Joan Pau II
.svg){kind=small}
Karol Józef Wojtyła (hom pronuncia, en polonès, voi-tí-hua), més conegut com a sant Joan Pau II (en llatí: Ioannes Paulus II), (Wadowice, República de Polònia, 18 de maig de 1920 - Ciutat del Vaticà, 2 d'abril de 2005) fou un clergue catòlic polonès, que exercí de Papa de l'Església Catòlica Romana entre 1978 i 2005. Entre alguns catòlics és anomenat "sant Joan Pau el Gran".[3][4][5]
Va ser elegit papa el 16 d'octubre de 1978, en el segon conclave de 1978, convocat després de la mort sobtada del papa Joan Pau I, que regnà només 33 dies. El cardenal Wojtyla va ser elegit en el tercer dia del conclave i adoptà el nom del seu predecessor, en homenatge a ell.[6][7]
Primer papa no italià després de 455 anys, és a dir des de l'època del neerlandès Adrià VI (1522 – 1523), va ser el primer papa polonès de la història i el primer procedent d'un país de parla eslava. El seu pontificat va durar 26 anys, 5 mesos i 17 dies i va ser el tercer pontificat més llarg de la història (després del de Pius IX (31 anys) i el tradicionalment atribuït a sant Pere (hom creu entre 34 i 37 anys).
Joan Pau II sorprengué des del començament del seu pontificat la seva acció política i diplomàtica vigorosa contra el comunisme i l'opressió política, i és considerat un dels arquitectes del col·lapse del sistema de socialisme real, controlat per la Unió Soviètica.[8] Va combatre la teologia de l'alliberament, intervenint en diverses ocasions durant les aproximacions d'alguns membres del clergat als partits polítics marxistes. També estigmatitzà el capitalisme i el consumisme desenfrenat, considerats l'antítesi de la recerca de la justícia social, a causa de la desigualtat injustificada entre els pobles i ofensiu per a la dignitat humana. El seu pontificat va ser molt conservador; en el camp de la moral s'oposà fermament a l'avortament i a l'eutanàsia i confirma l'enfocament tradicional de l'Església sobre la sexualitat, l'ésser humà, el celibat i el sacerdoci femení. Un objectiu clau del papat de Joan Pau era transformar i reposicionar l'Església Catòlica. El seu desig era «col·locar la seva Església en el cor d'una nova aliança religiosa que reunís jueus, cristians i musulmans en un gran exèrcit religiós.»[9][10]
Va ser un dels líders mundials que més viatjà en tota la història, visitant 129 països en els seus 104 viatges per tot el món, els quals van veure l'enorme participació de multituds (les més grans mai reunides per a un esdeveniment religiós). Amb aquests viatges apostòlics, Joan Pau II va cobrir una distància molt més gran que la que cobreixen tots els altres papes conjuntament. Aquesta gran activitat de contacte (fins i tot amb la generació més jove, amb la creació de les Jornades Mundials de la Joventut) es va interpretar com un signe d'una seriosa intenció de construir un pont de les relacions entre les nacions i religions, en nom de l'ecumenisme, que va ser un dels pilars del seu pontificat.
Pel que fa a les relacions amb Itàlia, els viatges subratllaren la intenció de separar la política de la religió, com el mateix Papa va celebrar destacar, dos anys després de la revisió del Tractat de Laterà, el 1986, a Forlì, recordant que l'anterior Papa a visitar aquesta ciutat va ser Pius IX, en la seva qualitat també com a cap d'estat: «Des d'aleshores, la situació política ha canviat radicalment, i ha estat reconegut oficialment per l'Església com a tal.»
Com a part del seu èmfasi especial en la crida universal a la santedat, el Papa Wojtyla beatificà i canonitzà, encara que és difícil de provar a causa que els documents relacionats amb moltes de les primeres canonitzacions són incomplets, falsos o inexactes, moltes més persones que qualsevol altre Papa, gràcies a la supressió, per la seva banda, l'oficina de Promotor Fidei (Promotor de la Fe, també conegut com l'advocat del diable), motiu pel qual aquest procés és més suau: 1338 persones van ser beatificades, i 482 canonitzades,[11] mentre que els predecessors durant els quatre segles anteriors només havien proclamant 300 sants.
Va ser anomenat "l'atleta de Déu"[12] per les seves diverses passions esportives: practicà l'esquí, la natació, el piragüisme, el futbol[13] i era un amant de la muntanya.[14] Continuant fent esport, sempre que la seva salut li va permetre.
La causa de canonització de Joan Pau II va començar el 2005, un mes després de la seva mort, ometent-se el tradicional període de 5 anys d'espera. El 19 de desembre de 2009, Joan Pau II va ser proclamat Venerable pel seu successor, el Papa Benet XVI, i va ser beatificat l'1 de maig de 2011 (Diumenge de la Divina Misericòrdia), després que la Congregació per a les Causes dels Sants atribuís un miracle gràcies a la seva intercessió, la curació d'una religiosa francesa de la malaltia de Parkinson. En la història de l'Església no havia succeït mai en tot un mil·lenni que un Papa proclamés beat el seu predecessor immediat.[15] Un segon miracle atribuït a la intercessió de Joan Pau II va ser aprovat el 2 de juliol de 2013, i confirmat pel Papa Francesc dos dies després (dos miracles s'han d'atribuir a la intercessió d'una persona per ser declarada santa). Joan Pau II va ser canonitzat el 27 d'abril de 2014 (una altra vegada Diumenge de la Divina Misericòrdia), juntament amb el Papa Joan XXIII.[16][17] L'11 de setembre de 2014, el Papa Francesc va afegir el dia de festa de memòria opcional de Joan Pau II al calendari general romà de tot el món, en resposta a les peticions que arribaven d'arreu del món.[18] És tradicional celebrar festes de sants en l'aniversari de les seves morts, però la de Joan Pau II (22 d'octubre) se celebra en l'aniversari de la seva inauguració papal.[19][20]
Biografia
[modifica]Infància i joventut
[modifica]
Karol Józef Wojtyła va néixer a la ciutat polonesa de Wadowice, prop de la ciutat de Cracòvia, al sud del país.[21][22] Era el més jove de tres fills nascuts de Karol Wojtyła (1879-1941), un polonès ètnic,[23] i Emilia Kaczorowska (1884-1929), el cognom de soltera de la seva mare era Scholz.[24] Emilia, que era mestra d'escola, va morir en el part el 1929[25] quan Karol tenia vuit anys.[26] La seva germana gran Olga havia mort abans del seu naixement, i Karol se sentia molt proper al seu germà Edmund, sobrenomenat Mundek. La feina d'Edmund com a metge finalment va provocar-li la mort a causa de l'escarlatina, una pèrdua que va afectar profundament Karol.[23][26]
Com a noi, Wojtyła era atlètic, sovint jugava al futbol com a porter.[27] Durant la seva infància, Wojtyła va tenir contacte amb la gran comunitat jueva de Wadowice.[28] Els partits de futbol de l'escola eren sovint organitzats entre equips de jueus i catòlics, i Wojtyła sovint jugava al costat jueu.[23][27] «Recordo que almenys un terç dels meus companys de classe a l'escola primària de Wadowice eren jueus. A l'escola primària hi havia menys. Era molt amic d'alguns. I el que em va sorprendre d'alguns d'ells era el seu patriotisme polonès.»[29] Va ser al voltant d'aquest temps que va tenir una primera relació seriosa amb una noia. Es va acostar a Ginka Beer, descrita com «una bellesa jueva, amb uns ulls estupendes i un cabell negre que volava, esvelta, una excel·lent actriu».[30]
A mitjan de l'any 1938, Wojtyła i el seu pare van deixar Wadowice i es van traslladar a Cracòvia, on va ingressar a la Universitat Jagellònica i també en una escola de teatre. Mentre estudiava filologia i diverses llengües, va treballar com a bibliotecari voluntari i va haver de participar en una conscripció a la Legió Acadèmica, però es va negar a disparar una arma. Va actuar amb diversos grups teatrals i va treballar com a dramaturg.[31] Durant aquest temps, el seu talent per al llenguatge va florir, i va aprendre fins a dotze idiomes: polonès, llatí, italià, castellà, portuguès, francès, anglès, alemany, ucraïnès, eslovac, serbocroat i esperanto,[32] nou dels quals emprà extensivament quan va ser papa.
El 1939, les forces d'ocupació alemanyes nazis van tancar la universitat després d'envair Polònia.[21] Els homes hàbils havien de treballar, de manera que entre 1940 i 1944 Wojtyła va fer de missatger per a un restaurant, de picapedrer i dinamiter en una pedrera de pedra calcària a Batki[33] i per a la fàbrica química Solvay, per evitar la deportació a Alemanya.[22][31] El 1940 va ser colpejat per un tramvia, i va patir una fractura cranial. El mateix any, va ser atropellat per un camió en una pedrera, que li va deixar amb una espatlla més alta que l'altra i una gepa permanent.[34] El seu pare, un antic sots-oficial austrohongarès i posterior oficial de l'exèrcit polonès, va morir d'un atac de cor el 1941,[24] deixant Wojtyła com l'únic membre supervivent de la família immediata.[23][25][35] «No vaig estar a la mort de la meva mare, no vaig estar en la mort del meu germà, no vaig estar a la mort del meu pare», va dir, reflexionant sobre aquests temps de la seva vida, gairebé quaranta anys més tard. «Als vint anys, ja havia perdut totes les persones que estimava.»[35]
Després de la mort del pare, va començar a pensar seriosament en el sacerdoci.[36] A l'octubre de 1942, mentre continuava la guerra, va trucar a la porta del Palau Episcopal de Cracòvia i va preguntar per estudiar per el sacerdoci.[36] Poc després, va començar cursos al seminari subterrani clandestí dirigit per l'arquebisbe de Cracòvia, Adam Stefan Sapieha. El 29 de febrer de 1944, Wojtyła va ser colpejat per un camió alemany. Oficials alemanys de la Wehrmacht el portaren a un hospital. Va passar dues setmanes recuperant-se d'una severa conmoció i una lesió a l'espatlla. Li va semblar que aquest accident i la seva supervivència eren una confirmació de la seva vocació. El 6 d'agost de 1944, un dia conegut com a «Diumenge Negre»,[37] la Gestapo va reunir els homes joves de Cracòvia per reduir l'aixecament,[37] similar al recent aixecament a Varsòvia.[38][39] Wojtyła va escapar amagant-se al soterrani de la casa de son oncle al carrer Tyniecka 10, mentre que les tropes alemanyes van buscar a dalt.[36][38][39] Més de vuit mil homes i nens van ser presos aquell dia, mentre que Wojtyła va escapar al Palau de l'Arquebisbe,[36][37][38] on va romandre fins que els alemanys se'n van anar.[23][36][38]
La nit del 17 de gener de 1945, els alemanys van fugir de la ciutat i els estudiants van recuperar el seminari en ruïnes. Wojtyła i un altre seminarista es van oferir per a la tasca de desmuntar el munt d'excrements congelats dels lavabos.[40] Wojtyła també va ajudar una nena refugiada jueva de quatorze anys, anomenada Edith Zierer,[41] que havia escapat d'un camp de treball nazi a Częstochowa.[41] Edith s'havia desmaiat en una andana ferroviària, per la qual cosa Wojtyla la va portar a un tren i es va quedar amb ella durant tot el viatge fins a Cracòvia. Edith va dir que Wojtyła li va salvar la vida aquest dia.[42][43][44] B'nai B'rith i altres autoritats van dir que Wojtyła va ajudar a protegir molts altres jueus polonesos dels nazis. Durant l'ocupació nazi de Polònia, una família jueva va enviar el seu fill, Stanley Berger, perquè fos amagat per una família polonesa gentil. Els pares jueus biològics de Berger van morir durant l'Holocaust i, després de la guerra, els nous pares cristians de Berger van demanar al sacerdot Karol Wojtyła, que bategés el nen. El futur papa va refusar, afirmant que el nen hauria de ser criat en la fe jueva dels seus pares, no pas com a catòlic.[45] Al setembre de 2003, Emmanuelle Pacifici, cap de la comunitat jueva d'Itàlia, va proposar que Joan Pau II rebés la medalla d'un Just entre les nacions per salvar un nen jueu de dos anys donant-lo a una família polonesa gentil perquè fos amagat el 1942, quan Karol Wojtyla era seminarista. Després de la guerra, els pares adoptius cristians d'aquest nen van demanar al futur papa Joan Pau II que bategés al nen, i una vegada més es va negar, igual que havia fet amb Berger. Després de la guerra, Karol Wojtyła va fer tot el possible per assegurar que aquest noi jueu que va salvar abandonés Polònia per ser criat pels seus parents jueus als Estats Units.[46] L'abril de 2005, poc després de la mort de Joan Pau II, el govern israelià va crear una comissió per honrar el seu llegat. Va proposar donar-li la medalla dels Justos entre les Nacions.[47] En l'últim llibre de Wojtyła, Memòria i Identitat, va descriure els dotze anys del règim nazi com una bestialitat,[48] citant del teòleg polonès i filòsof Konstanty Michalski.[49]
Presbiterat
[modifica]Després d'acabar els estudis al seminari a Cracòvia, Wojtyła va ser ordenat sacerdot el Dia de Tots Sants, l'1 de novembre de 1946,[25] per l'arquebisbe de Cracòvia, el cardenal Sapieha.[22][50][51] Sapieha va enviar Wojtyła a l'Ateneu Pontifici Internacional Angelicum de Roma, la futura Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino per estudiar sota la direcció del dominic francès Réginald Garrigou-Lagrange, que comença el 26 de novembre de 1946. Va residir al Col·legi Pontifici Belga durant aquest temps, sota la presidència de Maximilien de Furstenberg.[52] Wojtyła va obtenir una llicenciatura el juliol de 1947, va aprovar el seu examen de doctorat el 14 de juny de 1948, i va defensar amb èxit la seva tesi doctoral titulada Doctrina de fide apud S. Ioannem a Cruce («La doctrina de la fe a Sant Joan de la Creu») en filosofia el 19 de juny de 1948.[53] L'Angelicum conserva la còpia original mecanografiada de la tesi.[54] Entre altres cursos a l'Angelicum, Wojtyła va estudiar hebreu amb el dominic holandès Peter G. Duncker, autor del Compendium grammaticae linguae hebraicae biblicae.[55]
Segons el company de classe de Wojtyła, el futur cardenal austríac Alfons Stickler, el 1947, durant la seva estada a l'Angelicum Wojtyła va visitar el pare Pius, que va escoltar la seva confessió i li hauria dit que un dia ascendria «al lloc més alt de l'Església».[56] El cardenal Stickler va afegir que Wojtyła creia que la profecia es va complir quan va ser promogut en cardenal.[57]
Wojtyła va tornar a Polònia l'estiu de 1948 i va exercir la seva primera tasca pastoral al poble de Niegowić, a vint-i-quatre quilòmetres de Cracòvia, a l'església de l'Assumpció. Hi va arribar en època de collita, on la seva primera acció va ser agenollar-se i besar el terra.[58] Va repetir aquest gest, que va adaptar del sant francès Jean Marie Baptiste Vianney,[58] al llarg del seu papat.
