2019, Volt Europa amb 5 escons, que en puja 4, el Moviment Polític Cristià Europeu (MPCE) amb 4 eurodiputats, 1 més que 2019, els partits englobats a Animal Polítics EU (APEU) amb 2 escons, perdent el representant portuguès, i el Partit Pirata Europeu (Pirates) que es queda només amb 1 escó, 3 menys que l'anterior convocatòria.[5][6]

Partit polític europeu MEP % Grup/s MEP %
Partit Popular Europeu (PPE) PPE 176 4 Augment 24,44%
Alemanya Unió Demòcrata Cristiana (CDU) 23 = 3,19%
Espanya Partido Popular (PP) 22 9 Augment 3,06%
Polònia Plataforma Cívica (PO) 21 9 Augment 2,92%
Itàlia Força Itàlia (FI) 8 1 Augment 1,11%
Romania Partit Nacional Liberal (PNL) [en coalició amb el Partit Socialdemòcrata] 8 2 Disminució 1,11%
Grècia Nova Democràcia (ND) 7 1 Disminució 0,97%
Alemanya Unió Social Cristiana de Baviera (CSU) 6 = 0,83%
Croàcia Unió Democràtica Croata (HDZ) 6 2 Augment 0,83%
França Els Republicans (LR) 6 1 Disminució 0,83%
Portugal Partit Socialdemòcrata (PSD) [dins la coalició Aliança Democràtica] 6 = 0,83%
Àustria Partit Popular d'Àustria (ÖVP) 5 2 Disminució 0,69%
Bulgària Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària - Unió de Forces Democràtiques (GERB-SDS) 5 1 Disminució 0,69%
Eslovènia Partit Democràtic Eslovè (SDS) 4 1 Augment 0,56%
Finlàndia Partit de la Coalició Nacional (KOK) 4 1 Augment 0,56%
Irlanda Fine Gael (FG) 4 1 Disminució 0,56%
Suècia Partit Moderat (M) 4 = 0,56%
Països Baixos Crida Demòcrata Cristiana (CDA) 3 1 Disminució 0,42%
Lituània Unió Patriòtica - Democristians Lituans (TS-LKD) 3 = 0,42%
Malta Partit Nacionalista (PN) 3 1 Augment 0,42%
Bèlgica Cristià Democràtic i Flamenc (CD&V) 2 = 0,28%
Estònia Isamaa (I) 2 1 Augment 0,28%
Letònia Nova Unitat (JV) 2 = 0,28%
Luxemburg Partit Popular Social Cristià (CSV) 2 = 0,28%
Polònia Partit Popular Polonès (PSL) [a la Coalición Tercera Via] 2 1 Disminució 0,28%
Romania Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania (RMDSZ/UDMR) 2 = 0,28%
Txèquia TOP 09 [en la Coalició SPOLU] 2 = 0,28%
Xipre Reagrupament Democràtic (DISY) 2 = 0,28%
Bèlgica Els Compromesos (LE) 1 = 0,14%
Bèlgica Partit Social Cristià (CSP) 1 0,14%
Bulgària Demòcrates per una Bulgària Forta (BD) [en coalició amb Continuem el Canvi] 1 = 0,14%
Dinamarca Partit Popular Conservador (C) 1 = 0,14%
Eslovàquia Moviment Democràtic Cristià (KDH) 1 1 Disminució 0,14%
Eslovènia Nova Eslovènia (NSi) 1 = 0,14%
Hongria Partit Popular Demòcrata Cristià (KDNP) [en coalició amb Fidesz - Unió Cívica Hongaresa] 1 = 0,14%
Itàlia Partit Popular del Tirol del Sud (SVP) -observador- 1 = 0,14%
Portugal Centre Democràtic Social / Partit Popular (CDS-PP) [dins la coalició Aliança Democràtica] 1 = 0,14%
Romania Partit del Moviment Popular (PMP) [a l'Aliança Dreta Unida] 1 1 Disminució 0,14%
Suècia Demòcrata-Cristians (K) 1 1 Disminució 0,14%
Txèquia Unió Democristiana–Partit Popular Txecoslovac (KDU–ČSL) [en la Coalició SPOLU] 1 1 Disminució 0,14%
Partit dels Socialistes Europeus (PSE) S&D 139 5 Disminució 19,31%
Itàlia Partit Democràtic (PD) 21 2 Augment 2,92%
Espanya Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) 20 1 Disminució 2,78%
Alemanya Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) 14 2 Disminució 1,94%
Romania Partit Socialdemòcrata (PSD) [en coalició amb el Partit Nacional Liberal] 11 2 Augment 1,53%
França Partit Socialista (PS) [a la coalició Despertar d'Europa] 10 4 Augment 1,39%
Portugal Partit Socialista (PS) 8 1 Disminució 1,11%
Àustria Partit Socialdemòcrata d'Àustria (SPÖ) 5 = 0,69%
Eslovàquia Direcció - Socialdemocràcia (SMER) -suspès- 5 2 Augment 0,69%
Suècia Partit Socialdemòcrata de Suècia (SAP) 5 = 0,69%
Croàcia Partit Socialdemòcrata de Croàcia (SDP) 4 = 0,56%
Països Baixos Partit del Treball (PvdA) [en coalició amb Esquerra Verda] 4 2 Disminució 0,56%
Dinamarca Socialdemòcrates (A) 3 = 0,42%
Grècia PASOK - Moviment pel Canvi (PASOK-KINAL) 3 1 Augment 0,42%
Malta Partit Laborista (PLM) 3 1 Disminució 0,42%
Polònia Nova Esquerra 3 2 Disminució 0,42%
Bèlgica Endavant (Vooruit) 2 1 Augment 0,28%
Bèlgica Partit Socialista (PS) 2 = 0,28%
Bulgària Partit Socialista Búlgar (BSP) 2 3 Disminució 0,28%
Estònia Partit Socialdemòcrata (SDE) 2 = 0,28%
Finlàndia Partit Socialdemòcrata de Finlàndia (SDP) 2 = 0,28%
Hongria Partit Socialista Hongarès (MSZP) 2 1 Augment 0,28%
Lituània Partit Socialdemòcrata de Lituània (LSDP) 2 = 0,28%
Eslovàquia Veu – Socialdemocràcia (HLAS) -suspès- 1 0,14%
Eslovènia Socialdemòcrates (SD) 1 1 Disminució 0,14%