El març de 1949, Wojtyła va ser traslladat a la parròquia de Sant Florià a Cracòvia. Va ensenyar ètica a la Universitat Jagellònica i posteriorment a la Universitat Catòlica de Lublin. Durant aquesta època va reunir una vintena de joves, que van començar a anomenar-se Rodzinka, la «petita família». Es van reunir per a la pregària, la discussió filosòfica i per ajudar els cecs i els malalts. El grup va arribar a aproximadament dos-cents participants, i les seves activitats es van expandir per incloure esquiades anuals i viatges en caiac.[59]
El 1953, la tesi d'habilitació de Wojtyła va ser acceptada per la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellònica. El 1954, va obtenir un doctorat en teologia sagrada,[60] en la qual va avaluar la viabilitat d'una ètica catòlica sobre la base del sistema ètic del fenomenòleg Max Scheler amb una tesi titulada Reavaluació de la possibilitat de fundar una ètica catòlica sobre el sistema ètic de Max Scheler[61] (Ocena możliwości zbudowania etyki chrześcijańskiej przy założeniach system Maksa Schelera).[62] Scheler era un filòsof alemany que va fundar un ampli moviment filosòfic que va fer èmfasi en l'estudi de l'experiència conscient. Malgrat això, les autoritats comunistes van abolir la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellònica, el que va impedir-lo d'obtenir el títol fins a 1957.[51] Wojtyła va desenvolupar un enfocament teològic que combinava el tomisme catòlic tradicional amb les idees del personalisme, un enfocament filosòfic derivat de la fenomenologia, que va ser popular entre els intel·lectuals catòlics a Cracòvia d'aquesta època. Va traduir el Formalisme i l'ètica dels valors substantius de Scheler.[63]
Durant aquest període, Wojtyła va escriure una sèrie d'articles al diari catòlic de Cracòvia, Tygodnik Powszechny («Setmanal universal»), on va tractar temes de l'església d'aleshores.[64] Va escriure unes obres literàries originals durant els seus primers dotze anys com a sacerdot. La guerra, la vida sota el comunisme i les seves responsabilitats pastorals van alimentar la seva obra. Wojtyła va publicar el seu treball sota dos pseudònims—Andrzej Jawień i Stanisław Andrzej Gruda[31][64]—: per distingir la seva obra literària dels seus escrits religiosos (escrits sota el seu propi nom), i també perquè les seves obres literàries es consideressin en els seus mèrits.[31][64] El 1960, Wojtyła va publicar l'influent llibre teològic Amor i responsabilitat, una defensa de la doctrina de l'Església sobre el matrimoni des d'un nou punt de vista filosòfic.[31][65]
Mentre era sacerdot a Cracòvia, grups d'estudiants es van unir regularment amb Wojtyła per fer senderisme, esquiar, anar en bicicleta, acampar i navegar en caiac, acompanyats d'oracions, misses a l'aire lliure i debats teològics. A l'època estalinista, no es permetia als sacerdots viatjar amb grups d'estudiants. Wojtyła va demanar als seus companys més joves que li diguessin wujek (polonès per «oncle») per evitar que els forasters deduïssin que era sacerdot. El sobrenom va guanyar popularitat entre els seus seguidors. El 1958, quan va ser nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia, els seus coneguts van expressar la seva preocupació que això faria que canviés. Wojtyła va respondre als seus amics: «Wujek continuarà sent Wujek», i va continuar una vida senzilla, ignorant els artefactes que van arribar amb el seu càrrec de bisbe. Aquest sobrenom estimat es va quedar amb Wojtyła per tota la seva vida sobretot pels catòlics polonesos.[66][67]
Bisbe i cardenal
[modifica]El 4 de juliol de 1958,[51] mentre Wojtyła feia unes vacances en caiac a la regió dels llacs del nord de Polònia, el papa Pius XII el va nomenar bisbe auxiliar de Cracòvia. Després va ser convocat a Varsòvia per complir amb el Primat de Polònia, Stefan Cardenal Wyszynski, que el va informar del seu nomenament.[68][69] Es va comprometre a servir com a bisbe auxiliar de l'arquebisbe de Cracòvia Eugeniusz Baziak i va rebre la consagració episcopal (com a bisbe titular d'Ombi) el 28 de setembre de 1958 per Baziak i els coconsegrador, els bisbes Boleslaw Kominek (bisbe titular de Sofene i Vågå, auxiliar de l'arxidiòcesi de Wroclaw, i futur cardenal i arquebisbe de Wrocław) i Franciszek Jop de la diòcesi de Sandomierz (bisbe titular de Daulia ; més tard bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Wroclaw i finalment bisbe d'Opole).[51] A l'edat de 38 anys, Wojtyła era el bisbe més jove de Polònia. L'any següent, 1959, Wojtyla va celebrar la primera missa de Nowa Huta, una missa de mitjanit el dia de Nadal. Baziak va morir el juny de 1962 i el 16 de juliol Wojtyla va ser triat com vicari capitular (administrador temporal) de l'arxidiòcesi fins que pogués ser nomenat un nou arquebisbe.[21][22]
L'octubre de 1962, Wojtyła va participar en el Concili Vaticà II (1962-1965),),[21][51] on va fer contribucions a dos dels seus productes més històrics i influents, el Decret sobre la Llibertat Religiosa (en llatí, Dignitatis humanae) i la Constitució pastoral sobre l'Església en el món modern (Gaudium et spes).[51] Wojtyła i els bisbes polonesos van aportar un projecte de text al concili per a Gaudium et spes. Segons l'historiador John W. O'Malley, el projecte de text Gaudium et spes que Wojtyła i la delegació polonesa van enviar «va tenir una certa influència en la versió que va ser enviada als pares conciliars aquell estiu, però no va ser acceptat com a text bàsic.»[70] Segons John F. Crosby, en ser papa, Joan Pau II va fer servir els termes de Gaudium et spes posteriorment per introduir els seus propis punts de vista sobre la naturalesa de la persona humana en relació a Déu: l'home és «la única criatura de la terra que Déu vol per si mateix», però l'home «pot descobrir completament el seu veritable jo només en un sincer lliurament de si mateix».[71]
També va participar en les assemblees del Sínode dels Bisbes.[21][22] El 13 de gener de 1964, el Pau VI el nomenà arquebisbe de Cracòvia.[72] El 8 de desembre de 1965 passà a formar part de les Congregacions per als Sagraments i per a l'Educació Catòlica, i del Consell per als Laics. El 26 de juny de 1967, Pau VI va anunciar la promoció de l'arquebisbe Karol Wojtyła al Col·legi de Cardenals.[51][72] Al consistori del 29 de maig de 1967, Wojtyła va ser nomenat cardenal prevere de San Cesareo en Palatio, amb només 47 anys, el segon més jove de l'Església Catòlica.
El 1967, va tenir un paper important en la formulació de l a controvertida encíclica Humanae vitae,[73] que tractava dels mateixos problemes que prohibien l'avortament i el control de la natalitat artificial.[51][74][75]
El 1970, segons un testimoni contemporani, Wojtyła estava en contra de la distribució d'una carta al voltant de Cracòvia, afirmant que l'episcopat polonès es preparava per al 50è aniversari de la guerra poloneso-soviètica.
El 1973 Wojtyla es va reunir amb la filòsofa Anna-Teresa Tymieniecka, l'esposa de Hendrik S. Houthakker, professor d'Economia a les universitats de Stanford i de Harvard, i membre del Consell d'Assessors Econòmics del President Richard M. Nixon[76][77][78] Tymieniecka va col·laborar amb Wojtyła en diversos projectes, incloent-hi una traducció a l'anglès del seu llibre Osoba i czyn (Persona i Acte). És una de les seves primeres obres literàries, escrita en polonès.[77] Tymieniecka va produir la versió en anglès.[77] Els dos van mantenir una relació epistolar amb els anys, i van esdevenir bons amics.[77][79] Quan Wojtyła va visitar Nova Anglaterra a l'estiu de 1976, Tymieniecka el va instal·lar com a convidat a la seva llar familiar.[77][79] Wojtyła va gaudir de les seves vacances a Pomfret, Vermont navegant en caiac i gaudint com antany ho havia fet a Polònia.[77][79][69] A les fotografies dels dos amics de vacances junts, es veu Wojtyła en pantalons curts, en el seu estat més relaxat, practicant esquí, camping i fent picnicks.[77][78][79]
Durant les visites de Wojtyła a Pomfret, Tymieniecka també va organitzar una reunió amb els cardenals americans a través de les connexions del seu marit. Aquests mateixos cardenals serien els que li donarien més suport en el conclave d'octubre de 1978[80]
El Pontificat
[modifica]L'elecció
[modifica]
L'agost de 1978, després de la mort del Pau VI, Wojtyla participà en el conclave, que va triar Joan Pau I. Joan Pau I va morir després de només 33 dies com a papa, el que va provocar un altre conclave.[22][51][81]
El segon conclave de 1978 va començar el 14 d'octubre, deu dies després del funeral. Es va dividir entre dos forts candidats per al papat: Giuseppe Siri, el conservador arquebisbe de Gènova, i el progresista arquebisbe de Florència, el cardenal Giovanni Benelli, amic íntim de Joan Pau I.[82]
Els partidaris de Benelli confiaven que seria elegit, i en els primers escrutinis, Benelli va arribar a nou vots d'èxit.[82] No obstant això, ambdós homes es van enfrontar a una oposició suficient perquè cap dels dos prevalgués. Giovanni Colombo, l'arquebisbe de Milà va ser considerat com un candidat compromès entre els electors cardenals italians, però quan va començar a rebre els vots, va anunciar que no acceptaria la funció.[83] El cardenal Franz König, arquebisbe de Viena, va suggerir als seus companys electors un altre candidat de compromís: el cardenal polonès Karol Józef Wojtyła.[82] Wojtyła va guanyar a la vuitena votació el tercer dia (16 d'octubre) amb, segons la premsa italiana, 99 vots dels 111 electors.
També entre els cardenals que s'aplegaren darrere Wojtyła hi havia partidaris de Giuseppe Siri, Stefan Wyszyński, la majoria dels cardenals nord-americans (dirigits per John Krol), i altres cardenals moderats. Va acceptar l'elecció amb aquestes paraules: «Amb l'obediència en la fe a Crist, el meu Senyor, i amb confiança en la Mare de Crist i l'Església, malgrat les grans dificultats, accepto».[84][85] En homenatge al seu predecessor immediat, després va prendre el nom papal de Joan Pau II,[51][82] també en honor del papa Pau VI i el tradicional fum blanc va informar la multitud reunida a la plaça de Sant Pere que havia estat triat un papa. Hi havia hagut rumors que el nou papa volia ser conegut com el «papa Estanislau I» en honor d'Estanislau de Cracòvia, un sant polonès, però va ser convençut pels cardenals que no era un nom romà.[81] Quan el nou pontífex va aparèixer al balcó, va trencar la tradició abordant la multitud reunida:[84]
| « | Benvolguts germans i germanes, ens sentim tristos a la mort del nostre estimat papa Joan Pau I, i els cardenals han demanat un nou bisbe de Roma. L'han cridat des d'una terra llunyana, lluny i sempre sempre a prop, a causa de la nostra comunió en la fe i les tradicions cristianes. He tingut por d'acceptar aquesta responsabilitat, però ho faig amb un esperit d'obediència al Senyor i tota la fidelitat a Maria, la nostra Mare Santíssima. Us parlo en la vostra -no, la nostra llengua italiana. Si cometo un error, si us plau, em corregireu.[86][84][87][88] | » |
Wojtyła és el 264è papa segons la llista cronològica dels papes, el primer no-italià en 455 anys (l'anterior havia estat el neerlandès Adrià VI el 1552).[89] Amb tan sols 58 anys, era el papa més jove des de Pius IX el 1846, que tenia 54 anys.[51] Igual que el seu predecessor, Joan Pau II va abandonar la coronació papal tradicional i va rebre una investidura eclesiàstica amb una inauguració papal simplificada el 22 d'octubre de 1978. Durant la seva inauguració, quan els cardenals es van agenollar davant ell per prendre els seus vots i besar el seu anell, es va aixecar quan el prelat polonès Stefan Wyszyński s'anava a agenollar, el va impedir besar l'anell i simplement el va abraçar.[90] Tres dies després de la seua elecció viatjà a Castel Gandolfo i el 5 de novembre visità Assís, el primer dels seus 144 viatges per Itàlia.
Viatges pastorals
[modifica]
Durant el seu pontificat, el Papa Joan Pau II visitar 129 països,[92] viatjant més de 1.100.000 quilòmetres. Constantment va atreure multituds, algunes de les més grosses de la història de la humanitat, com ara el Dia Mundial de la Joventut a Manila (1995), que va reunir fins a quatre milions de persones, la major reunió papal de sempre, segons el Vaticà.[93][94] Les primeres visites oficials de Joan Pau II van ser a la República Dominicana i a Mèxic el gener de 1979.[95]
Mentre que alguns dels seus viatges (com als Estats Units o a Terra Santa) eren llocs visitats anteriorment per Pau VI, Joan Pau II va ser el primer papa a visitar la Casa Blanca l'octubre de 1979, on va ser calorosament acollit pel llavors president Jimmy Carter. Va ser el primer pape a visitar diversos països en un any, a partir de 1979 amb Mèxic[96] i Irlanda.[97] Va ser el primer papa regnant que viatjà al Regne Unit, el 1982, on es va trobar amb la Reina Elizabeth II, el Governador suprem de l'Església d'Anglaterra. En aquest viatge també visità la Catedral de Canterbury i es va agenollar per pregar amb Robert Runcie, l'arquebisbe de Canterbury, al lloc on Thomas Becket va ser assassinat,[98] així com la celebració de diverses misses multitudinàries a l'aire lliure, inclosa una a l'estadi de Wembley, a la qual van assistir unes 80.000 persones.[99]
Va viatjar a Haití el 1983, on va parlar en crioll a milers de catòlics empobrits que es van reunir per saludar-lo a l'aeroport. El seu missatge, «Les coses han de canviar a Haití», referint-se a la disparitat entre els rics i els pobres, van rebre una eixordadora ovació.[100] El 2000, va ser el primer papa modern a visitar Egipte,[101] on es va reunir amb el papa copte, el papa Shenouda III[101] i el Patriarca Ortodox d'Alexandria.[101] Va ser el primer papa catòlic a visitar i resar en una mesquita islàmica, a Damasc, Síria, el 2001. Va visitar la mesquita dels Omeies, una antiga església cristiana on Joan Baptista hauria sigut enterrat,[102] on va fer un discurs en què es convida els musulmans, els cristians i els jueus a conviure.[102]
El 15 de gener de 1995, durant la X Jornada Mundial de la Joventut, va celebrar una missa a un grup estimat d'entre cinc i set milions al Luneta Park,[94] Manila, Filipines, probablement la major concentració de la història catòlica.[94] El març de 2000 viatjà a Terra Santa, on visità el Mont Nebo, on el profeta Moisés veié la Terra Promesa abans de morir, segons l'Antic Testament; Betlem, Jerusalem, Natzaret, i diverses localitats de Galilea. Durant aquest viatge, Joan Pau II, el primer a reconèixer el 1986 «els drets nacionals» del poble palestí i establir relacions diplomàtiques plenes amb Israel el 1994, va celebrar una missa a la Plaça del Pessebre de Betlem, demanà perdó al Mur de les Lamentacions (sent el primer papa de la història a visitar i pregar allà) i al Museu de l'Holocaust de Jerusalem pels errors comesos pels cristians que perseguiren els jueus, i celebrà missa a la basílica del Sant Sepulcre.[103][104] El 2001, enmig de les preocupacions posteriors als atacs de l'11 de setembre de 2001, va viatjar a Kazakhstan, amb un auditori compost principalment de musulmans i a Armènia, per participar en la celebració dels 1.700 anys de cristianisme armeni.[105]
Al juny de 1979, va viatjar a Polònia, on multituds extàtiques l'envoltaren constantment.[106] Aquest primer viatge a Polònia va elevar l'esperit del país i va provocar la formació del moviment Solidarność el 1980.[74] Els dirigents comunistes de Polònia van intentar utilitzar la visita del papa per mostrar a la gent que, tot i que el papa era polonès, no alterava la seva capacitat de governar i distribuir els béns de la societat. També esperaven que si el papa complia amb les regles establertes, que el poble polonès veuria el seu exemple i el seguirien. Si la visita del papa inspirava un motí, els líders comunistes de Polònia eren disposats a aplastar l'aixecament i culpar els patiments al papa.[107]
| « | El Papa va guanyar aquesta lluita transcendint la política. Ell era el que Joseph Nye va anomenar «poder suau» - el poder de l'atracció i la repulsió. Va començar amb un enorme avantatge i ho va aprofitar al màxim: va dirigir una institució que es trobava al pol oposat de la manera de vida comunista que els polonesos odiaven. Era polonès, però més enllà del règim. Identificant amb ell, els polonesos tindrien l'oportunitat de netejar-se dels compromisos que havien de fer per viure sota el règim. I van arribar a ell per milions. Ells van escoltar. Els va dir que eren bons, que no es comprometessin, que es quedessin entre si, que no tinguessin por, i que Déu és l'única font de la bondat, l'únic estàndard de conducta. «No tingueu por», va dir. Millors van cridar en resposta: «Volem Déu! Volem Déu! Volem Déu!» El règim es va forçar. Si hagués triat el papa per convertir el seu poder suau en la varietat difícil, el règim podria haver estat ofegat en sang. En canvi, el papa simplement va portar al poble polonès a desertar dels seus governants afirmant la solidaritat entre ells. Els comunistes van mantenir-se com dèspotes una dècada més. Però, com a líders polítics, estaven acabats. Visitant la seva Polònia natal el 1979, Joan Pau II va atestar el que va resultar un cop mortal al règim comunista, a l'Imperi soviètic, [i] en última instància, al comunisme.[107] | » |
Segons John Lewis Gaddis, un dels historiadors més influents de la Guerra Freda, el viatge va conduir a la formació de Solidaritat i començaria el procés de desaparició del comunisme a Europa de l'Est:
| « | Quan el papa Joan Pau II va besar el terra a l'aeroport de Varsòvia, va començar el procés pel qual el comunisme a Polònia i, finalment, a tot arreu d'Europa, arribaria a la seva fi.[108] | » |
En futurs viatges a Polònia, va donar suport tàcit a l'organització Solidarność.[74] Aquestes visites van reforçar aquest missatge i van contribuir al esfondrament del comunisme de l'Europa de l'Est que va tenir lloc entre 1989 i 1990 amb la reintroducció de la democràcia a Polònia i que es va estendre per Europa oriental (1990-1991) i Europa sud-oriental (1990-1992).[87][92][106][109][110]
L'últim viatge fou el 14 d'agost de 2004 al Santuari de Lorda, a França.[111]
Magisteri
[modifica]Va escriure catorze enciclíques i pontificà sobre la sexualitat en el que es coneix com la «Teologia del cos». Alguns elements clau de la seva estratègia per reposicionar l'Església catòlica van ser encícliques com Ecclesia de Eucharistia, Reconciliatio et paenitentia i Redemptoris Mater. En el seu Al començament del nou mil·lenni (Novo Millennio Ineunte), ha posat èmfasi en la importància de «caminar des de Crist»: «No, no serem salvats per una fórmula, sinó una Persona». A L'esplendor de la veritat (Veritatis Splendor), va destacar la dependència de l'home sobre Déu i el seu dret («Sense el Creador, la criatura desapareix») i la «dependència de la llibertat sobre la veritat». Va advertir que l'home «entregant-se al relativisme i l'escepticisme, va a la recerca d'una llibertat il·lusòria a part de la pròpia veritat». A Fides et Ratio (Sobre la relació entre la fe i la raó), Joan Pau II va promoure un renovat interès per la filosofia i la recerca autònoma de la veritat en matèria teològica. A partir de moltes fonts diferents (com el tomisme), va descriure la relació mútua de suport entre la fe i la raó, i va subratllar que els teòlegs haurien de centrar-se en aquesta relació. Joan Pau II va escriure extensament sobre els treballadors i la doctrina social de l'Església, que va tractar en tres encícliques: Laborem exercens, Sollicitudo rei socialis i Centesimus annus. A través de les seves encícliquess i moltes cartes i exhortacions apostòliques, Joan Pau II va parlar sobre la dignitat de les dones i sobre la importància de la família per al futur de la humanitat.[74] Altres encícliques inclouen L'evangeli de la vida (Evangelium Vitae) i Ut Unum Sint (Que poden ser un). Tot i que els crítics l'acusaven d'inflexibilitat en reafirmar explícitament les ensenyances morals catòliques contra l'avortament i l'eutanàsia, va instar una visió més matisada de la pena de mort.[74] En la seva segona encíclica, Immersió en la misericòrdia va destacar que la misericòrdia divina és la característica més important de Déu, necessària especialment en els temps moderns.