Irlanda Partit Laborista (Lab) 1 0,14%
Letònia Partit Socialdemòcrata «Harmonia» (SDP) 1 1 Disminució 0,14%
Luxemburg Partit Socialista dels Treballadors (LSAP) 1 = 0,14%
Xipre Moviment per la Socialdemocràcia (EDEK) 1 = 0,14%
Renovar Europa Ara (RE) RE 74 30 Disminució 10,28%
Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) 58 18 Disminució 8,06%
Txèquia ANO 2011 (ANO) 7 1 Augment 0,97%
Eslovàquia Eslovàquia Progressista (PS) 6 4 Augment 0,83%
Alemanya Partit Democràtic Lliure (FDP) 5 = 0,69%
Irlanda Fianna Fáil (FF) 4 2 Augment 0,28%
Països Baixos Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD) 4 1 Disminució 0,55%
Bèlgica Moviment Reformador (MR) 3 1 Augment 0,42%
Bulgària Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS) 3 1 Disminució 0,42%
Països Baixos Demòcrates 66 (D66) 3 1 Augment 0,42%
Suècia Partit de Centre (C) 2 = 0,28%
Àustria NEOS - La Nova Austria i Fòrum Liberal 2 1 Augment 0,28%
Dinamarca Esquerra, Partit Liberal de Dinamarca (Venstre) 2 2 Disminució 0,28%
Finlàndia Partit del Centre (KESK) 2 = 0,28%
Portugal Iniciativa Liberal (IL) 2 0,28%
Romania Unió Salvar Romania (USR) [a l'Aliança Dreta Unida] 2 0,28%
Bèlgica Liberals i Demòcrates Flamencs (Open VLD) 1 1 Disminució 0,14%
Dinamarca Partit Socioliberal Danés (Radikale Venstre) 1 1 Disminució 0,14%
Estònia Partit del Centre Estonià (Kesk) 1 = 0,14%
Estònia Partit Reformista Estonià (ER) 1 1 Disminució 0,14%
França Unió dels Demòcrates i Independents (UDI) 1 0,14%
Finlàndia Partit Popular Suec (SFP) 1 = 0,14%
Letònia Desenvolupament de Letònia (Par!) 1 = 0,14%
Lituània Partit de la Llibertat (LS) 1 0,14%
Lituània Moviment Liberal (LP) 1 = 0,14%
Luxemburg Partit Democràtic (DP) 1 1 Disminució 0,14%
Suècia Liberals (FL) 1 = 0,14%
Partit Demòcrata Europeu (PDE) 8 3 Disminució 1,11%
Alemanya Electors Lliures (FW) 3 1 Augment 0,42%
França Moviment Demòcrata (MoDem) [dins la coalició Necessitat d'Europa] 3 2 Disminució 0,42%
EspanyaFrança Partit Nacionalista Basc [dins la Coalició per una Europa Solidària] 1 = 0,14%
Itàlia Itàlia Viva (IV) [dins la coalició Necessitat d'Europa a territori francès] 1 0,14%
França Renaixement (RE) i Horitzons [dins la coalició Necessitat d'Europa] 8 9 Disminució 1,11% 8 9 Disminució 1,11%
Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus (CRE) CRE
Patriotes
58 13 Augment 8,06%
Itàlia Germans d'Itàlia (FdI) 24 18 Augment 3,33%
Polònia Llei i Justícia (PiS) [a la coalició Dreta Unida] 18 7 Disminució 2,50%
Espanya Vox 6 2 Augment 0,83%
Suècia Demòcrates de Suècia (SD) 3 = 0,42%
Txèquia Partit Democràtic Cívic (ODS) [en la Coalició SPOLU] 3 1 Disminució 0,42%
Letònia Aliança Nacional (LNNK) 2 = 0,28%
Lituània Acció Electoral dels Polonesos a Lituània - Aliança de Famílies Cristianes (LLRA–KŠS) 1 = 0,14%
Luxemburg Partit Reformista d'Alternativa Democràtica (ADR) 1 0,14%
Partit Identitat i Democràcia (ID) Patriotes
CRE
ENS
58 2 Disminució 8,06%
França Reagrupament Nacional (RN) 30 7 Augment 4,17%
Itàlia Lliga (Lega) 8 21 Disminució 1,11%
Àustria Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ) 6 3 Augment 0,83%
Països Baixos Partit per la Llibertat (PVV) 6 5 Augment 0,83%
Bèlgica Interès Flamenc (VB) 3 = 0,42%
Portugal Prou! 2 0,28%
Dinamarca Partit Popular Danès (DF) 1 = 0,14%
Estònia Partit Popular Conservador d'Estònia (EKRE) 1 = 0,14%
Txèquia Llibertat i Democràcia Directa (SPD) 1 1 Disminució 0,14%
Partit Verd Europeu (PVE) Verds/ALE 42 15 Disminució 5,83%
Alemanya Aliança 90/Els Verds (GRÜNE) 12 9 Disminució 1,67%
França Europa Ecologia-Els Verds (EE-LV) 5 7 Disminució 0,69%
Països Baixos Esquerra Verda (GL) [en coalició amb el Partit del Treball] 4 1 Augment 0,56%
Dinamarca Esquerra Verda (SF) 3 1 Augment 0,42%
Itàlia Europa Verda (EV) [dins la coalició Aliança de Verds i Esquerres] 3 0,42%
Suècia Partit Verd (Gröna) 3 = 0,42%
Àustria Els Verds - L'Alternativa Verda (Grünen) 2 1 Disminució 0,28%
Finlàndia Lliga Verda (VIHR) 2 1 Disminució 0,28%
Bèlgica Ecolo 1 1 Disminució 0,14%
Bèlgica Verd (Groen) 1 = 0,14%
Croàcia Podem! - Plataforma política 1 0,14%
Eslovènia Vesna - Partit Verd 1 0,14%
Espanya Catalunya en Comú (Comuns) [dins la coalició Sumar] 1 = 0,14%
Letònia Progressistes 1 0,14%
Lituània Unió de Demòcrates "Per Lituània" 1 0,14%
Luxemburg Els Verds (Déi Gréng) 1 = 0,14%
Partit de l'Esquerra Europea (PEE) L'Esquerra 26 6 Augment 3,61%
França França Insubmisa (FI) -observador- 9 3 Augment 1,25%