Postures morals
[modifica].jpg)
Joan Pau II va ser considerat conservador sobre doctrina i qüestions relacionades amb la reproducció sexual humana i l'ordenació de dones.[112]
Mentre visitava els Estats Units el 1977, l'any anterior a la seva elecció com papa, Wojtyla va dir: «Tota la vida humana, des dels moments de la concepció i fins a totes les etapes posteriors, és sagrada».[113]
Una sèrie de 129 conferències impartides per Joan Pau II durant les sevess audiències públiques de dimecres a Roma entre setembre de 1979 i novembre de 1984 es van compilar i publicar posteriorment com una sola obra titulada "Teologia del cos", una meditació àmplia sobre la sexualitat humana. Ho va estendre a la condemna de l'avortament, l'eutanàsia i pràcticament tota pena de mort,[114] anomenant-los a tots una part de la «cultura de la mort» que seria omnipresent al món modern. Va fer campanya pel perdó del deute mundial i la justícia social.[74][112] Va encunyar el terme «hipoteca social», que va relatar que tota la propietat privada té una dimensió social, és a dir, que «els béns d'aquest estan destinats originalment per a tots».[115] El 2000, va donar suport públicament durant la campanya del Jubileu del 2000 sobre l'alleugeriment del deute africà liderada per les estrelles de rock Bob Geldof i Bono. Un dia va interrompre una sessió d'enregistrament d'U2, telefonant l'estudi i demanant parlar amb Bono.[116]
Joan Pau II, que va participar i va ser molt influent en el Concili Vaticà II de 1962-65, va afirmar els ensenyaments d'aquest Concili i va fer molt per implementar-los. No obstant això, els seus crítics solien desitjar que abracés l'anomenada agenda progressiva que alguns esperaven evolucionarien a conseqüència del Concili. De fet, el Concili no va advocar per canvis progressius en aquests àmbits; per exemple, encara condemnaven l'avortament com un delicte indescriptible. Joan Pau II va continuar declarant que l'anticoncepció, l'avortament i els actes homosexuals eren greus i, amb Joseph Ratzinger, s'oposaven a la teologia de l'alliberament.
Després de l'exaltació de l'acte marital de les relacions sexuals entre un home i una dona batejats dins del matrimoni sacramental com a propi i exclusiu del sagrament del matrimoni, Joan Pau II creia que era, en tot cas, profanat per l'anticoncepció, l'avortament, el divorci seguit per un «segon» matrimoni, i per actes homosexuals. El 1994, Joan Pau II va afirmar la manca d'autoritat de l'Església per ordenar les dones al sacerdoci i va dir que sense aquesta ordenació de l'autoritat no és legítimament compatible amb la fidelitat a Crist. Això també es va considerar un repudi de les crides per trencar amb la tradició constant de l'Església ordenant dones al sacerdoci.[117] A més, Joan Pau II va optar per no acabar amb la disciplina del celibat sacerdotal obligatori, tot i que en un nombre reduït de circumstàncies inusuals, va permetre a certs clergues casats d'altres tradicions cristianes que es van convertir en catòlics com a sacerdots catòlics.
Apartheid a Sud-àfrica
[modifica]Joan Pau II va ser un oponent franc de l'apartheid a Sud-àfrica. El 1985, mentre visitava els Països Baixos, va pronunciar un discurs apassionat que condemnava l'apartheid a la Cort Internacional de Justícia, proclamant que «cap sistema d'apartheid o desenvolupament separat mai serà acceptable com a model per a les relacions entre pobles o race'».[118] El setembre de 1988, va fer una peregrinació a deu països de l'Àfrica Meridional, inclosos els que limiten amb Sud-àfrica, mentre que evitava de manera clara Sud-àfrica. Durant la seva visita a Zimbàbue va demanar sancions econòmiques contra el govern de Sud-àfrica.[119] Després de la mort de Joan Pau II, tant Nelson Mandela com l'arquebisbe Desmond Tutu van elogiar el papa per defensar els drets humans i condemnar la injustícia econòmica.[120]
Pena de mort
[modifica]Joan Pau II va ser un oponent franc de la pena de mort, tot i que els papes anteriors havien acceptat la pràctica. En una missa papal a Saint Louis (Missouri), als Estats Units, va dir:
| « | Un signe d'esperança és el creixent reconeixement que mai no s'ha de llevar la dignitat de la vida humana, fins i tot en el cas d'algú que ha fet un gran mal. La societat moderna té els mitjans per protegir-se, sense negar definitivament als criminals l'oportunitat de reformar-se. Reitero el recurs que vaig fer recentment a Nadal per un consens per posar fi a la pena de mort, que és cruel i innecessària.[121] | » |
Durant aquesta visita, Joan Pau II va convèncer el llavors governador de Missouri, Mel Carnahan, per canviar la sentència de mort de l'assassí condemnat Darrell J. Mease a cadena perpètua sense llibertat condicional.[122] Els altres intents de Joan Pau II de reduir la condemna de presoners del corredor de la mort no van tenir èxit. El 1983 va visitar Guatemala i va demanar sense èxit al president del país, Efraín Ríos Montt, que reduís la condemna de sis guerrillers d'esquerres condemnats a mort.[123]
El 2002, va viatjar de nou a Guatemala. En aquest moment, Guatemala era un dels dos països de l'Amèrica Llatina (l'altre era Cuba) on s'aplicava la pena de mort. Joan Pau II va demanar al president guatemalenc, Alfonso Portillo, una moratòria sobre les execucions.[124]
Unió Europea
[modifica]Joan Pau II va pressionar perquè es fes referència a les arrels culturals cristianes d'Europa en el projecte de la Constitució Europea. En la seva exhortació apostòlica de 2003 Ecclesia a Europa, va escriure que «completament (respecta) la naturalesa secular de les institucions (europees)».[125] No obstant això, volia que la Constitució de la Unió Europea consagrés els drets religiosos, incloent-hi el reconeixement dels drets dels grups religiosos d'organitzar-se lliurement, reconèixer la identitat específica de cada denominació i permetre un «diàleg estructurat» entre cada comunitat religiosa i la Unió, i estendre a través de la Unió Europea l'estatut jurídic que gaudeixen les institucions religioses dels estats membres. «Desitjo una vegada més apel·lar aquells que elaboren el futur Tractat Constitucional Europeu perquè inclogui una referència a la religió i, en particular, a l'herència cristiana d'Europa», va dir. El seu desig d'una referència a la identitat cristiana europea a la Constitució va rebre el suport de representants no catòlics de l'Església d'Anglaterra i Esglésies Ortodoxes de Rússia, Romania i Grècia.[126] La demanda de Joan Pau II per incloure una referència a les arrels cristianes d'Europa en la Constitució Europea va ser recolzada per alguns no cristians, com Joseph Weiler, un jueu ortodox practicant i advocat constitucional reconegut, que va dir que la manca d'una referència de la Constitució al cristianisme no era una demostració de neutralitat, sinó més aviat una actitud jacobina.[127]
Al mateix temps, però, Joan Pau II era un partidari entusiasta de la integració europea; en particular, va recolzar l'entrada de Polònia al bloc. El 19 de maig de 2003, tres setmanes abans de la celebració d'un referèndum a Polònia sobre la pertinença a la Unió, el papa es va dirigir als seus compatriotes i els va instar a votar per la pertinença a Polònia a la plaça de Sant Pere de l'Estat de la Ciutat del Vaticà. Mentre que alguns polítics conservadors i polítics catòlics a Polònia es van oposar a l'entrada en la Unió, va dir:
| « | Sé que hi ha molts que s'oposen a la integració. Agraïm la seva preocupació per mantenir la identitat cultural i religiosa de la nostra nació. No obstant això, he de destacar que Polònia ha estat sempre una part important d'Europa. Europa necessita Polònia. L'Església d'Europa necessita el testimoni de fe dels polonesos. Polònia necessita Europa.[128] | » |
El papa va comparar l'entrada de Polònia a la Unió Europea a la Unió de Lublin, que va ser signada el 1564 i va unir el Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània en una sola nació i va crear una monarquia electiva.[129]
Evolució
[modifica]El 22 d'octubre de 1996, en un discurs a la sessió plenària de l'Acadèmia Pontifícia de Ciències del Vaticà, Joan Pau II va dir sobre l'evolució que «aquesta teoria ha estat acceptada progressivament pels investigadors, després d'una sèrie de descobriments en diversos camps del coneixement. La convergència, ni buscada ni fabricada, dels resultats del treball que es va dur a terme de forma independent és en si mateix un argument significatiu a favor d'aquesta teoria.» L'abraçada de Joan Pau II a la teoria de l'evolució va ser elogiat amb entusiasme pel paleontòleg nord-americà i biòleg evolucionista Stephen Jay Gould,[130] amb el qual va tenir una audiència el 1984.[131]
Encara que generalment acceptava la teoria de l'evolució, Joan Pau II hi va exceptuar l'ànima humana: «Si el cos humà té el seu origen en un material viu que el preexisteix, l'ànima espiritual és immediatament creada per Déu».[132][133][134]
Guerra de l'Iraq
[modifica]L'any 2003, va criticar la invasió de l'Iraq de l'any 2003 encapçalada pels Estats Units i va dir que «no a la guerra, la guerra no sempre és inevitable. Sempre és una derrota per a la humanitat».[135] Va enviar el cardenal Pio Laghi, l'antic nunci apostòlic als Estats Units, per parlar amb George W. Bush, el president nord-americà, per expressar la seva oposició a la guerra. Joan Pau II va dir que corresponia a les Nacions Unides resoldre el conflicte internacional a través de la diplomàcia i que una agressió unilateral és un crim contra la pau i una violació del dret internacional. L'oposició del papa a la guerra de l'Iraq li va permetre ser candidat a guanyar el Premi Nobel de la Pau de 2003, que finalment es va atorgar a l'advocat i jutge iranià i destacat defensor dels drets humans, Shirin Ebadi.[136][137]
Teologia de l'alliberament
[modifica].jpg)
El 1984 i el 1986, a través del cardenal Ratzinger com a Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Joan Pau II va condemnar oficialment aspectes de la teologia de l'alliberament, que tena molts seguidors a Amèrica del Sud. Visitant a Europa, Óscar Romero intentà sense èxit una condemna del règim de El Salvador per violacions dels drets humans i el seu suport als escamots de la mort. En el seu viatge a Managua, Nicaragua, l'any 1983, Joan Pau II va condemnar durament el que va anomenar la «Església popular»[138] (és a dir, «comunitats eclesials» recolzades pel CELAM), i les tendències del clergat nicaragüenc de donar suport als sandinistes, recordant al clergat les seves obligacions d'obediència cap a la Santa Seu.[138] Durant aquesta visita Ernesto Cardenal, sacerdot i ministre del govern sandinista, es va agenollar per besar-li la mà. Joan Pau la va retirar i li va dir mentre que l'assenyalava amb el dit: «Cal redreçar la vostra posició amb l'església».[139]
Crim organitzat
[modifica]Joan Pau II va ser el primer pontífex a lluitar activament contra la violència de la màfia al sud d'Itàlia. El 1993, durant una peregrinació a Agrigent, Sicília, va apel·lar al mafiosos: «Jo dic als responsables: ‘Convertiu-vos! Un dia, el judici de Déu arribarà!’». El 1994, va visitar Catània i va convidar les víctimes de la violència de la màfia a «aixecar-se i encobrir-vos a la llum i la justícia».[140] El 1995, la màfia va bombardejar dues esglésies històriques a Roma. Alguns creien que era una venjança contra el papa per les seves denúncies del crim organitzat.[141]
Guerra del Golf Pèrsic
[modifica]Entre 1990 i 1991, una coalició de 34 nacions dirigida pels Estats Units va fer una guerra contra l'Iraq de Saddam Hussein, que havia envaït i annexat Kuwait. Joan Pau II es va oposar vehementment a aquesta guerra. Al llarg del conflicte, va recórrer a la comunitat internacional per aturar-la, i després d'haver-se dut a terme iniciatives diplomàtiques dirigides a negociar la pau a l'Orient Mitjà.[142] En la seva encíclica Centesimus Annus de 1991, Joan Pau II va condemnar durament el conflicte:
| « | No, mai una guerra que nou, que destrueix les vides de persones innocents, ensenya com matar, esclata la vida dels que fan l'assassinat i deixa enrere un rastre de ressentiment i odi, fent que sigui encara més difícil trobar una solució justa dels mateixos problemes que van provocar la guerra.[143] | » |
L'abril del 1991, durant el missatge Urbi et Orbi de diumenge a la Basílica de Sant Pere, Joan Pau II va demanar a la comunitat internacional que «digués i escoltés les aspiracions ignorades dels pobles oprimits». Va nomenar específicament els kurds, un poble que estava lluitant contra una guerra civil contra les tropes de Saddam Hussein a l'Iraq, com una d'aquestes pobles, i es va referir a la guerra com una «foscor amenaçant a la terra». Durant aquest temps, el Vaticà va expressar la seva frustració amb la ignorància internacional de les crides del papa a la pau a l'Orient Mitjà.[144]
El genocidi ruandès
[modifica]Joan Pau II va ser el primer líder mundial a descriure com a genocidi la massacre dels tutsis a mans dels hutus al país majoritàriament catòlic de Rwanda, que va començar el 1990 i va arribar a l'apogeu el 1994. Va demanar un alto el foc i va condemnar les massacres el 10 d'abril i del 15 de maig de 1990.[145] El 1995, durant la seva tercera visita a Kenya davant d'una audiència de 300.000 persones, va advocar per acabar amb la violència a Rwanda i Burundi, demanant perdó i reconciliació com a solució al genocidi. Va dir als refugiats ruandesos i burundians que «estava a prop d'ells i compartia el seu immens dolor». Va dir:
| « | El que està passant en els vostres països és una terrible tragèdia que ha d'acabar. Durant el Sínode africà, nosaltres, els pastors de l'Església, sentim el deure d'expressar la nostra consternació i de posar en marxa un recurs de perdó i reconciliació. Aquesta és l'única forma de dissipar les amenaces de l'etnocentrisme que s'estan estenent sobre Àfrica en aquests dies i que han afectat tan brutalment a Rwanda i Burundi.[146] | » |
Vistes sobre la sexualitat
[modifica]Mentre prenia una posició tradicional sobre la sexualitat humana, mantenint l'oposició de l'Església contra els actes homosexuals, Joan Pau II va afirmar que les persones amb inclinacions homosexuals tenen la mateixa dignitat i drets inherents que tothom.[147] En el seu llibre Memòria i identitat es va referir a les«fortes pressions» del Parlament Europeu per reconèixer les unions homosexuals com un tipus alternatiu de família, amb el dret d'adoptar fills. En el llibre, com va citar Reuters, va escriure: «És legítim i necessari preguntar-se si això no és part d'una nova ideologia del mal, més subtil i oculta, potser, d'intentar explotar els drets humans en contra de l'home i contra la família».[74][148] Un estudi de 1997 va determinar que el 3% de les declaracions del papa eren sobre la moral sexual.[149]
Reforma del dret canònic
[modifica]Joan Pau II va completar una reforma a gran escala del sistema legal de l'Església Catòlica, llatina i oriental, i una reforma de la Cúria romana.
El 18 d'octubre de 1990, quan es va promulgar el Codi de Canons de les Esglésies Orientals, Joan Pau II va afirmar
| « | Per la publicació d'aquest Codi, l'ordenament canònic de tota l'Església es completa, seguint tal com ho fa ... la Constitució Apostòlica sobre la Cúria Romana de 1988, que s'afegeix als dos Codis com a instrument primari de el pontífex romà per "la comunió que s'uneix, com era, tota l'Església"[150] | » |
El 1998, el Papa Joan Pau II va publicar el motu proprio Ad tuendam fidem, que va modificar dos cànons (750 i 1371) del Codi de Dret Canònic de 1983 i dos cànons (598 i 1436) del Codi de Canons de les Esglésies Orientals de 1990.[151]
Codi de Dret Canònic de 1983
[modifica]El 25 de gener de 1983, amb la Constitució Apostòlica Sacrae disciplinae leges, Joan Pau II va promulgar l'actual Codi de Dret Canònic per a tots els membres de l'Església Catòlica que pertanyien a l'Església Llatina.[152] Va entrar en vigor el primer diumenge del següent Advent,[153] el 27 de novembre de 1983.[154] Joan Pau II va descriure el nou Codi com "l'últim document del Vaticà II".[153] Edward N. Peters va fer referència al Codi de 1983 com el "Codi Johanno-Pauline"[155] paral·lelament al codi "Pius-Benedictí" de 1917 que va reemplaçar.
Codi de cànons de les esglésies orientals
[modifica]El Papa Joan Pau II va promulgar el Codi de Canons de les Esglésies Orientals (CCEO) el 18 d'octubre de 1990, pel document Sacri Canones.[156] El CCEO va entrar en vigor la llei l'1 d'octubre de 1991.[157] És la codificació de les porcions comunes del dret canònic per a 23 de les 24 esglésies sui iuris de l'església catòlica que són les esglésies catòliques orientals. Està dividit en 30 títols i té un total de 1540 cànons.[158]
Pastor Bonus
[modifica]Joan Pau II va promulgar la constitució apostòlica Pastor bonus el 28 de juny de 1988. Va instituir una sèrie de reformes en el procés d'execució de la Cúria. La Pastor Bonus va exposar amb detall l'organització de la Cúria romana, especificant precisament els noms i la composició de cada dicasteri i enumerant les competències de cadascun. Va reemplaçar la llei especial anterior, Regimini Ecclesiæ universæ, que va ser promulgada per Pau VI el 1967.[159]
Catecisme de l'Església catòlica
[modifica]L'11 d'octubre de 1992, en la seva constitució apostòlica Fidei depositum.[160] (El Dipòsit de la Fe), Joan Pau II va ordenar la publicació del Catecisme de l'Església Catòlica.
Va declarar que la publicació era "una norma segura per ensenyar la fe (...). Un text de referència segur i autèntic per a l'ensenyament de la doctrina catòlica i, en particular, per preparar els catecismes locals". Era "encoratjar i ajudar a redactar nous catecismes locals [aplicables i fidels]" en lloc de substituir-los.
Paper en la caiguda de dictadures
[modifica]El Papa Joan Pau II ha estat acreditat amb un canvi polític inspirador que no només va conduir al col·lapse del comunisme a la seva Polònia nativa i eventualment a tota l'Europa de l'Est, sinó també a molts països governats per dictadors. En paraules de Joaquín Navarro-Valls, secretari de premsa de Joan Pau II:
| « | El fet únic de l'elecció de Joan Pau II el 1978 ho va canviar tot. A Polònia, tot va començar. No a l'Alemanya de l'Est ni a Txecoslovàquia. Tot seguit es va difondre tot. Per què el 1980 va encapçalar el camí a Gdansk? Per què van decidir ara o mai? Solament perquè hi havia un papa polonès. Va estar a Xile i Pinochet va sortir. Va estar a Haití i Duvalier va sortir. Va estar a les Filipines i Marcos estava fora. En moltes d'aquestes ocasions, la gent vindria aquí al Vaticà agraint al Sant Pare que canviés les coses.[161] | » |
Xile
[modifica]Abans de la peregrinació de Joan Pau II a Amèrica Llatina, durant una reunió amb periodistes, va criticar el règim d'Augusto Pinochet com a "dictatorial". En paraules de The New York Times, va utilitzar un "llenguatge extraordinàriament fort" per criticar a Pinochet i va afirmar als periodistes que l'Església a Xile no només havia de resar, sinó que havia de lluitar activament per la restauració de la democràcia a Xile.[162]
.jpg)
Durant la seva visita a Xile el 1987, Joan Pau II va demanar als 31 bisbes catòlics de Xile que fessin campanya per a eleccions lliures al país.[163] Segons George Weigel i el cardenal Stanisław Dziwisz, va animar a Pinochet a acceptar una obertura democràtica del règim i fins i tot va demanar la seva renúncia.[164] Segons Monsenyor Sławomir Oder, el postulador de la causa de beatificació de Joan Pau II, les paraules de Joan Pau a Pinochet van tenir un profund impacte sobre el dictador xilè. El papa confià a un amic: «Vaig rebre una carta de Pinochet en què em va dir que, com a catòlic, havia escoltat les meves paraules, les havia acceptat i havia decidit iniciar el procés per canviar el lideratge del seu país.»[165]
Durant la seva visita a Xile, Joan Pau II va donar suport al Vicariat de Solidaritat, l'organització prodemocràcia i anti-Pinochet dirigida per l'Església. Joan Pau II va visitar les oficines del Vicariat de Solidaritat, va parlar amb els seus treballadors i "els va demanar que continuessin la seva feina, destacant que l'Evangeli insisteix constantment en el respecte dels drets humans".[166] Mentre que es trobà a Xile, el papa Joan Pau II va fer gestos de suport públic de l'oposició democràtica anti-Pinochet al país. Per exemple, va abraçar i va besar a Carmen Gloria Quintana, una jove estudiant cremada viva per la policia xilena i li va dir que «hem de pregar per la pau i la justícia a Xile».[167] Més tard, es va reunir amb diversos grups d'oposició, inclosos els que havien estat declarats il·legals pel govern de Pinochet. L'oposició va elogiar a Joan Pau II per denunciar a Pinochet com un "dictador", perquè molts membres de l'oposició de Xile van ser perseguits per declaracions molt més suaus. El bisbe Carlos Camus, un dels crítics més durs de la dictadura de Pinochet dins de l'Església xilena, va elogiar la postura de Joan Pau II durant la visita papal: «Estic bastant commogut, perquè el nostre pastor ens recolza totalment. Ningú mai no podrà dir que nosaltres interferim en la política quan defensem la dignitat humana». Va afegir: «Cap país que ha visitat el Papa ha seguit sent el mateix després de la seva partida. La visita del Papa és una missió, un extraordinari catecisme social, i la seva estada aquí quedarà gravada a la història xilena.»[168]
Alguns han acusat erròniament a Joan Pau II d'afirmar el règim de Pinochet apareixent amb el governant xilè en públic. No obstant això, el cardenal Roberto Tucci, organitzador de les visites de Joan Pau II, va revelar que Pinochet va enganyar al pontífex dient-li que el portaria a la seva sala d'estar, mentre que en realitat el va portar al seu balcó. Tucci afirma que el pontífex estava "furiós".[169]
Haití
[modifica]El Papa Joan Pau II va visitar Haití el 9 de març de 1983, quan el país va ser governat per Jean-Claude "Baby Doc" Duvalier. Va criticar bruscament la pobresa del país, dirigint-se directament a Duvalier i a la seva dona, Michèle Bennett, davant d'una gran multitud d'haitians:
| « | El teu és un país bonic ric en recursos humans, però els cristians no poden ignorar la injustícia, l'excessiva desigualtat, la degradació de la qualitat de vida, la misèria, la fam, la por que pateix la majoria de la gent.[170] | » |
Joan Pau II va parlar en francès i ocasionalment en crioll, i en l'homilia va esbossar els drets humans bàsics que la majoria dels haitians mancaven:«Ll'oportunitat de menjar prou, tenir cura quan està malalt, trobar habitatge, estudiar, superar l'analfabetisme, trobar feina valuosa i degudament remunerada, tot allò que proporciona una vida realment humana per a homes i dones, per a joves i grans». Després de la peregrinació de Joan Pau II, l'oposició haitiana a Duvalier freqüentment va reproduir i va citar el missatge del papa. Poc abans d'abandonar Haití, Joan Pau II va demanar el canvi social a Haití dient: «Aixequeu els vostres caps, tingueu en compte la vostra dignitat d'homes creats a la imatge de Déu ...»[171]
La visita de Joan Pau II va inspirar protestes massives contra la dictadura de Duvalier. En resposta a la visita, 860 sacerdots i treballadors de l'Església van signar un comunicat que va comprometre a l'Església a treballar en nom dels pobres.[172] El 1986, Duvalier va ser deposat en un aixecament.
Paraguai
[modifica]El col·lapse de la dictadura del general Alfredo Stroessner de Paraguai estava vinculat, entre altres coses, a la visita de Joan Pau II al país sud-americà el 1989. D'ençà que Stroessner prengué el poder a través d'un cop d'estat el 1954, els bisbes de Paraguai cada vegada van criticar la règim d'abusos contra els drets humans, eleccions rigoroses i economia feudal del país. Durant la seva reunió privada amb Stroessner, Joan Pau II va dir al dictador:
| « | La política té una dimensió ètica fonamental perquè és primer i principalment un servei per a l'home. L'Església pot i ha de recordar als homes -i especialment als que governen- els seus deures ètics per al bé de tota la societat. L'Església no es pot aïllar dins dels seus temples, igual que les consciències dels homes no es poden aïllar de Déu.[173] | » |
Més tard, durant una missa, el Papa Joan Pau II va criticar el règim per empobrir els camperols i els aturats, al·legant que el govern havia de donar més accés a la terra als ciutadans. Encara que Stroessner va intentar impedir-li que ho fes, el Papa Joan Pau II es va reunir amb els líders de l'oposició en un estat d'un sol partit.[173]
Paper en la caiguda del bloc comunista
[modifica]
Joan Pau II ha estat acreditat com un instrument decisiu en la caiguda del comunisme a Europa Central i Oriental,[74][87][92][109][110][174] per ser la inspiració espiritual darrere de la seva caiguda i el seu catalizador per a "una revolució pacífica "a Polònia. Lech Wałęsa, el fundador de Solidaritat i el primer president de Polònia postcomunista, va acreditar a Joan Pau II que donés als polonesos el valor d'exigir canvis.[74] Segons Wałęsa, «abans del seu pontificat, el món estava dividit en blocs. Ningú no sabia desfer el comunisme. A Varsòvia, el 1979, simplement va dir: "No tingueu por", i més tard va pregar: "Deixeu que el vostre Esperit descendeixi i canviï la imatge de la terra... aquesta terra».[174] També s'ha afirmat àmpliament que la Banca Vaticana finançà generosament Solidaritat.[175][176]
La correspondència del President dels Estats Units Ronald Reagan amb el Papa revela que «un esforç continu per reforçar el suport del Vaticà a les polítiques nord-americanes. Potser, de manera sorprenent, els comunicats mostren que, fins a 1984, el Papa no creia que el govern polonès comunista pogués ser canviat.»[177]
L'historiador britànic Timothy Garton Ash, qui es descriu com un "liberal agnòstic", va dir poc després de la mort de Joan Pau II:
| « | Ningú no pot demostrar de manera concloent que va ser una de les principals causes del final del comunisme. No obstant això, les principals personalitats de tots els costats, no només Lech Wałęsa, el líder de la Solidaritat polonesa, sinó també l'oponent de la Solidaritat, el general Wojciech Jaruzelski; no només l'expresident nord-americà, George Bush Pare, sinó també l'ex president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, ara estan d'acord que ho va ser. Argumentaria el cas històric en tres passos: sense el Papa polonès, ni una revolució solidària a Polònia el 1980; sense Solidaritat, cap canvi dramàtic en la política soviètica cap a l'est d'Europa sota Gorbatxov; sense aquest canvi, sense revolucions de vellut el 1989.[178] | » |
Al desembre de 1989, Joan Pau II es va reunir amb el líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov al Vaticà i cadascun expressava el seu respecte i admiració per l'altre. Gorbatxov va dir una vegada: «El col·lapse del teló d'acer hagués estat impossible sense Joan Pau II».[87][109] Sobre la mort de Joan Pau II, Mikhail Gorbachev va dir: «La devoció dels seus seguidors al Papa Joan Pau II és un exemple notable per a tots».[110][174]
El 4 de juny de 2004, el president dels Estats Units, George W. Bush, va presentar la Medalla Presidencial de la Llibertat, el màxim honor civil dels Estats Units, a Joan Pau II durant una cerimònia al Palau apostòlic. El president va llegir la cita que acompanyava la medalla, que reconeixia «aquest fill de Polònia, que el seu suport a la pau i la llibertat de principis ha inspirat milions i ha ajudat a derrocar el comunisme i la tirania».[179] Després de rebre el premi, Joan Pau II va dir: «Que el desig de llibertat, pau, un món més humà simbolitzat per aquesta medalla inspiri homes i dones de bona voluntat en cada moment i lloc».[180]
Intent comunista d'humiliar Joan Pau II
[modifica]El 1983, el govern comunista de Polònia va tractar sense èxit humiliar a Joan Pau II falsament dient que havia tingut un fill il·legítim. La secció D de la Służba Bezpieczeństwa (SB), el servei de seguretat, va tenir una acció anomenada "Triangolo" per dur a terme operacions criminals contra l'Església Catòlica; l'operació abastà totes les accions hostils poloneses contra el papa.[181] El capità Grzegorz Piotrowski, un dels assassins de Jerzy Popiełuszko, va ser el líder de la secció D. Van drogat a Irena Kinaszewska, la secretària de la revista catòlica setmanal de Cracòvia, Tygodnik Powszechny, on Karol Wojtyla havia treballat i, sense èxit, va intentar fer que ella admetés haver tingut relacions sexuals amb ell.[182]
A continuació, el SB va intentar comprometre al sacerdot de Cracòvia, Andrzej Bardecki, un editor de Tygodnik Powszechny i un dels amics més propers del cardenal Karol Wojtyła abans de convertir-se en papa, plantant falses memòries a la seva residència, però Piotrowski va ser exposat i les falsures van ser trobades i destruïdes abans que el SB pogués "descobrir-los".[182]
Relacions amb altres esglésies i religions
[modifica]Joan Pau II va viatjar molt i es va reunir amb creients de moltes religions divergents. En el Dia Mundial de la Pregària per la Pau, celebrat a Assís el 27 d'octubre de 1986, més de 120 representants de diferents religions i denominacions van passar un dia de dejuni i pregària.[183]
Anglicanisme
[modifica]Joan Pau II va tenir bones relacions amb l'Església d'Anglaterra. Va ser el primer papa regnant a viatjar al Regne Unit, el 1982, on va conèixer a la reina Elisabeth II, el Governador suprem de l'Església d'Anglaterra. Va predicar a la catedral de Canterbury i va rebre a Robert Runcie, l'arquebisbe de Canterbury. Va dir que estava decebut per la decisió de l'Església d'Anglaterra d'ordenar dones i ho veia a com un pas enrere de la unitat entre la Comunió Anglicana i l'Església Catòlica.[184]
El 1980, Joan Pau II va emetre una disposició pastoral que permetia que els sacerdots episcopals casats es convertissin en sacerdots catòlics i que acceptessin les parròquies de l'Església Episcopal a l'Església Catòlica. Va permetre la creació de l'ús anglicà del ritu llatí, que incorpora el llibre anglicà d'oració comuna. Va ajudar a establir l'Església Catòlica de la Mare de Déu de l'Expedició, juntament amb l'arquebisbe Patrick Flores de San Antonio, Texas, com a parròquia inaugural de la litúrgia d'ús anglicà.[185]
Animisme
[modifica]En el seu llibre-entrevista "Travessant el llindar de l'esperança" amb el periodista italià Vittorio Messori publicat el 1995, Joan Pau II dibuixa paral·lelismes entre l'animisme i el cristianisme. Afirma que:
| « | ...Seria útil recordar ... les religions animistes que fan referència al culte ancestral. Sembla que els qui la practiquen són particularment propers al cristianisme, i entre ells, els missioners de l'Església també tenen més facilitat per parlar un idioma comú. Hi ha, potser, en aquesta veneració d'avantpassats una mena de preparació per a la fe cristiana en la comunió dels sants, en què tots els creients, ja sigui vius o morts, formen una sola comunitat, un únic cos? [...] No hi ha res estrany, doncs, que els animistes africans i asiàtics es puguin convertir en creients en Crist més fàcilment que els seguidors de les grans religions del Llunyà Orient.[186] | » |