Grècia Coalició de l'Esquerra Radical (SYRIZA) 4 2 Disminució 0,55%
Alemanya L'Esquerra 3 2 Disminució 0,42%
Finlàndia Aliança d'Esquerra (VAS) 3 2 Augment 0,42%
Itàlia Esquerra Italiana (SI) [dins la coalició Aliança de Verds i Esquerres] 3 0,42%
Portugal Bloc d'Esquerra (BE) 1 1 Disminució 0,14%
Dinamarca Aliança Roja-Verda (Ø) 1 = 0,14%
Espanya Sortu (dins la candidatura Euskal Herria Bildu) [dins la coalició Ara Repúbliques] -observador- 1 = 0,14%
Xipre Partit Progressista del Poble Treballador (AKEL) -observador- 1 1 Disminució 0,14%
Aliança Lliure Europea (ALE) Verds/ALE
ECR
6 5 Disminució 0,83%
Bèlgica Nova Aliança Flamenca (N-VA) 3 = 0,42%
Espanya Bloc Nacionalista Gallec [dins la coalició Ara Repúbliques] 1 0,14%
Espanya Esquerra Republicana de Catalunya [dins la coalició Ara Repúbliques] 1 1 Disminució 0,14%
Espanya Més - Compromís (a la candidatura Compromís) [dins la coalició Sumar] 1 0,14%
Volt Europa (Volt) Verds/ALE 5 4 Augment 0,69%
Unió Europea Volt Europa 5 4 Augment 0,69%
Moviment Polític Cristià Europeu (MPCE) ECR
PPE
Patriotes
4 1 Augment 0,56%
Alemanya Partit de les Famílies d'Alemanya (Familie) 1 = 0,14%
Eslovàquia Partit Nacional Democristià Agrari (PNȚCD) [en coalició amb l'Aliança per a la Unió dels Romanesos] 1 0,14%
Letònia Primer Letònia 1 0,14%
Països Baixos Partit Polític Reformat (SGP) 1 = 0,14%
Animal Politics EU (APEU) L'Esquerra 2 1 Disminució 0,28%
Alemanya Partit per la Protecció dels Drets Humans (Tierschutz) 1 = 0,14%
Països Baixos Partit pels Animals (PvdD) 1 = 0,14%
Partit Pirata Europeu (Pirates) Verds/ALE 1 3 Disminució 0,14%
Txèquia Partit Pirata de Txèquia (CPS) 1 2 Disminució 0,14%
Candidatures sense partit polític europeu 129 17,92%
Alemanya Alternativa per Alemanya (AfD) 15 4 Augment 2,08%
Hongria Fidesz - Unió Cívica Hongaresa [en coalició amb el Partit Popular Demòcrata Cristià] 10 2 Disminució 1,39%
Itàlia Moviment 5 Estrelles (M5E) 8 6 Disminució 1,11%
Hongria Tisza - Partit del Respecte i la Llibertat (TISZA) 7 0,97%
Alemanya Aliança Sahra Wagenknecht - Per la Raó i la Justícia (BSW) 6 0,83%
Polònia Confederació de Llibertat i Independència 6 0,83%
França Reconquesta 5 0,69%
Romania Aliança per a la Unió dels Romanesos [en coalició amb el Partit Nacional Democristià Agrari] 5 0,69%
Bulgària Renaixement (Vazrazhdane) 3 0,42%
Espanya S'ha Acabat la Festa 3 0,42%
França Plaça Pública (PP) [a la coalició Despertar d'Europa] 3 0,42%
Alemanya El Partit 2 = 0,28%
Bulgària Continuem el Canvi (PP) [en coalició amb Demòcrates per una Bulgària Forta] 2 0,28%
Eslovàquia República 2 0,28%
Eslovènia Moviment Llibertat (Svoboda!) 2 = 0,28%
Espanya Podem 2 1 Disminució 0,28%
Grècia Partit Comunista de Grècia (KKE) 2 = 0,28%
Grècia Solució Grega (Elliniki Lisi) 2 1 Augment 0,28%
Irlanda Sinn Féin (SF) 2 = 0,28%
Països Baixos Moviment Ciutadans-Pagesos (BBB) 2 0,28%
Polònia Polònia Sobirana (SP) [a la coalició Dreta Unida] 2 0,28%
Romania SOS Romania 2 0,28%
Suècia Partit de l'Esquerra (V) 2 1 Augment 0,28%
Txèquia Batlles i Independents (STAN) 2 0,28%
Txèquia Stačilo! 2 0,28%
Txèquia Jurament 2 0,28%
Alemanya Partit del Progrès (PDF) 1 0,14%
Alemanya Partit Ecològic Democràtic (ÖDP) 1 = 0,14%
Bèlgica Partit del Treball de Bèlgica (PTB) 1 0,14%
Bèlgica Partit dels Treballadors de Bèlgica (PVDA) 1 = 0,14%
Bulgària Existeix Tal Poble (ITN) 1 0,14%
Croàcia Moviment de la Pàtria (DP) 1 0,14%
Dinamarca Aliança Liberal (LA) 1 0,14%
Dinamarca Demòcrates de Dinamarca-Inger Støjberg (DD) 1 0,14%
Dinamarca Els Moderats (M) 1 0,14%
Espanya Junts per Catalunya [dins la coalició Lliures per Europa] 1 2 Disminució 0,14%
Espanya Sumar [dins la coalició Sumar] 1 0,14%
Finlàndia Partit dels Finlandesos (PS) 1 1 Disminució 0,14%
Grècia Curs de Llibertat (PE) 1 0,14%
Grècia Foni Logikis 1 0,14%
Grècia Victoria (NIKI) 1 0,14%
Hongria Moviment La Nostra Pàtria 1 0,14%
Irlanda Irlanda Independent 1 0,14%
Letònia Llista Unida (AS) 1 0,14%
Lituània Unió de Persones i Justícia (TTS) 1 0,14%
Lituània Unió Lituana d'Agricultors i Verds (LVŽS) 1 1 Disminució 0,14%
Països Baixos Nou Contracte Social (NSC) 1 0,14%
Polònia Polònia 2050 [a la Coalición Tercera Via] 1 0,14%
Portugal Partit Comunista Portuguès (PCP) [a la Coalició Democràtica Unitària] 1 1 Disminució 0,14%
Xipre Front Nacional Popular 1 0,14%
Irlanda Independent: Luke 'Ming' Flanagan 1 = 0,14%
Irlanda Independent: Michael Mc Namara 1 0,14%
Romania Independent: Nicolae Ștefănuță 1 0,14%
Xipre Independent: Fidias Panayiotou 1 0,14%


Resultats als Països Catalans

[modifica]

El Partit Popular Europeu s'hi va imposar globalment a Espanya, les Illes Balears i el País Valencià. El Partit dels Socialistes Europeus va quedar segon i es va imposar a Catalunya, mentre que l'extrema dreta del Partit Identitat i Democràcia amb Reagrupament Nacional ho va fer a França i la Catalunya del Nord[7][8] i a Itàlia i l'Alguer amb el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, a través del partit afiliat Germans d'Itàlia.[100] Pel que al nombre de municipis, Junts es va imposar en 583, seguit per PSOE (515), el PP (423), Reagrupament Nacional (192) i ERC (100). La participació en el conjunt dels Països Catalans va ser del 48,1%.

A continuació, en la taula podeu veure el llistat de partits més votats i en el mapa interactiu es pot consultar el nombre de vots que ha rebut el partit més votat en qualsevol municipi o comuna del domini lingüístic català.

Map
Mapa interactiu dels resultats electorals per municipi o comuna dels Països Catalans

L'Alguer


Estat espanyol

  Junts UE (583)
  PSOE (515)
  PP (423)
  Vox (27)
  El Pi (1)


Estat francès

  França torna! (192)


  Empat
Candidatura Sufragis
Vots %
PSOE 1.719.564 29,49%
PP 1.380.610 23,68%
JUNTS UE 523.262 8,98%
VOX 479.619 8,23%
Ara Repúbliques 456.625 7,83%
SUMAR 332.938 5,71%
PODEMOS 231.643 3,97%
SALF 229.592 3,94%
França torna! 83.862 1,44%
Desperta Europa 22.987 0,39%
Necessitat d'Europa 20.757 0,36%
França Insubmisa 14.165 0,24%
França Orgullosa 12.101 0,21%
La dreta per a fer sentir la veu de França a Europa 8.746 0,15%
CEUS 6.857 0,12%
Europa Ecologia 6.841 0,12%
Germans d'Itàlia 5.279 0,09%
Moviment 5 Estrelles 4.253 0,07%
Partit Democràtic 3.874 0,07%
Força Itàlia - Moderem - PPE 2.402 0,04%
Aliança Verds i Esquerra 1.977 0,03%
Lliga per Salvini Premier 1.466 0,03%
PACMA 59.711 1,02%
Cs 37.407 0,64%
FO 20.930 0,36%
PFAC 12.454 0,21%
CRT 10.993 0,19%
Pirates 9.111 0,16%
IZQESP 7.507 0,13%
VOLT 6.997 0,12%
IE 6.783 0,12%
Existeix 6.739 0,12%
L'Esquerra Unida 5.118 0,09%
Aliança Rural 4.918 0,08%
PCPE/PCPC 4.910 0,08%
PCTE 4.785 0,08%
PMR 4.376 0,08%
Partit Animalista 4.072 0,07%
Retallades Zero 3.004 0,05%
CREE EN EUROPA 2.604 0,04%
FE de les JONS 2.449 0,04%
Andalucistas 2.334 0,04%
Llista d'Asselineau - Frexit 2.316 0,04%
SAE 2.237 0,04%
Escons en Blanc 2.116 0,04%
Europa, ja n'hi ha prou! 2.115 0,04%
PH 1.973 0,03%
Ecologia en el centre 1.909 0,03%
GLG 1.559 0,03%
F 1.528 0,03%
J.U.E.X. 1.471 0,03%
PREPAL 1.137 0,02%
Altres 5.513 0,09%
Vots en blanc 39.611 0,68%
Vots vàlids 5.830.107 99,38%
Vots nuls 36.182 0,62%
Votants 5.866.289 48,06%
Abstenció 6.339.152 51,94%
Electorat 12.205.441 100%

Conseqüències

[modifica]

L'ascens de Reagrupament Nacional a França va provocar que el president Emmanuel Macron dissolgués l'Assemblea Nacional convocant eleccions legislatives per al 30 de juny, en primera volta, i el 7 de juliol, en segona. Aquest ascens també va fer que el Partit Socialista, la França Insubmisa, Europa Ecologia-Els Verds i el Partit Comunista Francès, junt amb altres forces d'esquerres i progressistes com Plaça Pública, formessin un Nou Front Popular per aquesta convocatòria electora, en contraposició a Le Pen.[101][102]