El 1985, el papa va visitar el país africà de Togo, on el 60% de la població defensava creences animistes. Per honrar al papa, els líders religiosos animistes el van trobar en un santuari marítim catòlic al bosc, molt per a la delícia del pontífex. Joan Pau II va procedir a demanar la necessitat de la tolerància religiosa, elogià la naturalesa i emfatitzava elements comuns entre l'animisme i el cristianisme, dient:
| « | La natura, exuberant i esplèndida en aquesta zona de boscos i llacs, impregna els esperits i els cors amb el seu misteri i els orienta espontàniament cap al misteri d'Aquell que és l'autor de la vida. És aquest sentiment religiós que us anima i un pot dir que anima a tots els vostres compatriotes.[187] | » |
Durant la investidura del president Thomas Yayi Boni de Benín, amb el títol de cap ioruba el 20 de desembre de 2008, el regnant Ooni d'Ile-Ife, Nigèria, Olubuse II, es va referir al Papa Joan Pau II com a destinatari anterior del mateix honor reial.[188]
Església apostòlica armènia
[modifica]Joan Pau II va tenir bones relacions amb l'Església Apostòlica Armènia. El 1996, va acostar l'església catòlica i l'església armènia per acordar amb l'arquebisbe armeni Karekin II la naturalesa de Crist.[189] Durant una audiència l'any 2000, Joan Pau II i Karekin II, per llavors el catholicos de tots els armenis, van emetre una declaració conjunta que condemnava el genocidi armeni. Mentrestant, el papa va donar a Karekin les relíquies de Sant Gregori l'Il·luminador, primer cap de l'Església armènia, conservades a Nàpols durant 500 anys.[190] Al setembre de 2001, Joan Pau II va fer una peregrinació de tres dies a Armènia per participar en una celebració ecumènica amb Karekin II a la recentment consagrada Catedral de Sant Gregori Il·luminador a Erevan. Els dos líders de l'Església van signar una declaració recordant les víctimes del genocidi armeni.[191]
Budisme
[modifica]Tenzin Gyatso, el 14è Dalai Lama, va visitar Joan Pau II vuit vegades. Els dos homes van tenir moltes visions similars i van entendre situacions semblants, ambdues procedents de les nacions afectades pel comunisme i ambdós servint com a caps de grans organismes religiosos.[192][193] Com a arquebisbe de Cracòvia, molt abans el XIV Dalai Lama era una figura de fama mundial, Wojtyła va celebrar missions especials per pregar per la lluita no-violenta del poble tibetà per la llibertat de la Xina maoista.[194] Durant la seva visita a Sri Lanka el 1995, un país on la majoria de la població s'adhereix al budisme Theravada, Joan Pau II va expressar la seva admiració pel budisme:
| « | En particular, expresso la meva més alta consideració pels seguidors del budisme, la religió majoritària a Sri Lanka, amb els seus... quatre grans valors de... bondat amorosa, compassió, alegria simpàtica i equanimitat; amb les seves deu virtuts transcendentals i les alegries de la Sangha expressades tan bellament en les Theragathas. Espero ardientemente que la meva visita serveixi per enfortir la bona voluntat entre nosaltres i que assegurarà a tots els desitjos de la Església catòlica un diàleg interreligiós i la cooperació per construir un món més just i fraternal. A tots, estic ampliant la mà de l'amistat, recordant les esplèndides paraules del Dhammapada: «Millor que mil paraules inútils és una sola paraula que dona pau...»[195] | » |
Església ortodoxa oriental
[modifica]El maig de 1999, Joan Pau II va visitar Romania per invitació del Patriarca Teoctist Arăpaşu de l'Església Ortodoxa Romanesa. Aquesta va ser la primera vegada que un papa visitava un país predominantment ortodox oriental des del Gran Cisma del 1054.[196] A la seva arribada, el patriarca i el president de Romania, Emil Constantinescu, van rebre el papa.[196] El Patriarca va declarar: «El segon mil·lenni de la història cristiana va començar amb una dolorosa ferida de la unitat de l'Església: el final d'aquest mil·lenni ha vist un veritable compromís per restaurar la unitat cristiana».[196]
Els dies 23 i 27 de juny de 2001, Joan Pau II va visitar Ucraïna, una altra nació fortament ortodoxa, per invitació del president d'Ucraïna i dels bisbes de l'Església grecocatòlica ucraïnesa.[197] El papa va parlar amb líders del Consell d'Esglésies i organitzacions religioses d'Ucraïna, i va demanar «un diàleg obert, tolerant i honest».[197] Aproximadament 200.000 persones van assistir a les litúrgies celebrades pel Papa a Kíev, i la litúrgia a Lviv va reunir gairebé un milió i mig de fidels.[197] Joan Pau II va dir que el final del Gran Cisma era un dels seus desitjos més afortunats.[197] Divisions curatives entre els catòlics i les esglésies ortodoxes orientals relatives a les tradicions llatines i gregues eren clarament de gran interès personal. Durant molts anys, Joan Pau II va tractar de facilitar el diàleg i la unitat que va afirmar a principis de 1988 a Euntes in mundum: «Europa té dos pulmons, mai no respirarà fàcilment fins que els utilitzi.»[198]
Durant els viatges de 2001, Joan Pau II es va convertir en el primer papa a visitar Grècia en 1291 anys.[199][200] A Atenes, el papa es va reunir amb l'arquebisbe Christodoulos, el cap de l'Església de Grècia.[199] Després d'una reunió privada de 30 minuts, els dos van parlar públicament. Christodoulos va llegir una llista de "13 delictes" de l'Església catòlica contra l'Església ortodoxa oriental des del Gran Cisma,[199] incloent-hi el saqueig de Constantinoble pels croats en 1204, i va lamentar la manca de disculpes de l'Església Catòlica, dient que «fins ara, no s'ha escoltat cap sol·licitud de perdó pels croats maniacs del segle xiii».[199]
El papa va respondre dient: «Per a les ocasions passades i presents, quan fills i filles de l'Església catòlica han pecat per acció o omissió contra els seus germans i ortodoxos, el Senyor ens concedeix el perdó», al que Christodoulos immediatament va aplaudir. Joan Pau II va dir que el saqueig de Constantinoble era font de "profunds pesar" per als catòlics.[199] Més tard, Joan Pau II i Cristodoulos es van reunir en un lloc on sant Pau havia predicat una vegada als cristians atenesos. Van emetre una "declaració comuna", dient que «farem tot el que estigui al nostre abast, de manera que es puguin preservar les arrels cristianes d'Europa i la seva ànima cristiana... Condemnem tot recurs a la violència, el proselitisme i el fanatisme, en nom de religió».[199] Els dos líders van dir llavors el parenostre, trencant un tabú ortodox contra pregar amb els catòlics.[199]
El papa va dir al llarg del seu pontificat que un dels seus grans somnis era visitar Rússia, on la seva trobada amb el Patriarca Aleix II suposaria un gran pas a la unitat dels cristians, però això mai va ocórrer. Va intentar resoldre els problemes que havien sorgit durant segles entre les esglésies catòliques i ortodoxes russes, i el 2004 els va donar una còpia de 1730 de la icona perduda de la Mare de Déu de Kazan.
Islam
[modifica]
Joan Pau II va fer esforços considerables per millorar les relacions entre el catolicisme i l'islam.[201]
El 6 de maig de 2001 va ser el primer papa catòlic a entrar i resar en una mesquita, la mesquita dels Omeies a Damasc a Síria. Traient-se les sabates, va entrar a l'antiga església cristiana de l'època romana d'Orient dedicada a Joan Baptista, que també és venerat com a profeta de l'islam. Va pronunciar un discurs que incloïa la declaració: «Per tots els temps que els musulmans i els cristians s'han ofès els uns als altres, hem de buscar el perdó del Totpoderós i oferir-nos el perdó».[102] Va besar l'Alcorà a Síria, un acte que li va fer popular entre els musulmans però que va molestar a molts catòlics.[202]
El 2004, Joan Pau II va acollir el Concert Papal de la Reconciliació, que va reunir els líders de l'islam amb els líders de la comunitat jueva i de l'Església catòlica al Vaticà per a un concert del Cor Filarmònic de Cracòvia, el Cor Filarmònic de Londres, l'Orquestra Simfònica de Pittsburgh i el Cor Polifònic d'Ankara.[203][204][205][206] L'esdeveniment va ser concebut i dirigit per Sir Gilbert Levine i es va transmetre per tot el món.[203][204][205][206]
Joan Pau II va supervisar la publicació del Catecisme de l'Església Catòlica, que fa una disposició especial per als musulmans; hi escriu: «El designi salvador abasta també aquells que reconeixen el Creador: entre els quals cal citar, en primer lloc, els musulmans. Honorant-se de tenir la fe d'Abraham, adoren com nosaltres un sol Déu, misericordiós i jutge dels homes a la fi del món»[207]
Jainisme
[modifica]El 1995, Joan Pau II va celebrar una reunió amb 21 jains, una secta que es va separar del cos principal de l'hinduisme el 600 aC, organitzada pel Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós. Va lloar Mohandas Gandhi per la seva «fe inquebrantable en Déu», va assegurar als jains que l'Església catòlica continuarà diàleg amb els i va parlar de la necessitat comuna d'ajudar els pobres. Els líders jains van quedar impressionats per la «transparència i simplicitat» del papa, i la reunió va rebre molta atenció a l'estat de Gujarat a l'oest de l'Índia, on hi ha molts jains.[208]
Judaisme
[modifica]Les relacions entre el catolicisme i el judaisme van millorar durant el seu pontificat.[74][104] Va parlar amb freqüència sobre la relació de l'Església amb el judaïsme.[74]
El 1979, va visitar el camp de concentració d'Auschwitz a Polònia, on molts dels seus compatriotes (en la seva majoria jueus) havien mort durant l'ocupació nazi de Polònia. El 1998 va publicar Recordem: una reflexió sobre l'Holocaust.[209] Va ser el primer pape conegut que va visitar oficialment una sinagoga, la Gran Sinagoga de Roma el 13 d'abril de 1986.[210][211]
El 30 de desembre de 1993, va establir relacions diplomàtiques formals entre la Santa Seu i l'Estat d'Israel, i va reconèixer la seva centralitat en la vida i la fe jueves.[210]
El 7 d'abril de 1994 va acollir el Concert papal per commemorar l'Holocaust. Va ser el primer esdeveniment del Vaticà dedicat a la memòria dels sis milions de jueus assassinats a la Segona Guerra Mundial. Aquest concert, concebut i dirigit pel director nord-americà Gilbert Levine, va comptar amb la presència del rabí en cap de Roma, Elio Toaff, el president d'Itàlia, Oscar Luigi Scalfaro, i supervivents de l'Holocaust d'arreu al món. La Royal Philharmonic Orchestra, l'actor Richard Dreyfuss i el violoncel·lista Lynn Harrell van actuar en aquesta ocasió sota la direcció de Levine.[212][213] Al matí del concert, el Papa va rebre els membres assistents de la comunitat de supervivents en una audiència especial al Palau Apostòlic.
El març de 2000, Joan Pau II va visitar Yad Vashem, el memorial nacional de l'Holocaust a Israel, i més tard va fer història tocant un dels llocs més sagrats del judaisme, el mur occidental de Jerusalem,[104] posant una carta a l'interior on demanava perdó per les accions contra els jueus.[103][104][210] En part del seu discurs va dir: «Asseguro al poble jueu que l'Església Catòlica... està profundament entristida per l'odi, els actes de persecució i exhibició de l'antisemitisme dirigit contra els jueus pels cristians a en qualsevol moment i en qualsevol lloc», va afegir que «no hi havia paraules prou fortes per deplorar la terrible tragèdia de l'Holocaust» [103][104] El ministre israelià Rabí Michael Melchior, que va acollir la visita del Papa, va dir que estava «molt commogut» pel gest del Papa.[103][104]
| « | Més enllà de la història, més enllà de la memòria.[103] Estem profundament entristits per la conducta d'aquells que en el transcurs de la història han causat que aquests fills pateixin i us demanem perdó, volem comprometre's amb la fraternitat genuïna amb la gent de l'Aliança.[214] |
» |
L'octubre de 2003, la Lliga Anti-difamació (ADL) va emetre una declaració felicitant a Joan Pau II pel seu 25è any de papat. El gener de 2005, Joan Pau II es va convertir en el primer pape conegut per rebre una benedicció sacerdotal d'un rabí, quan els Rabins Benjamin Blech, Barry Dov Schwartz i Jack Bemporad van visitar el Pontífex a la Sala Clementina del Palau Apostòlic.[215]
Immediatament després de la mort de Joan Pau II, l'ADL va emetre un comunicat on afirmava que el Papa traspassat havia revolucionat les relacions catòliques-jueves, dient que « va tenir lloc més canvi en el seu Papat de 27 anys que en els prop de 2.000 anys anteriors».[216] En una altra declaració emesa pel Consell d'Afers Jueus d'Austràlia/Israel, el director Dr. Colin Rubenstein va dir: «El Papa serà recordat pel seu inspirador lideratge espiritual en la causa de la llibertat i la humanitat. Va aconseguir molt més en termes de transformació de les relacions amb el poble jueu i amb l'Estat d'Israel que qualsevol altra figura de la història de l'Església catòlica».[210]
| « | Amb el judaisme, per tant, tenim una relació que no tenim amb cap altra religió. Sou els nostres estimats germans i, en certa manera, es pot dir que sou els germans "grans".[217] | » |
En una entrevista amb l'Agència de premsa polonesa, Michael Schudrich, rabí en de Polònia, va dir que mai en la història ningú no feia tant pel diàleg cristià-jueu com el Papa Joan Pau II, i va afegir que molts jueus tenien un major respecte pel difunt Papa que per a alguns rabins. Schudrich va lloar a Joan Pau II per condemnar l'antisemitisme com un pecat, que cap príncep anterior havia fet.[218]
Sobre la beatificació de Joan Pau II, el rabí en cap de Roma, Riccardo Di Segni, va dir en una entrevista al diari Vaticà L'Osservatore Romano que «Joan Pau II era revolucionari perquè va derrocar un mur de mil anys de desconfiança catòlica vers el món jueu». Mentrestant, Elio Toaff, l'anterior Rabí en cap de Roma, va dir que:
| « | La memòria del Papa Karol Wojtyła es mantindrà forta a la memòria jueva col·lectiva per les seves crides a la fraternitat i l'esperit de la tolerància, que exclou tota la violència. En la tempestuosa història de les relacions entre els papes i els jueus romans en el gueto on es van tancar durant més de tres segles en circumstàncies humiliants, Joan Pau II és una figura brillant en la seva singularitat. En les relacions entre les dues grans religions del nou segle que van ser tacades de sagnants guerres i la pesta del racisme, l'herència de Joan Pau II segueix sent una de les poques illes espirituals que garanteixen la supervivència i el progrés humà.[219] | » |
Luteranisme
[modifica]Del 15 al 19 de novembre de 1980, Joan Pau II va visitar l'Alemanya Occidental[220] en el seu primer viatge a un país amb una gran població protestant luterana. A Mainz, es va reunir amb líders de l'Església Evangèlica a Alemanya, i amb representants d'altres denominacions cristianes.
L'11 de desembre de 1983, Joan Pau II va participar en un servei ecumènic a l'Església Evangèlica Luterana a Roma,[221] la primera visita papal mai feta a una església luterana. La visita va tenir lloc 500 anys després del naixement de Martí Luter, el monjo agustinià alemany que va iniciar la Reforma Protestant.
En la seva peregrinació apostòlica a Noruega, Islàndia, Finlàndia, Dinamarca i Suècia de juny de 1989,[222] Joan Pau II es va convertir en el primer papa a visitar països amb majoria luterana. A més de celebrar missa amb creients catòlics, va participar en serveis ecumènics en llocs que havien estat santuaris catòlics abans de la Reforma: la catedral de Nidaros a Noruega; prop de l'església de Sant Olav a Þingvellir a Islàndia; la catedral de Turku a Finlàndia; la catedral de Roskilde a Dinamarca; i la catedral d'Uppsala a Suècia.
El 31 d'octubre de 1999 (el 482è aniversari del Dia de la Reforma, quan Martí Luter publica les 95 Tesis), els representants del Vaticà i de la Federació Luterana Mundial (LWF) van signar una Declaració Conjunta sobre la Doctrina de la Justificació, com un gest d'unitat. La signatura va ser fruit d'un diàleg teològic que s'havia iniciat entre el Federació Luterana Mundial i el Vaticà des de 1965.
Intents d'assassinat i complots
[modifica]
Mentre entrava a la plaça de Sant Pere per dirigir-se a un públic el 13 de maig de 1981,[223] el Papa Joan Pau II va ser disparat i ferit de manera crítica per Mehmet Ali Ağca,[21][92][224] un tirador expert turc que era membre del grup feixista Llops Grisos, qui li disparà a escassa distància des de la gentada.[225] L'assassí va utilitzar una pistola semiautomàtica Browning 9 mm,[226] disparant al papa en l'abdomen i perforant el còlon i l'intestí prim diverses vegades.[87] Joan Pau II va ser traslladat al complex del Vaticà i després cap a l'Hospital Gemelli. En el camí cap a l'hospital, va perdre la consciència. Tot i que les dues bales no van tocar la seva artèria mesentèrica i l'aorta abdominal, va perdre gairebé tres quartes parts de la seva sang. Va rebre cinc hores de cirurgia per tractar les seves ferides.[227] Els cirurgians van realitzar una colostomia, de manera temporal, es va reprendre la part superior de l'intestí gros per deixar que la part inferior es danyés.[227] Quan va tornar breument la consciència abans de ser operat, va instruir als metges que no li traguessin l'escapulari marró durant l'operació.[228] Una de les poques persones que van poder-lo veure'l a la Clínica Gemelli va ser una dels seus amics més propers, la filòsofa Anna-Teresa Tymieniecka, que va arribar el dissabte 16 de maig i la va mantenir companyia mentre es recuperava de la cirurgia d'emergència.[78] Posteriorment, el Papa va declarar que la Mare de Déu de Fàtima va ajudar a mantenir-lo viu durant tota la seva prova.[92][224][229]
| « | Puc oblidar que l'esdeveniment a la Plaça de Sant Pere va tenir lloc el dia i l'hora en què la primera aparició de la Mare de Crist als pobres camperols ha estat recordada durant més de seixanta anys a Fàtima, Portugal? Perquè en tot el que em va passar en aquell mateix dia, vaig sentir aquesta extraordinària protecció maternal i cura, que va resultar ser més forta que la bala mortal[230]. | » |
Ağca va ser capturat i retingut per una monja i altres transeünts fins que la policia va arribar. Va ser sentenciat a cadena perpètua. Dos dies després del Nadal de 1983, Joan Pau II va visitar Ağca a la presó. Joan Pau II i Ağca van parlar en privat durant uns vint minuts.[92][224] Joan Pau II va dir: «El que hem parlat haurà de seguir sent un secret entre ell i jo. He parlat amb ell com un germà que he perdonat i en el qual tinc la meva total confiança.»
Es van publicar nombroses altres teories per explicar l'intent d'assassinat, algunes d'elles polèmiques. Una d'aquestes teories, avançada per Michael Ledeen i fortament impulsada per l'Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units en el moment de l'assassinat, però mai confirmada per l'evidència, era que la Unió Soviètica estava darrere de l'intent de la vida de Joan Pau II en represàlia pel suport del Papa de Solidaritat, el moviment obrer polonès prodemocràtic.[225][231] Aquesta teoria va ser recolzada per la Comissió Mitrokhin de 2006, creada per Silvio Berlusconi i encapçalada pel senador de Forza Itàlia, Paolo Guzzanti, que va al·legar que els departaments comunistes de seguretat búlgars van ser utilitzats per impedir que el paper de la Unió Soviètica fos descobert, i va concloure que la intel·ligència militar soviètica, no la KGB, n'era la responsable.[231] El portaveu del Servei d'Intel·ligència Estrangera de Rússia Boris Labusov va qualificar l'acusació "d'absurda".[231] El papa va declarar durant una visita de maig de 2002 a Bulgària que el lideratge de l'era del bloc soviètic del país no tenia res a veure amb l'intent d'assassinat.[225][231] No obstant això, el seu secretari, el cardenal Stanisław Dziwisz, va afirmar en el seu llibre "Una vida amb Karol", que el Papa estava convençut de manera privada que l'antiga Unió Soviètica estava darrere de l'atac.[232] Més tard es va descobrir que molts dels ajudants de Joan Pau II tenien apegos del govern estranger;[233] Bulgària i Rússia van disputar les conclusions de la comissió italiana, assenyalant que el pape havia negat públicament la connexió búlgara.[231]
Un segon intent d'assassinat es va fer el 12 de maig de 1982, només un dia abans de l'aniversari del primer intent de la seva vida a Fàtima, Portugal quan un home va intentar apunyalar a Joan Pau II amb una baioneta.[234][235][236] Va ser detingut pels guàrdies de seguretat. Stanisław Dziwisz va dir més tard que Joan Pau II havia estat ferit durant l'intent, però va aconseguir ocultar una ferida no mortal.[234][235][236] L'agressor, un sacerdot tradicionalista espanyol anomenat Juan María Fernández y Krohn,[234] quehavia estat ordenat sacerdot per l'arquebisbe Marcel Lefebvre de la Societat de Sant Pius X i oposat als canvis realitzats pel Concili Vaticà II, afirmant que el papa era un agent del Moscou comunista i del bloc oriental marxista.[237] Fernández i Krohn van abandonar posteriorment el sacerdoci i van complir tres anys d'una sentència de sis anys.[235][236][237] L'ex sacerdot va ser tractat per malaltia mental i després expulsat de Portugal per convertir-se en advocat a Bèlgica.[237]
La trama de Bojinka, fundada per Al-Qaeda, va planejar matar a Joan Pau II durant una visita a les Filipines durant les celebracions del Dia Mundial de la Joventut de 1995. El 15 de gener de 1995, un bombarder suïcida pensava vestir-se de sacerdot i detonar una bomba quan el papa passés en el seu camí cap al Seminari de Sant Carles a la ciutat de Makati. L'assassinat se suposava que desviaria l'atenció de la següent fase de l'operació. No obstant això, un incendi químic que va començar inadvertidament va alertar la policia del seu parador i tots van ser arrestats una setmana abans de la visita del Papa, i van confessar a la trama.[238]
El 2009, John Koehler, un periodista i ex oficial d'intel·ligència de l'exèrcit, va publicar "Espies al Vaticà: la Guerra Freda de la Unió Soviètica contra l'Església Catòlica".[239] Revisnat la majoria dels arxius secrets de la policia secreta alemanya i polonesa, Koehler, diu que els intents d'assassinat eren "recolzats pel KGB" i donà detalls.[240] Durant el papat de Joan Pau II hi va haver molts clergues dins del Vaticà que, en la seva nominació, es van negar a ser ordenats, i després van sortir misteriosament de l'església. Hi ha una gran especulació que eren, en realitat, agents del KGB .
Disculpes
[modifica]Joan Pau II es va disculpar amb molts grups que havien sofert a mans de l'Església catòlica al llarg dels anys.[74][241] Abans de convertir-se en papa, havia estat un destacat editor i partidari d'iniciatives com la Carta de la reconciliació dels bisbes polonesos als bisbes alemanys de 1965. Com a papa, va fer públicament disculpes per més de 100 faltes, incloent-hi:[242][243][244][245]
- El procés legal del científic i filòsof italià Galileo Galilei, ell mateix devot catòlic, al voltant de 1633 (31 d'octubre de 1992).[246][247]
- Participació dels catòlics amb els caps africans que van vendre els seus súbdits i captius en el comerç d'esclaus africans (9 d'agost de 1993).
- El paper de la Jerarquia de l'Església en les morts a la foguera i les guerres de religió que van seguir la Reforma Protestant (maig de 1995 a la República Txeca).
- Les injustícies comeses contra la dona, la violació dels drets de les dones i la denigració històrica de les dones (29 de juny de 1995, en una carta a "totes les dones").[248]
- La inactivitat i el silenci de molts catòlics durant l'Holocaust (vegeu l'article Església catòlica durant el nazisme) (16 de març de 1998).
- El 20 de novembre de 2001, des d'un ordinador portàtil al Vaticà, el Papa Joan Pau II va enviar el seu primer correu electrònic demanant disculpes als casos catòlics d'abús sexual, les "Generacions robades" dels nens aborígens a Austràlia i a la Xina per la conducta de missioners catòlics durant l'època colonial.[249]
Salut
[modifica]
Quan es va convertir en papa el 1978 a l'edat de 58 anys, Joan Pau II era un àvid esportista. Era extremadament saludable i actiu, corrent pels jardins vaticans, entrenant amb peses, nadant i fent senderisme a les muntanyes. Era molt afeccionat al futbol. Els mitjans de comunicació van contrastar l'atletisme del nou papa i la imatge de pobre salut de Joan Pau I i Pau VI, la pietat de Joan XXIII i les afirmacions constants de malalties de Pius XII. L'únic papa modern amb una bona imatge física havia estat el papa Pius XI (1922-1939), que era un àvid alpinista.[250][251] Un article al Irish Independent a la dècada dels vuitanta va anomenar Joan Pau II, el "Papa guardó" ("the keep-fit pope").
No obstant això, després de més de vint-i-cinc anys com a papa, dos intents d'assassinat, un dels quals el va ferir greument, un cert nombre de càncers (principalment un càncer d'intestí), una fractura del fèmur i de l'espatlla, la salut física de John Paul es va reduir. El 2001 va ser diagnosticat de la malaltia de Parkinson.[252] Els observadors internacionals ja ho havien sospitat durant un temps, però el 2003 el Vaticà ho va reconèixer públicament. Malgrat la dificultat de parlar més d'unes poques frases a la vegada, problemes d'oïda i osteoartrosis severa, va seguir recorrent el món tot i que rares vegades caminant en públic.
Mort i funeral
[modifica]Mesos finals
[modifica]El papa Joan Pau II va ser hospitalitzat al Gemelli de Roma amb problemes respiratoris causats per un atac de grip l'1 de febrer de 2005.[253] Va deixar l'hospital el 10 de febrer, però posteriorment va ser internat de nou amb problemes respiratoris dues setmanes més tard i va patir una traqueotomia a mitjans de març.[254]
Malaltia final i mort
[modifica]El 31 de març de 2005 patí una septicèmia, després d'una infecció urinària,[255] va desenvolupar un xoc sèptic, una forma d'infecció amb febre alta i baixa pressió arterial, però no va ser hospitalitzat. En lloc d'això, va ser monitoritzat per un equip mèdic a la seva residència privada. Això va ser pres com una indicació del papa, i els propers a ell, que estava a punt de morir; hauria estat d'acord amb els seus desitjos de morir al Vaticà.[255] Més tard, les fonts del Vaticà van anunciar que Joan Pau II havia rebut la Unció dels malalts pel seu amic i secretari Stanisław Dziwisz. El dia abans de la seva mort, una de les seves amigues més properes, Anna-Teresa Tymieniecka el va visitar al seu costat de llit.[256][257] Durant els darrers dies de la vida del papa, les llums es van mantenir encesos durant la nit, on es trobava a l'apartament Papal a la planta superior del Palau Apostòlic. Desenes de milers de persones es van reunir durant vuit dies a la plaça de Sant Pere i als carrers dels voltants. Després d'escoltar-se d'això, es deia que el papa moribund havia dit: «Us he buscat i ara heu vingut a mi i us agraeixo».[258]
En la seva agonia, dictà al seu secretari, Stanislao Dzwiwisz, una carta en què deia: «Sóc feliç, sigueu-ho també vosaltres. No vull llàgrimes. Orem plegats amb satisfacció. A la Mare de Déu m'hi confie tot feliçment». En els seus últims moments, dedicà unes paraules a la gent, sobretot a la gent jove, reunida a la Plaça de Sant Pere: «Us he buscat i ara heu vingut a mi i us agraeixo».[258]
El dissabte 2 d'abril de 2005, aproximadament a les 15:30 CEST, Joan Pau II va pronunciar les paraules finals en polonès: «Pozwólcie mi odejść do domu Ojca» ("Deixeu-me anar a la casa del Pare"), als seus ajudants, i va caure en coma uns quatre hores més tard.[258][259] Es va dir que la seva última paraula fou: "Amén" fent el gest de benedicció cap a la finestra de la seua estança, cap als fidels que es trobaven a la Plaça de Sant Pere, però l'Església ho va desmentir. La missa de la vigília del segon diumenge de Pasqua que commemorava la canonització de Santa Maria Faustina el 30 d'abril de 2000, acabava de celebrar-se al seu davant, presidida per Stanisław Dziwisz i dos companys polonesos. Als peus del llit també estava un cardenal ucraïnès, que serví com a sacerdot amb Joan Pau a Polònia, juntament amb les monges poloneses de la Congregació de les Germanes Servents del Sagrat Cor de Jesús, que dirigien la casa papal. El papa Joan Pau II va morir al seu apartament privat a les 21:37 CEST (19:37 UTC) d'insuficiència cardíaca a causa de la profunda hipotensió i col·lapse circulatori complet del xoc sèptic, agreujat per la seva malaltia de Parkinson, 46 dies abans del seu 85 aniversari.[259][260][261] Pocs minuts després de la mort, el Cardenal Vicari de Roma, Camilo Ruini, donà la notícia als pelegrins que ompien la Plaça de Sant Pere i a tot arreu del món, declarant-se la vacant papal. En ser anunciada la seva mort, enmig de l'oració del Rosari, el públic present a la Plaça de Sant Pere prorrompé en sorollosos aplaudiments. Les llums de la seva habitació al Vaticà s'apagaren per un instant per a comunicar d'aquesta manera el moment de la seva mort.
No tenia cap família propera en el moment de la seva mort; els seus sentiments es reflecteixen en les seves paraules escrites l'any 2000 al final de la seva darrera voluntat i testament.[262] Stanisław Dziwisz més tard va dir que no havia cremat les notes personals del pontífex, tot i que la petició fos part del testament.[263] Recentment ha estat publicat un recull d'apunts personals tot i que en el seu testament deixà ben clar el seu desig que aquests documents fossin cremats. Aquest fet ha provocat una encesa polèmica entre els partidaris del compliment íntegre del testament de Joan Pau II i aquells qui valoren la seva publicació i la iniciativa duta a terme pel seu antic secretari i actual cardenal de Cracòvia, Stanislaw Dziwisz.[264]
Després de la mort
[modifica]La mort del pontífex posa en marxa rituals i tradicions que es remunten a l'època medieval. El Ritu de la Visita va tenir lloc del 4 d'abril de 2005 al 7 d'abril de 2005 a la basílica de Sant Pere. El testament de Joan Pau II, publicat el 7 d'abril de 2005,[265] va revelar que el pontífex volia ser enterrat a la seva Polònia nativa, però va deixar la decisió definitiva al Col·legi de Cardenals, que, preferia l'enterrament sota la Basílica de Sant Pere, tot i que respectaren la petició del pontífex per ser col·locat "a la terra nua".
La missa de Rèquiem celebrada el 8 d'abril de 2005 va establir registres mundials tant per assistència com per al nombre de caps d'estat presents en un funeral.[246][266][267][268] (Veure: Llista de dignataris). Va ser la reunió més gran de caps d'estat en la història, superant els funerals de Winston Churchill (1965) i Josip Broz Tito (1980). Quatre reis, cinc reines, almenys 70 presidents i primers ministres, i més de 14 dirigents d'altres religions van assistir al costat dels fidels.[266] És probable que hagi estat la major peregrinació única del cristianisme amb xifres que superen els quatre milions de dolents que es trobaren a la ciutat del Vaticà.[246][267][268][269] Entre 250.000 i 300.000 van mirar l'esdeveniment des dels murs del Vaticà.[268]
El degà del Col·legi Cardenalici, el cardenal Joseph Ratzinger, va presidir la cerimònia. Joan Pau II va ser enterrat a les grutes sota la basílica, on es troben les tombes dels Papes. Va ser dipositat a una tomba creada a la mateixa alcova prèviament ocupada per les restes del papa Joan XXIII. L'alcova havia estat buida des que les restes de Joan XXIII havien estat traslladades al cos principal de la basílica després de la seva beatificació.