A Bèlgica, el primer ministre Alexander De Croo va dimitir pels mals resultats en les eleccions federals, regionals i europees del seu partit Liberals i Demòcrates Flamencs. Les eleccions federals van ser guanyades, igual que les europees, pel conservador Nova Aliança Flamenca (N-VA), seguit pel partit d'extrema dreta Interès Flamenc (VB).[103]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Martinez, Silvia. «Les pròximes eleccions europees ja tenen data: del 6 al 9 de juny del 2024». El Periódico, 17-05-2023. Arxivat de l'original el 2023-12-11. [Consulta: 11 desembre 2023].
  2. «Versió consolidada del Tractat de Funcionament de la Unió Europea» (en anglès). EUR-Lex, 26-10-2012. [Consulta: 24 novembre 2023]. «Article 17.7»
  3. «El Parlament Europeu reduirà la seva grandària després de les eleccions de 2019» (en anglès). Parlament Europeu, 13-06-2018. Arxivat de l'original el 2019-05-22. [Consulta: 24 novembre 2023].
  4. 4,0 4,1 «2024 European elections: 15 additional seats divided between 12 countries» (en anglès). Parlament Europeu, 13-09-2023. Arxivat de l'original el 2023-09-25. [Consulta: 17 desembre 2023].
  5. 5,0 5,1 «Resultats de les eleccions europees de 2024» (en anglès). Parlament Europeu. Arxivat de l'original el 2024-06-09. [Consulta: 16 juny 2024].
  6. 6,0 6,1 «Eleccions al Parlament Europeu 2024» (en anglès). Europe Elects. Arxivat de l'original el 2024-01-15. [Consulta: 22 juny 2024].
  7. 7,0 7,1 «Los populares europeos y los socialdemócratas resisten el envite ultra» (en castellà). Euronews, 10-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 10 juny 2024].
  8. 8,0 8,1 «[MAPA Qui ha guanyat les eleccions europees a cada municipi?]». Vilaweb, 09-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-09. [Consulta: 10 juny 2024].
  9. «Eleccions al Parlament Europeu: el Consell arriba a un acord sobre un conjunt de mesures per modernitzar la legislació electoral de la UE» (en anglès). Consell Europeu, 07-06-2018. Arxivat de l'original el 2019-05-26. [Consulta: 24 novembre 2023].
  10. «Reforma de la llei electoral europea: nou llindar mínim per a accedir al PE» (en castellà). Parlament Europeu, 28-06-2018. [Consulta: 24 novembre 2023].
  11. «Reforma de la llei electoral de la UE» (en anglès). Parlament Europeu, 20-11-2019. Arxivat de l'original el 2018-11-30. [Consulta: 24 novembre 2023].
  12. Goyoaga, Ander; Navarro, Bea. «La reforma electoral europea abre otro frente en la investidura: España debe fijar un umbral para entrar en la Eurocámara» (en castellà). La Vanguardia, 09-10-2023. Arxivat de l'original el 2023-12-12. [Consulta: 12 desembre 2023].
  13. Metz, Johanna. «Majoria de dos terços per al llindar mínim de la UE» (en alemany). DasParlament. Arxivat de l'original el 2023-12-12. [Consulta: 12 desembre 2023].
  14. Jack, Victor. «La majoria dels països dubten sobre la reforma de la llei electoral de la UE» (en anglès). Politico, 05-07-2023. Arxivat de l'original el 2023-08-22. [Consulta: 12 desembre 2023].
  15. de Miguel, Bernardo. «El sistema del Spitzenkandidat agonitza davant la indiferència de Brussel·les» (en castellà). El País, 03-10-2023. Arxivat de l'original el 2023-10-11. [Consulta: 13 desembre 2023].
  16. Vasques, Eleonora. «El PPE dona suport a Spitzenkandidat, mentre altres parts de la dreta abandonen el procés» (en anglès). Euroactiv, 05-05-2023. Arxivat de l'original el 2023-09-29. [Consulta: 12 desembre 2023].
  17. Vanttinen, Pekka. «Rumores en Finlandia de que los socialistas presionan a Sanna Marín como jefa de la Comisión» (en anglès). Euroactiv, 20-01-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  18. «Els Verds Europeus es preparen per a les eleccions europees» (en anglès). Partit Verd Europeu, 02-12-2023. Arxivat de l'original el 2023-12-13. [Consulta: 13 desembre 2023].
  19. Vasques, Eleonora. «L'Esquerra tindrà un Spitzenkandidat per a les eleccions de la UE de 2024» (en anglès). Euroactiv, 19-06-2023. Arxivat de l'original el 2023-07-15. [Consulta: 13 desembre 2023].
  20. Fageda, Gerard. «Romeva serà candidat de l'Aliança Lliure Europea a les eleccions europees». Diari Ara, 13-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  21. 21,0 21,1 21,2 Wax, Eddy. «Liberals dividits sobre l'estratègia de campanya electoral de la UE per a 2024» (en anglès). Politico, 05-07-2023. Arxivat de l'original el 2023-08-22. [Consulta: 13 desembre 2023].
  22. Buj, Anna. «Feijóo diu que seria desitjable per a la UE que Meloni entrés en el PPE» (en castellà). La Vanguardia, 21-07-2023. Arxivat de l'original el 2023-12-13. [Consulta: 13 desembre 2023].
  23. Savio, Irene. «Giorgia Meloni flirteja amb el PP europeu de cara a les eleccions de 2024» (en castellà). El Periódico de España, 15-07-2023. Arxivat de l'original el 2023-12-13. [Consulta: 13 desembre 2023].
  24. 24,0 24,1 Gil, Andrés. «El líder del PP europeu posa com a requisit per a pactar amb l'extrema dreta que sigui "proisraeliana"» (en castellà). eldiario.es, 12-12-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  25. Castro, Irene. «Les bandades del PP europeu: de cortejar a Meloni a reivindicar l'aliança amb socialistes i liberals» (en castellà). eldiario.es, 17-09-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  26. Camut, Nicolas; von der Burchard, Hans. «Ursula von der Leyen anuncia la candidatura per al 2n mandat» (en anglès). Politico, 19-02-2024. Arxivat de l'original el 2024-02-26. [Consulta: 16 juny 2024].