Reconeixement pòstum
[modifica]Títol "el Gran"
[modifica]Després de la mort de Joan Pau II, diversos clergues al Vaticà i laics de tot el món [87][246][270] van començar a referir-se al difunt pontífex com "Joan Pau el Gran", sent solament el quart papa per ser aclamat així i el primer des del primer mil·lenni.[87][270][271][272] Els estudiosos del Dret Canònic diuen que no hi ha cap procés oficial per declarar un Papa "Gran"; el títol simplement s'estableix a través de l'ús popular i continuat,[246][273][274] com va ser el cas dels líders seculars celebrats (per exemple, Alexandre III de Macedònia és conegut popularment com a Alexandre Magne). Els tres papes que avui es coneixen comunament com a "grans" són Lleó I, que va regnar des del 440-461 i va convèncer Àtila per retirar-se de Roma; Gregori I, 590-604, en honor del qual és nomenat el Cant gregorià; i el papa Nicolau I, 858-867, que va consolidar l'Església catòlica al món occidental a l'edat mitjana.[270]
El seu successor, Benet XVI, es va referir a ell com «el Gran Papa Joan Pau II» en el seu primer discurs des de la loggia de la Basílica de Sant Pere, i el cardenal Angelo Sodano va referir-se a Joan Pau com "el Gran" en la seva homilia escrita per escrit la missa funeral del Papa.[275][276]
Des que va pronunciar la seva homilía al funeral del Papa Joan Pau, el Papa Benet XVI va continuar referint-se a Joan Pau II com "el Gran". A la 20a Jornada Mundial de la Joventut a Alemanya el 2005, el Papa Benet XVI, parlant en polonès, la llengua materna de Joan Pau, va dir: «Com diria el Gran Papa Joan Pau: "Mantenir la flama de la fe viva en les vostres vides i el vostre poble"». El maig de 2006, el Papa Benet XVI va visitar la Polònesa nativa de Joan Pau. Durant aquesta visita, va fer diverses vegades referències a "el gran Joan Pau" i "el meu gran predecessor".[277]
Dos diaris l'han anomenat "el Gran" o "el més gran". El diari italià Corriere della Sera el va anomenar "el més gran" i el diari catòlic sud-africà, The Southern Cross el va senyalar com "Joan Pau II el Gran".[278] Algunes institucions catòliques van canviar els seus noms per incorporar "el Gran", incloent-hi la Universitat Catòlica Joan Pau el Gran
Beatificació
[modifica].jpg)
Inspirat per les aclamacions de "Santo Subito!" ("[Feu-lo] Sant immediatament") de les multituds reunides durant la missa de funeral que va realitzar,[281][282][283][284] Benet XVI va començar el procés de beatificació per al seu predecessor, evitant la restricció normal que han de passar cinc anys després de la mort d'una persona abans de començar el procés.[282][283][285][286] En un auditori amb el Papa Benet XVI, Camillo Ruini, vicari general de la Diòcesi de Roma, responsable de promoure la causa de la canonització de qualsevol persona que hagués mort dins d'aquesta diòcesi, cità «circumstàncies excepcionals».[22][246][287] Aquesta decisió va ser anunciada el 13 de maig de 2005, la Festa de la Mare de Déu de Fátima i el 24 aniversari de l'intent d'assassinat de Joan Pau II a la Plaça de Sant Pere.[288]
A principis de 2006 es va informar que el Vaticà estava investigant un possible miracle associat a Joan Pau II. La germana Marie Simon-Pierre, una monja francesa i membre de la Congregació de les Germanetes de la Maternitat Catòlica, confinada al llit per la malaltia de Parkinson,[283][289] va rebre una "cura completa i duradora després que les membres de la seva comunitat va pregar per la intercessió del Papa Joan Pau II".[175][246][281][283][290][291] Des de maig de 2008, la germana Marie-Simon-Pierre, llavors amb 46 anys,[281][283] estava treballant de nou en un hospital de maternitat dirigit pel seu institut religiós.[286][289][292][293]
«Estava malalta i ara m'he curat», va dir al periodista Gerry Shaw. «Estic curada, però ara l'Església ha de dir si és un miracle o no».[289][292]
El 28 de maig de 2006, el Papa Benet XVI va celebrar la missa abans d'aproximadament 900.000 persones a la Polònia nativa de Joan Pau II. Durant la seva homilia, va encoratjar les oracions per la canonització anticipada de Joan Pau II i va afirmar que esperava que la canonització tingués lloc «en un futur pròxim».[289][294]
El gener del 2007, el cardenal Stanislaw Dziwisz va anunciar que la fase d'entrevistes del procés de beatificació, a Itàlia i Polònia, estava a punt de finalitzar.[246][289][295] Al febrer de 2007, les relíquies de segona classe del Papa Joan Pau II, peces de sotanes papals blanques que solia portar, estaven distribuïdes lliurement amb cartes d'oració per la causa, una pràctica piatosa típica després d'un sant catòlic mor.[296][297] El 8 de març de 2007, el vicariat de Roma va anunciar que la fase diocesana de la causa de beatificació de Joan Pau havia acabat. Després d'una cerimònia el 2 d'abril de 2007 -el segon aniversari de la mort del pontífex-, la causa es va procedir a l'escrutini del comitè dels membres laics, clericals i episcopals de la Congregació per a les Causes dels Sants, per dur a terme una investigació independent.[282][289][295] En el quart aniversari de la mort del Papa Joan Pau, el cardenal Dziwisz, el 2 d'abril de 2009, va dir als periodistes que s'havia produït recentment un presumpte miracle a la tomba de l'ex-papa a la basílica de Sant Pere.[292][298][299][300] Un nen polonès de nou anys de Gdańsk, que patia càncer de ronyó i que no podia caminar completament, havia visitat la tomba amb els seus pares. En sortir de la basílica de Sant Pere, el noi els va dir: "Vull caminar" i va començar a caminar normalment.[298][299][300][301] El 16 de novembre de 2009, un grup d'avaluadors de la Congregació per a les Causes dels Sants va votar per unanimitat que el Papa Joan Pau II havia viscut una vida de virtut heroica.[302][303] El 19 de desembre de 2009, el papa Benet XVI va signar el primer dels dos decrets necessaris per a la beatificació i va proclamar Joan Pau II "Venerable", afirmant que havia viscut una vida heroica i virtuosa.[302][303] La segona votació i el segon decret signat que certifica l'autenticitat del primer miracle, la cura de la germana Marie Simon-Pierre, una monja francesa, de la malaltia de Parkinson. Un cop signat el segon decret, es completà la positiva (l'informe sobre la causa, amb documentació sobre la seva vida i escrits i amb informació sobre la causa).[303] Ja podia ser beatificat.[302][303] Alguns especulaven que seria beatificat en algun moment durant (o poc després) el mes del 32 aniversari de la seva elecció de 1978, a l'octubre de 2010. Tal com ha dit Monsenyor Oder, aquest curs hauria estat possible si el segon decret hagués estat signat a temps per Benet XVI, afirmant que s'havia produït un miracle pòstum directament atribuïble a la seva intercessió, completant el positio.
El Vaticà va anunciar el 14 de gener de 2011 que el Papa Benet XVI havia confirmat el miracle de la germana Marie Simon-Pierre i que Joan Pau II seria beatificat l'1 de maig, la Festa de la Divina Misericòrdia.[304] L'1 de maig es commemora en antics països comunistes, com a Polònia i alguns països d'Europa occidental com el Dia de Maig, i Joan Pau II era conegut per la seva contribució a la desaparició relativament pacífica del comunisme.[87][109] El març de 2011, la casa de la moneda polonesa va emetre una moneda d'or amb valor de 1.000 zlotys (equivalent a 350 dòlars estatunidencs), amb la imatge del Papa per commemorar la seva beatificació.[305]
El 29 d'abril de 2011, el taüt de Joan Pau II va ser exhumat de la gruta sota la Basílica de Sant Pere abans de la seva beatificació, ja que desenes de milers de persones van arribar a Roma per un dels majors esdeveniments des del seu funeral.[306] Les restes de Joan Pau II (en un taüt tancat) es van col·locar davant l'altar major de la basílica, on els fidels van poder mostrar el seu respecte abans i després de la missa de beatificació a la plaça de Sant Pere l'1 de maig de 2011. El 3 de maig de 2011, les restes es van tornar a enterrar, aquest cop a l'altar de marbre de la Capella de Sant Sebastià de Pier Paolo Cristofari, on el Papa Innocenci XI havia estat enterrat. Aquesta ubicació més destacada, al costat de la Capella de la Pietat, la Capella del Santíssim Sagrament, i les estàtues dels Papes Pius XI i Pius XII, tenien com a objectiu permetre que més pelegrins vegin el seu memorial. La festa litúrgica és el 22 d'octubre, aniversari del començament del seu pontificat (el 1978).[307]
Al juliol de 2012, el colombià Marco Fidel Rojas, exalcalde de Huila, Colòmbia, va declarar que «es va cuidar miraculosament» de la malaltia de Parkinson després d'un viatge a Roma on va conèixer a Joan Pau II i va resar amb ell. El doctor Antonio Schlesinger Piedrahita, reconegut neuròleg a Colòmbia, certificà la curació de Fidel. La documentació s'envià a l'oficina del Vaticà per causa de saitedat.[308]
Canonització
[modifica].jpg)
Per ser elegible per a la canonització (per ser declarat sant) per l'Església Catòlica, han de ser atribuïts a un candidat dos miracles.
El primer miracle atribuït a Joan Pau va ser la seva curació d'un cas de malaltia de Parkinson, que va ser reconeguda durant el procés de beatificació. Segons un article del Servei de notícies catòliques (CNS) de data 23 d'abril de 2013, una comissió de metges del Vaticà va concloure que la cura no tenia cap explicació natural (mèdica), que és el primer requisit per documentar oficialment un miracle reclamat.[309][310][311]
El segon miracle que es va considerar va tenir lloc poc després de la beatificació del difunt Papa l'1 de maig de 2011; es va informar que era la curació de la dona costarricense Floribeth Mora d'un aneurisma cerebral terminal.[312] Un panell de teòlegs experts del Vaticà va examinar l'evidència, va determinar que era directament atribuïble a la intercessió de Joan Pau II, i el va reconèixer com a miraculós.[310][311] La següent etapa va ser per als cardenals que integren la Congregació per a les Causes dels Sants per donar la seva opinió al Papa Francesc per decidir si signar i promulgar el decret i fixar una data de canonització.[310][311][313]
El 4 de juliol de 2013, el Papa Francesc va confirmar la seva aprovació per la canonització de Joan Pau II, reconeixent formalment el segon miracle atribuït a la seva intercessió. Va ser canonitzat juntament amb el papa Joan XXIII.[16][314] La data de la canonització va ser el 27 d'abril de 2014, diumenge de la Divina Misericòrdia.[315][316]
La missa de canonització per als Papes Juan Pablo II i Joan XXIII, va ser celebrada pel papa Francesc (amb el papa emèrit Benet XVI), el 27 d'abril de 2014 a la plaça de Sant Pere al Vaticà (el Papa Joan Pau havia mort a la vigília de la Divina Misericòrdia diumenge el 2005). Uns 150 cardenals i 700 biscles van concelebrar la Missa, i almenys 500.000 persones van assistir a la missa, amb un estimat de 300.000 més que veien des de les pantalles de vídeo situades al voltant de Roma.[317]
Crítiques i controvèrsies
[modifica]Joan Pau II va ser àmpliament criticat,[318] per una varietat de les seves opinions, incloent-hi la seva oposició a l'ordenació de les dones i l'ús de la contracepció,[21][319] el seu suport al Concili Vaticà II i la seva reforma de la litúrgia, i la seva resposta a abús sexual infantil dins de l'Església.
Fou criticat per haver visitat països de règim dictatorial, per excomunicar el bisbe francès Marcel Lefebvre el 2 de juliol de 1988 (qui investí a quatre bisbes sense la seva autorització), per la canonització el 2002 del controvertit fundador de l'Opus Dei, Josemaría Escrivá de Balaguer o per la beatificació el 1998 del controvertit cardenal croat Alojzije Stepinac.[320]
Oposició a la seva canonització
[modifica]Alguns teòlegs catòlics no estaven d'acord amb la convocatòria de la beatificació de Joan Pau II. Onze teòlegs dissidents, entre ells el professor jesuïta José María Castillo i el teòleg italià Giovanni Franzoni, van dir que la seva postura contra la contracepció i l'ordenació de les dones i els escàndols de l'Església durant el seu pontificat presentaven «fets que, segons les seves consciències i les seves conviccions, haurien de ser un obstacle a la beatificació». Alguns catòlics tradicionalistes es van oposar a la seva beatificació i canonització per les seves opinions sobre la litúrgia i la participació en la pregària amb els no cristians.[321]
Escàndols d'abús sexual infantil
[modifica]Joan Pau II va ser criticat per representants de les víctimes d'abusos sexuals per membres del clergat[322] per no respondre prou ràpidament a la crisi dels abusos sexuals. En la seva resposta, va afirmar que «no hi ha lloc en el sacerdoci i la vida religiosa per a aquells que perjudiquen els joves».[323] L'Església va instituir reformes per prevenir l'abús en el futur exigint antecedents per als empleats de l'Església[324] i, perquè una majoria significativa de víctimes eren nois, que no permetien l'ordenació dels homes amb "tendències homosexuals profundes".[325][326] Ara exigeixen que les diòcesis s'enfronten a una al·legació per alertar a les autoritats, dur a terme una investigació i eliminar l'acusat del deure.[324][327] L'any 2008, l'Església va afirmar que l'escàndol era un problema molt greu i va estimar que era "probablement causat per" no més de l'1% "(o 5.000) dels més de 500.000 sacerdots catòlics de tot el món.[328][329]
A l'abril de 2002, Joan Pau II, tot i estar feble per la malaltia de Parkinson, va convocar tots els cardenals estatunidencs al Vaticà per debatre possibles solucions al tema de l'abús sexual a l'Església americana. Els va demanar "investigar amb diligència les acusacions". Joan Pau II va suggerir que els bisbes nord-americans fossin més oberts i transparents a l'hora d'enfrontar-se a aquests escàndols i subratllar el paper de la formació del seminari per evitar la desviació sexual entre els futurs sacerdots. En el que el The New York Times anomenà un "llenguatge extraordinàriament directe", Joan Pau va condemnar l'arrogància dels sacerdots que van provocar els escàndols:
| « | Els sacerdots i els candidats al sacerdoci solen viure en un nivell tant material com educativament superior al de les seves famílies i als membres del seu propi grup d'edat. Per tant, és molt fàcil que succeeixin a la temptació de pensar que són millors que altres. Quan això succeeix, l'ideal del servei sacerdotal i de la dedicació autodirigida es pot esvair, deixant el sacerdot insatisfet i descoratjat.[330] | » |
El papa va llegir una declaració destinada als cardenals nord-americans, anomenant l'abús sexual «un pecat espantós» i va dir que el sacerdoci no tenia espai per a aquests homes.[331]
El 2002, l'arquebisbe Juliusz Paetz, l'arquebisbe catòlic de Poznań, va ser acusat de molestar seminaristes.[332] El papa Joan Pau II va acceptar la seva renúncia i va sancionar, prohibint que Paetz exercia el seu ministeri com a bisbe.[333] Aquestes restriccions van ser aixecades el 2010 pel Papa Benet XVI.[334][335]
El 2003, Joan Pau II va reiterar que «no hi ha lloc en el sacerdoci i la vida religiosa per a aquells que perjudiquen els joves»[323] i, a l'abril de 2003, es va celebrar una conferència de tres dies, titulada "Abús de nens i joves per sacerdots i religiosos catòlics", on vuit experts psiquiàtrics no catòlics van ser convidats a parlar a prop de tots els representants del dicasteri del Vaticà. El grup d'experts es va oposar a la implementació de polítiques de "tolerància zero" tal com va ser proposat per la Conferència dels Bisbes Catòlics dels Estats Units. Un dels experts va qualificar aquestes polítiques com un "cas excessiu", ja que no permeten la flexibilitat per permetre les diferències entre els casos individuals.[336]
El 2004, Joan Pau II va recordar que Bernard Francis Law era l'arxipresent de la Basílica Papal de Santa Maria Major a Roma. La llei havia renunciat prèviament com a arquebisbe de Boston el 2002 en resposta als casos d'abús sexual de l'Església Catòlica després de revelar documents de l'Església que suggereixen que havia ocultat abusos sexuals comesos pels sacerdots en la seva arxidiòcesi.[337] Law va dimitir d'aquest càrrec al novembre de 2011. [314]
Joan Pau II va ser un ferm partidari de la Legió de Crist, i el 1998 va interrompre les investigacions sobre la mala conducta sexual del seu líder Marcial Maciel, que el 2005 va renunciar al seu lideratge i el Vaticà va demanar més tard que es retirés del seu ministeri.