  27. Wax, Eddy; Wheaton, Sarah. «Von der Leyen durant 5 anys més: sí als agricultors, no a l'extrema dreta» (en anglès). Politico, 07-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-03-07. [Consulta: 16 juny 2024].
  28. Rinaldi, Gabriel. «Els conservadors alemanys donen suport a von der Leyen per al segon mandat, si ho desitja» (en anglès). Politico, 17-04-2023. Arxivat de l'original el 2023-08-21. [Consulta: 16 juny 2024].
  29. «Atreveix-te a avançar més: acord de govern» (en alemany). Arxivat de l'original el 2024-03-30. [Consulta: 16 juny 2024].
  30. Henley, Jon. «Michel provoca una lluita per evitar que Orbán prengui el control del Consell Europeu» (en anglès). The Guardian, 07-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  31. «Charles Michel renuncia a la presidència del Consell i es presenta com a eurodiputat» (en anglès). DW, 07-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-23. [Consulta: 16 juny 2024].
  32. «Michel provoca una lluita per evitar que Orbán prengui el control del Consell Europeu» (en anglès). The Guardian, 07-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  33. Moens, Barbara; Barigazzi, Jacopo; Wax, Eddy. «'Enfadat, i amb raó'. Fúria de la UE davant la dimissió de Charles Michel» (en anglès). Politico, 12-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-01-24. [Consulta: 16 juny 2024].
  34. «"L'art de pensar en un mateix abans que els altres", "dramàtic per a la imatge de Bèlgica": l'"abandonament del càrrec" de Charles Michel durament criticat» (en francès). 7sur7, 08-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-01-08. [Consulta: 16 juny 2024].
  35. «DECISIÓ DEL CONSELL EUROPEU d'1 de desembre de 2009 per la qual s'adopta el seu Reglament intern» (en anglès). EurLex, 01-12-2009. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  36. Stroobants, Jean-Pierre. «El mal exemple donat pel president del Consell Europeu, Charles Michel» (en anglès). Le Monde, 19-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-01-24. [Consulta: 16 juny 2024].
  37. O'Carroll, Lisa. «El president de la UE es mantindrà al càrrec enmig dels temors que Viktor Orbán obtingui el càrrec» (en anglès). The Guardian, 26-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  38. Wax, Eddy. «El Parlament de la UE demana despullar a Hongria del dret de vot en el xoc per l'Estat de Dret» (en anglès). Politico, 18-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-01-31. [Consulta: 27 gener 2024].
  39. «INFORME PROVISIONAL sobre la proposta de decisió del Consell per la qual es determina, de conformitat amb l'apartat 1 de l'article 7 del Tractat de la Unió Europea, l'existència d'un risc clar d'una violació greu per part d'Hongria dels valors en els quals es basa la Unió» (en anglès). Parlament Europeu, 25-07-2022. Arxivat de l'original el 2023-03-21. [Consulta: 27 gener 2024].
  40. «El govern hongarès amenaça els valors, les institucions i els fons de la UE, diuen els eurodiputats» (en anglès). Parlament Europeu, 18-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-02-02. [Consulta: 27 gener 2024].
  41. «La nueva ronda de sanciones de la UE contra Rusia se centra en la importación de diamantes, hasta ahora intocables» (en castellà). Euronews, 15-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  42. «EU sanctions against Russia explained» (en anglès). Consell Europeu. Arxivat de l'original el 2022-12-09. [Consulta: 13 desembre 2023].
  43. Sahuquillo, María R. «La invasión de Rusia en Ucrania impulsa el apoyo mayoritario de los europeos a la ampliación de la UE» (en castellà). El País, 06-12-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  44. «El Parlament Europeu condemna a Hamàs, demana la seva "eliminació" i fa costat a Israel gairebé per unanimitat» (en castellà). El Español, 19-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  45. «Sánchez obre una crisi diplomàtica amb Israel en parlar del reconeixement de l'estat palestí». 3/24, 24-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  46. Pita, Carlos E. Cué, Antonio. «Israel obre una crisi diplomàtica amb Espanya i Bèlgica en acusar a Sánchez i De Croo de “donar suport al terrorisme”» (en castellà). El País, 24-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  47. Luque, Elisa. «Israel acusa el govern espanyol de “donar suport al terrorisme” malgrat la moderació de Sánchez en les seves crítiques al genocidi». Esquerra Diari, 24-11-2023. Arxivat de l'original el 2023-12-13. [Consulta: 13 desembre 2023].
  48. «Espanya reconeixerà l'estat de Palestina el 28 de maig». RAC1, 22-05-2024. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2024. [Consulta: 25 maig 2024].
  49. Castro, Irene. «La 'família socialista' no vol un Orbán: farà fora al guanyador d'Eslovàquia si passa de la “retòrica a l'acció”» (en castellà). eldiario.es, 03-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  50. Bruna, R. «L'atemptat contra Fico va ser obra d'un "llop solitari" amb motivació política», 16-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-16. [Consulta: 16 maig 2024].
  51. Gómez, Manuel V. «Els líders de la UE condemnen consternats l'intent d'assassinat al cap de Govern eslovac» (en castellà). El País, 15-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-09-11. [Consulta: 11 juny 2024].
  52. Vinocur, Nicholas; Haeck, Pieter; Wax, Eddy. «L'escàndol de la influència russa esclata a la UE» (en anglès). Politico, 29-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-04. [Consulta: 10 juny 2024].
  53. Haeck, Pieter. «La xarxa de propaganda russa pagava eurodiputats, diu el primer ministre belga» (en anglès). Politico, 28-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-04. [Consulta: 10 juny 2024].
  54. Prchal, Lukáš. «"Les gravacions d'àudio haurien de ser la prova." El que Koudelka li va dir al govern sobre la xarxa prorussa i la política alemanya a Bystroň.» (en txec). Denin K, 02-04-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-04. [Consulta: 10 juny 2024].
  55. Santens, Tobias. «Un nou escàndol al voltant de la influència russa de 'La Veu d'Europa' arriba al Parlament Europeu: s'esmenten aquests noms» (en neerlandès). VRT, 12-04-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-14. [Consulta: 10 juny 2024].
  56. Sagrera, Berto. «Escorcollen el Parlament Europeu per l'escàndol de corrupció vinculat a Qatar». El Nacional, 12-12-2022. Arxivat de l'original el 2023-10-02. [Consulta: 13 desembre 2023].
  57. Fageda, Gerard. «Qatargate: radiografia d'un escàndol al cor d'Europa». Diari Ara, 17-12-2022. Arxivat de l'original el 2024-04-14. [Consulta: 13 desembre 2023].
  58. Baraza Curtichs, Pol. «Qui és qui en l'escàndol de suborns de Catar al Parlament Europeu?». Vilaweb, 13-12-2022. Arxivat de l'original el 2024-04-14. [Consulta: 13 desembre 2023].
  59. «L’escàndol del ‘Qatargate’ al Parlament Europeu esquitxa també el Marroc». El Periódico, 14-12-2022. Arxivat de l'original el 2024-09-11. [Consulta: 13 desembre 2023].
  60. Wax, Eddy; Wheaton, Sarah. «EU riles Portugal by teeing up June dates for 2024 elections» (en anglès). Politico, 10-05-2023. Arxivat de l'original el 2023-05-21. [Consulta: 11 desembre 2023].
  61. «El Consell confirma del 6 al 9 de juny de 2024 com a dates per a les pròximes eleccions al Parlament Europeu» (en anglès). Consell Europeu. Arxivat de l'original el 2023-07-24. [Consulta: 11 desembre 2023].
  62. Wax, Eddy. «What is the EU election? A beginner’s guide» (en anglès). Politico, 27-05-2024. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2024. [Consulta: 28 maig 2024].
  63. Sánchez Hidalgo, Emilio. «Països en els quals sí que es pot votar abans dels 18 anys, com proposa Podem» (en castellà). El País (Verne), 06-04-2019. Arxivat de l'original el 2023-12-11. [Consulta: 25 novembre 2023].
  64. «Diferències en les lleis electorals dels diferents Estats de la UE» (en castellà). Oficina a Espanya del Parlament Europeu, 07-05-2019. Arxivat de l'original el 21-05-2019. [Consulta: 25 novembre 2023].
  65. 65,0 65,1 «El PP europeu tria a Von der Leyen candidata a presidir la Comissió Europea després de les eleccions de juny» (en castellà). Europa Press, 07-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-08. [Consulta: 11 juny 2024].
  66. 66,0 66,1 «Els socialistes trien al comissari luxemburguès Nicolas Schmit com a candidat principal a les eleccions europees» (en castellà). Europa Press, 02-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-11. [Consulta: 11 juny 2024].
  67. 67,00 67,01 67,02 67,03 67,04 67,05 67,06 67,07 67,08 67,09 67,10 67,11 Nordsieck, Wolfram. «Partits i eleccions a Europa: la base de dades sobre les eleccions parlamentàries i partits polítics a Europa» (en anglès). Parties and Elections. Arxivat de l'original el 2017-06-08. [Consulta: 11 juny 2024].
  68. 68,00 68,01 68,02 68,03 68,04 68,05 68,06 68,07 68,08 68,09 68,10 68,11 Colomer, Josep M. Política europea comparada (en anglès). Tercera edició. Regne Unit: Taylor & Francis, 2008-07-24, p. 286 en endavant. ISBN 978-0-203-94609-1 [Consulta: 11 juny 2024].  Arxivat 2024-09-11 a Wayback Machine.
  69. Castro, Irene. «Un Partit Popular Europeu escorat a la dreta entronitza a Von der Leyen com a candidata a les europees» (en castellà). El Diario, 07-03-2024. [Consulta: 11 juny 2024].
  70. Villamor, Javier. «El Partit Socialista Europeu expulsa als seus membres eslovacs per pactar amb la dreta» (en castellà). El Debate, 13-10-2023. Arxivat de l'original el 2024-06-11. [Consulta: 11 juny 2024].
  71. 71,0 71,1 «Agirregoitia celebra l'aposta de Renew Europe per una diversitat integral que inclou a Euskadi i per un desenvolupament econòmic amb model social» (en castellà). EAJ-PNV, 21-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-11. [Consulta: 11 juny 2024].
  72. 72,0 72,1 Fernández Yuste, Daniel. «Qui serà el pròxim president de la Comissió Europea?» (en castellà). Equipo Europa, 30-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-01. [Consulta: 12 juny 2024].
  73. 73,0 73,1 Rodas Arca, Anxo. «Spitzenkandidaten: una altra manera d'elegir la presidència de la Comissió.» (en castellà). Fundación Galicia Europa, 23-04-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-12. [Consulta: 12 juny 2024].
  74. Castro, Irene. «Terry Reintke i Bas Eickhout seran els candidats europeus dels Verds en les eleccions de juny» (en castellà). El Diario, 03-02-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-14. [Consulta: 14 juny 2024].
  75. von Pezold, Pauline; Wax, Eddy; Vinocur, Nicholas. «El grup d'extrema dreta ID expulsa Alternativa per Alemanya» (en anglès). Politico, 23-05-2024. Arxivat de l'original el 23 de maig 2024. [Consulta: 25 maig 2024].
  76. Palma Hermann, Clara; Zornoza, Laura. «El partit d'ultradreta en l'Eurocambra ID expulsa a AfD després dels escàndols del seu cap de llista» (en castellà). Euroactiv, 23-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-12. [Consulta: 12 juny 2024].
  77. Mastrobuoni, Tonia. «"Mai més amb una AfD que no condemmi les SS". Salvini i Le Pen divideixen els sobiranistes» (en italià). La Repubblica, 21-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  78. Zachová, Aneta. «L'extrema dreta txeca es separa d'AfD i segueix a Le Pen» (en anglès). Euroactiv, 22-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  79. Vanfleteren, Corneel. «Vlaams Belang no vol expulsar immediatament AfD de la facció europea després de les declaracions de les SS» (en neerlandès). Business AM, 22-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-22. [Consulta: 16 juny 2024].
  80. Ritzau. «Vistisen amb un ultimàtum per a l'AfD: expulsar el principal candidat o abandonar el grup» (en danès). Kristeligt Dagblad, 21-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-22. [Consulta: 16 juny 2024].
  81. Sánchez Alonso, Aida. «Walter Baier, elegit candidat principal de l'Esquerra Europea» (en castellà). Euronews, 25-02-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-14. [Consulta: 14 juny 2024].
  82. Sánchez Alonso, Aida. «L'Aliança Lliure Europea demana un comissari europeu per a les minories» (en castellà). Euronews, 08-03-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-15. [Consulta: 15 juny 2024].
  83. Gómez Díaz, Laura. «Von der Leyen, un pastor o un exconseller: així són els candidats per presidir la Comissió Europea» (en castellà). RTVE, 23-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-09-11. [Consulta: 15 juny 2024].
  84. Justo, David. «Arriben els pirates! El Partit Pirata, preparat per a revolucionar Islàndia» (en castellà). Cadena SER, 28-10-2016. Arxivat de l'original el 2023-04-19. [Consulta: 25 novembre 2023].
  85. «Anja Hirschel és la màxima candidata del Partit Pirata» (en alemany). Table Europe, 31-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-02-06. [Consulta: 15 juny 2024].
  86. «El PPEU nomena Marcel Kolaja i Anja Hirschel com a màxims candidats a les eleccions europees del 2024» (en anglès). Partit Pirata Europeu, 27-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-02. [Consulta: 15 juny 2024].
  87. «Volt obté 5 eurodiputats paneuropeus» (en anglès). Volt Europa, 10-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-09-11. [Consulta: 15 juny 2024].
  88. «El partit Volt elegeix Sophie in 't Veld i l'alemany Damian Boeselager» (en anglès). Euronews, 06-04-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-10. [Consulta: 15 juny 2024].
  89. 89,0 89,1 «Debat de Maastricht 2024» (en anglès). Debat de Maastricht. Arxivat de l'original el 2024-06-16. [Consulta: 16 juny 2024].
  90. 90,0 90,1 «POLITICO s'associa amb Studio Europa Maastricht per acollir el 2024 Maastricht Debate» (en anglès). Politico, 24-01-2024. Arxivat de l'original el 2024-03-30. [Consulta: 16 juny 2024].
  91. «Les opcions econòmiques per a Europa: debat sobre el lideratge de la UE 2024» (en anglès). Bruegel, 04-09-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-22. [Consulta: 16 juny 2024].
  92. Brunetti, Anna; Moller-Nielsen, Thomas. «Renew i ID lideren el debat preelectoral de la UE mentre Von der Leyen del PPE manté un perfil baix» (en anglès). Euroactiv, 22-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-23. [Consulta: 16 juny 2024].
  93. «El debat d'Eurovisió entre els principals candidats a la Presidència de la Comissió» (en anglès). Parlament Europeu, 23-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-09-11. [Consulta: 16 juny 2024].
  94. «ebat d'Eurovisió: Els candidats principals es reuneixen per a un enfrontament definitiu el 23 de maig» (en anglès). Unió Europea de Radiodifusió, 02-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-03. [Consulta: 16 juny 2024].
  95. «Eleccions Europees 2024: acreditacions dels mitjans de comunicació per al debat d'Eurovisió i la nit electoral» (en anglès). Parlament Europeu, 29-04-2024. Arxivat de l'original el 2024-04-30. [Consulta: 16 juny 2024].
  96. «Anunciat el programa del Debat d'Eurovisió 2024» (en anglès). Unió Europa de Radiodifusió, 07-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 16 juny 2024].
  97. Zornoza, Laura. «La ultradreta, fora del gran debat electoral europeu per no tenir cap de llista» (en castellà). Euroactiv, 14-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-16. [Consulta: 16 juny 2024].
  98. Jones, Mared Gwyn. «Els problemes de la UER s'agreugen quan dos partits polítics denuncien la seva exclusió del debat electoral» (en castellà). Euronews, 15-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-16. [Consulta: 16 juny 2024].
  99. «Debat d'Eurovisió 2024: s'anuncien més detalls» (en anglès). Unió Europea de Radiodifusió, 16-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-22. [Consulta: 16 juny 2024].
  100. «Europee: tutti i risultati ad Alghero» (en italià). Ajuntament de l'Alguer, 12-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-11. [Consulta: 12 juny 2024].
  101. «Macron convoca legislatives a França després de la victòria de Le Pen a les europees». Nació Digital, 09-06-2024. Arxivat de l'original el 9 de juny 2024. [Consulta: 10 juny 2024].
  102. «L'esquerra francesa crea el Front Popular per evitar la victòria de l'extrema dreta». 3/24, 14-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-16. [Consulta: 16 juny 2024].
  103. «Dimiteix el primer ministre de Bèlgica després dels resultats». 324, 09-06-2024. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2024. [Consulta: 10 juny 2024].

Enllaços externs

[modifica]