Controvèrsies de l'Opus Dei
[modifica]Joan Pau II va ser criticat pel seu suport a la prelatura de l'Opus Dei i la canonització de 2002 del seu fundador, Josemaría Escrivá de Balaguer, a qui va nomenar «el sant de la vida ordinària».[338][339] Altres moviments i organitzacions religioses de l'Església van quedar decididament sota el seu esguard, com la Legió de Crist, el Camí neocatecumenal, el Moviment Schoenstatt, el Moviment carismàtic, etc.). I va ser acusat repetidament de tenir una mà suau amb ells, especialment en el cas de Marcial Maciel, fundador de la Legió de Crist.[340]
El 1984 Juan Pablo II va nomenar Joaquín Navarro-Valls, membre de l'Opus Dei, com a director de l'Oficina de Premsa del Vaticà. Un portaveu de l'Opus Dei afirmà que «la influència de l'Opus Dei al Vaticà ha estat exagerad ».[341] Dels prop de 200 cardenals de l'Església catòlica, només dos són coneguts per formar part de l'Opus Dei.[342]
L'escàndol del Banco Ambrosiano
[modifica]S'afirmà que el Papa Joan Pau tenia vincles amb el Banco Ambrosiano, un banc italià que va fer fallida l'any 1982.[175] Al centre de la fallida del banc, el seu president, Roberto Calvi, i la seva pertinença a la il·legal Lògia Masònica Propaganda Due (P2). El Banc del Vaticà era el principal accionista del Banco Ambrosiano, i la mort del Papa Joan Pau I el 1978 es rumorejà que estava relacionada amb l'escàndol de l'Ambrosiano.[176]
Calvi, sovint referit com «el banquer de Déu»,[343] també havia participat el banc del Vaticà, l'Institut per a les Obres de Religió, en els seus tractes, i estava a prop del bisbe Paul Marcinkus, el president del banc. L'Ambrosiano també va proporcionar fons per als partits polítics a Itàlia, tant per a la dictadura de Somoza a Nicaragua com per la seva oposició sandinista. S'ha afirmat àmpliament que el Banc del Vaticà va proporcionar diners al sindicat Solidarność a Polònia.[175][176]
Calvi va utilitzar la seva complexa xarxa de bancs i empreses d'ultramar per traslladar els seus diners a Itàlia, inflar els preus de les accions i contractar préstecs sense garantia massius. El 1978, el Banc d'Itàlia va elaborar un informe sobre l'Ambrosiano on va predir un desastre futur.[176] El 5 de juny de 1982, dues setmanes abans del col·lapse del Banc Ambrosiano, Calvi havia escrit una carta d'advertència al Papa Joan Pau II, afirmant que un esdeveniment tan proper "provocaria una catàstrofe de proporcions inimaginables en què l'Església patiria el dany més greu".[344] El 18 de juny de 1982, el cos de Calvi va ser trobat penjat sota el pont de Blackfriars, al districte financer de Londres. La roba de Calvi es va omplir de maons i contenia un efectiu valorat en 14.000 dòlars estatunidencs, en tres monedes diferents.[345]
Problemes amb els tradicionalistes
[modifica]A més de totes les crítiques de les exigents modernitzacions, els catòlics tradicionalistes també ho van denunciar. Aquests temes incloïen la necessitat de retornar a la Missa tridentina[346] i el repudi de les reformes instituïdes després del Concili Vaticà II, com l'ús del llenguatge vernacle a la missa llatina de ritu romà, l'ecumenisme i el principi de llibertat religiosa. També va ser criticat per permetre i nomenar bisbes liberals en els seus veus i, per tant, promocionar silenciosament el modernisme, que va ser fermament condemnat com la «síntesi de totes les heretgies» pel seu predecessor, el Papa Sant Pius X. El 1988, el controvertit aristócrata tradicionalista Marcel Lefebvre, fundador de la Societat de Sant Pius X (1970), va ser excomunicat per Joan Pau II a causa de l'ordenació no aprovada de quatre bisbes, que va ser convocada per la Santa Seu per un "acte cismàtic".[347]
El Dia Mundial de Pregària per la Pau,[348] amb una reunió a Assís, Itàlia, el 1986, en què el Papa va resar només amb els cristians,[349] va ser criticat per donar la impressió que el sincretisme i la indiferència es van abraçar obertament pel Magisteri papal. Quan es va celebrar un segon "Dia de la pregària per la pau al món",[350] el 2002 va ser condemnat a confondre els laics i comprometre's amb les falses religions. També es va criticar el seu petó[351] de l'Alcorà a Damasc, Síria, en un dels seus viatges el 6 de maig de 2001. El seu crit a la llibertat religiosa no sempre va ser recolzat; bisbes com Antônio de Castro Mayer va promoure la tolerància religiosa, però alhora va rebutjar el principi de la llibertat religiosa del Vaticà II com a liberalista i ja va ser condemnat pel papa Pius IX en el seu Syllabus errorum (1864) i en el Primer Concili Vaticà.[352]
Alguns catòlics s'oposaren a la seva beatificació i canonització pels motius anteriors.[321]
Religió i SIDA
[modifica]La posició de Joan Pau contra el control de la natalitat artificial, inclòs l'ús de preservatius per prevenir la propagació del VIH,[319] va ser durament criticada per metges i activistes de la SIDA, els quals van afirmar que va provocar innombrables morts i milions d'orfes de la SIDA.[353] Els crítics també han afirmat que les famílies nombroses són causades per la manca d'anticoncepció i agreugen la pobresa i els problemes del Tercer Món com els nens del carrer a Amèrica del Sud. L'Agència Catòlica per al Desenvolupament a Ultramar va publicar un article en el qual deia: «Qualsevol estratègia que permeti a una persona passar d'un risc més alt cap a la part inferior del continu, [creiem que] és una estratègia de reducció de risc vàlida».[354]
Programes socials
[modifica]Hi va haver una forta crítica al Papa per la controvèrsia que envoltava la suposada utilització de programes socials de caritat com a mitjà de convertir les persones del Tercer Món al catolicisme.[355][356] El papa va crear una revolta al subcontinent indi quan va suggerir que es donaria una gran collita de fe al subcontinent en el tercer mil·lenni cristià.[357]
Ian Paisley
[modifica]El 1988, quan el Papa Joan Pau II va pronunciar un discurs al Parlament Europeu, Ian Paisley, el líder del Partit Unionista Democràtic i moderador de l'Església Presbiteriana Lliure de l'Ulster, va cridar «Et denuncio com a l'Anticrist!»,[358][359] i va exhibir una pancarta vermella on es llegia "Papa Joan Pau II ANTICRIST". Otto von Habsburg (l'últim príncep hereu d'Àustria-Hongria), eurodiputat per a Alemanya, va arrabassar la pancarta de Paisley, la va trencar i, juntament amb altres eurodiputats, va ajudar a expulsar-lo de la cambra.[358][360][361][362][363] El papa continuà amb el seu discurs després que Paisley hagués estat expulsat.[360][364][365]
Les aparicions de Međugorje
[modifica]Algunes cites sobre les aparicions de Međugorje, a Bòsnia i Hercegovina, s'han atribuït a Joan Pau II.[366] El 1998, quan un alemany va recollir diverses declaracions que suposadament havien fet el Papa i el cardenal Ratzinger, i les va enviar al Vaticà en forma d'un memoràndum, Ratzinger va respondre per escrit el 22 de juliol de 1998: «L'únic el que puc dir en referència a les declaracions sobre Međugorje atribuïdes al Sant Pare i a mi és que són una absoluta invenció».[367]
La Relíquia robada
[modifica]
El 27 de gener de 2014, es va informar que havia estat robada una relíquia de Joan Pau II, un vial que contenia gotes de sang, de l'església de San Pere de la Ienca al nord de l'Aquila, a la regió muntanyosa dels Abruços de la Itàlia central, una regió on li agradava anar de vacances a esquiar. El cardenal Dziwisz havia donat prèviament el vial a l'església en reconeixement a les seves connexions amb el pontífex. Com que només hi ha tres relíquies que contenen la seva sang, pocs o cap altre objecte va veure molestat, i seria difícil de vendre, la policia italiana investigadora creu que va ser un robatori comissionat i va especular que la sang podria ser utilitzada en ritus satànics. El robatori va provocar una gran recerca dels culpables.[368] Dos homes van confessar el delicte, i el 30 de gener es va recuperar un relicari de ferro i una creu robada, però no la reliquia, van ser recuperades a una planta de rehabilitació de drogaadictes a L'Aquila; la sang es va recuperar poc després de les papereres a prop d'on s'havia trobat el reliquiari.[369]
Vida personal
[modifica]Després d'haver jugat com a porter, Joan Pau II era un seguidor de l'equip de futbol anglès Liverpool, on el seu compatriota Jerzy Dudek jugava en la mateixa posició.[370]
El 1973, quan encara era l'arquebisbe de Cracòvia, Karol Wojtyła es va fer amic d'una filòsofa nord-americana nascuda a Polònia, Anna-Teresa Tymieniecka. L'amistat de trenta-dos anys (i una col·laboració acadèmica ocasional) va durar fins a la seva mort.[76][77][78] Va ser la seva amfitriona quan va visitar Nova Anglaterra el 1976 i les fotografies els mostren junts fent esquí i els viatges d'acampada.[78] Les cartes que li va escriure eren part d'una col·lecció de documents comercialitzats per la propietat de Tymieniecka el 2008 a la Biblioteca Nacional de Polònia.[78] Segons la BBC, la biblioteca havia mantingut inicialment les cartes fora de la vista pública, en part a causa del procés de beatificació de Joan Pau, però el febrer de 2016, un funcionari de la biblioteca va anunciar que les cartes serien publicades.[78][371] Al febrer de 2016, el programa documental de la BBC Panorama va informar que Joan Pau II tenia aparentment una "estreta relació" amb la filòsofa nascuda a Polònia.[78][79] La parella va intercanviar cartes personals durant més de 30 anys, i Tymieniecka li va dir a Wojtyła que l'estimava.[256][372] El Vaticà va descriure el documental com "més fum que miralls", i Tymieniecka va negar la seva implicació amb Joan Pau II[373][374]
Els escriptors Carl Bernstein, el veterà periodista d'investigació de l'escàndol Watergate i l'expert vaticà Marco Politi, van ser els primers periodistes a parlar amb Anna-Teresa Tymieniecka en els anys noranta sobre la seva importància en la vida de Joan Pau. Van entrevistar-la i li van dedicar 20 pàgines al seu llibre de 1996 "Sa Santedat".[256][257][375] Bernstein i Politi, fins i tot, li van preguntar si alguna vegada havia desenvolupat alguna relació romàntica amb Joan Pau II, «Tanmateix, per un costat sol podria haver estat». Ella va respondre: «No, mai em vaig enamorar del cardenal. Com podria enamorar-me d'un clergue de mitja edat? A més, sóc una dona casada».[256][257]
Registre del Pontifici
[modifica]- Tercer pontificat més llarg de la història.
- 3 Llibres escrits.
- 6 Sínodes de Bisbe realitzats.
- 6 Ingressos hospitalaris.
- 9 Consistoris.
- 11 Constitucions Apostòliques.
- 14 Encícliques.
- 14 Exhortacions Apostòliques.
- 28 Motu proprio.
- 52 Cerimònies de canonització.
- 77 Matrimonis comunitaris celebrats.
- 104 Viatges.
- 129 Nacions visitades.
- 145 Cerimònies de beatificació.
- 226 Primers Ministres rebuts en audiència.
- 232 Cardenals creats.
- 274 Uncions de malalts.
- 300 Confessions.
- 301 Parròquies visitades.
- 321 Bisbes ordenats.
- 482 Sants proclamats.
- 697 Ciutats visitades.
- 703 Entrevistes amb Caps d'Estats.
- 740 Visites a la Diòcesi de Roma.
- 1060 Audiències públiques.
- 1339 Beats proclamats.
- 1378 Baptismes administrats.
- 1595 Confirmacions.
- 2125 Sacerdots ordenats.
- 2412 Discursos pronunciats.
- 1.163,865 km de viatge.
Discografia
[modifica]Joan Pau II és el Papa que més ha utilitzat els mitjans fonogràfics per a difondre el seu missatge, bé en forma de discursos, oracions (com el Rosari) i cants gregorians entonats per ell mateix. A continuació es mostra una relació aproximada de les seues gravacions, totes en format de CD.
| Any de publicació | Títol | Discogràfica |
| 1994 | Rosary (Rosari) | Sony International |
| 1994 | Rosary (francès) | Sony International |
| 1994 | Rosary (anglès i castellà) | Sony International |
| 1994 | Rosary (llatí) | Sony International |
| 1995 | Rosary (portugués) | Sony International |
| 1999 | Abba Pater | Sony International |
| 2003 | Mai Più La Guerra | EMI Music |
A continuació es mostra una altra relació de la discografia sobre Sa Santedat Joan Pau II.
| Any de Publicació | Títol | Intérpret | Discogràfica |
| 1989 | Cantos Religiosos y Bendición Papal | Diversos Intèrprets | Orfeón Discos |
| 1995 | Papal Blessing/Ave Maria | Diversos Intèrprets | Gateway Records |
| 1998 | Poems From The Pope | Vittorio Gassman | Sourdough Records |
| 1999 | From Rome To America | Diversos Intèrprets | Sourdough Records |
| 2000 | The Gold Collection: Sings the Poetry of Pope John Paul II | Sarah Vaughn | Fine Tune |
Encícliques
[modifica]- Ecclesia de Eucharistia, (17 d'abril de 2003)
- Fides et Ratio (14 de setembre de 1998)
- Ut Unum Sint (25 de maig de 1995)
- Evangelium Vitae (25 de març de 1995)
- Veritatis Splendor (6 d'agost de 1993)
- Centesimus Annus (1 de maig de 1991)
- Redemptoris Missio (7 de desembre de 1990)
- Sollicitudo Rei Socialis (30 de desembre de 1987)
- Redemptoris Mater (25 de maig de 1987)
- Dominum et Vivificantem (18 de maig de 1986)
- Slavorum Apostoli (2 de juny de 1985)
- Laborem Exercens (14 de setembre de 1981)
- Dives in Misericordia (30 de novembre de 1980)
- Redemptor Hominis (4 de març de 1979)
Honors
[modifica]
Orde Olímpic d'or
Referències
[modifica]- ↑ «St. John Paul II, the patron saint of families», 27-04-2014. Arxivat de l'original el 25 de desembre 2018. [Consulta: 2 maig 2014].
- ↑ «John Paul II proclaimed the patron saint of Świdnica», 09-05-2012. Arxivat de l'original el 25 de desembre 2018. [Consulta: 2 maig 2014].
- ↑ «John Paul the Great Catholic University». John Paul the Great Catholic University. Arxivat de l'original el 25 de desembre 2018. [Consulta: 13 febrer 2016].
- ↑ «Our History». Arxivat de l'original el 2018-12-25. [Consulta: 10 agost 2017].
- ↑ «John Paul the Great Academy – Lafayette, LA». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 10 agost 2017].
- ↑ «John Paul the Great Catholic University». Arxivat de l'original el 2012-01-22. [Consulta: 10 agost 2017].
- ↑ Evert, Jason. Saint John Paul the Great: His Five Loves. Ignatius Press, 2014. Arxivat 2014-04-12 a Wayback Machine.
- ↑ Lenczowski, John. "Public Diplomacy and the Lessons of the Soviet Collapse", 2002
- ↑ Odone, Cristina—Catholic Herald, 1991
- ↑ Geller, Uri—The Jewish Telegraph, 7 July 2000
- ↑ Dati ufficiali sul sito del Vaticano Arxivat 2017-07-13 a Wayback Machine.. I dati sono aggiornati al 5 gennaio 2005, dopo tale data non risulta nessuna beatificazione o canonizzazione.
- ↑ «La notte dolorosa dell'«Atleta di Dio»». Corriere della Sera. Arxivat de l'original el 2017-08-09. [Consulta: 5 ottobre 2013].
- ↑ «I due corpi del Papa». Corriere della Sera. Arxivat de l'original el 2016-01-01. [Consulta: 5 ottobre 2013].
- ↑ «Il Cai onora il pontefice che amava la montagna». CAI, 04-04-2005. Arxivat de l'original el 2019-01-11. [Consulta: 9 agost 2017]. (italià)
- ↑ TV2000: fatto citato durante la cerimonia di beatificazione.
- ↑ 16,0 16,1 «Report: Pope Francis Says John Paul II to Be Canonized April 27». National Catholic Register, 03-09-2013 [Consulta: 6 setembre 2013]. Arxivat 5 de novembre 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-11-05. [Consulta: 10 agost 2017].
- ↑ La Repubblica: Wojtyła fu beatificato il 1º maggio 2011. Papa firma decreto che riconosce il miracolo. Arxivat 2017-08-09 a Wayback Machine. (italià)
- ↑ Carol Glatz «Feast days of Sts. John Paul II, John XXIII added to universal calendar». Catholic News Service, 11-09-2011 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 8 de gener 2015 at the Library of Congress «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2015-01-08. [Consulta: 10 agost 2017].
- ↑ «Vatican declares Popes John Paul II and John XXIII saints». BBC News, 27-04-2014 [Consulta: 27 abril 2014]. Arxivat 27 April 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Hundreds flock to US shrine to celebrate first feast of St John Paul II». Catholic News Agency, 22-10-2014 [Consulta: 27 desembre 2014]. Arxivat 27 de febrer 2021 a Wayback Machine.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 «John Paul II Biography (1920–2005)». A&E Television Networks. Arxivat de l'original el 27 de novembre 2013. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 «His Holiness John Paul II : Short Biography». Vatican Press Office, 30-06-2005. Arxivat de l'original el 30 desembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 «CNN Report Pope John Paul II 1920–2005». CNN [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 16 de gener 2014 a Wayback Machine.
- ↑ 24,0 24,1 «Family Genealogy of Blessed Pope John Paul II». Catholic Online, 2012. Arxivat de l'original el 1 de maig 2012. [Consulta: 3 febrer 2012]. «Family Genealogy of Blessed Pope John Paul II»
- ↑ 25,0 25,1 25,2 «Karol Wojtyła (Pope John Paul II) Timeline». Christian Broadcasting Network. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2014. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 26,0 26,1 Stourton, 2006, p. 11.
- ↑ 27,0 27,1 Stourton, 2006, p. 25.
- ↑ Svidercoschi, Gian Franco «The Jewish "Roots" of Karol Wojtyła». Vatican.va [Consulta: 3 juliol 2013]. Arxivat 5 de maig 2021 a Wayback Machine.
- ↑ Pope John Paul II, 2005, p. 99.
- ↑ Stourton, Edward. John Paul II: Man of History. Londres: Hodder & Stoughton, 2006, p. 32. ISBN 0-340-90816-5.
- ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Kuhiwczak, Piotr «A Literary Pope». Polish Radio, 01-01-2007 [Consulta: 1r maig 2011]. Arxivat 1 October 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Grosjean, François. Life With Two Languages. 8. United States: Harvard University Press, 1982, p. 286. ISBN 978-0-674-53092-8 [Consulta: 6 juliol 2013].
- ↑ Frattini, Eric. «1 – Los Papas». A: Secretos Vaticanos (paper) (en castellà). Madrid: edaf, 2003, p. 349. ISBN 978-84-414-1633-8.
- ↑ Hooper, John «History of the Pope's health problems» (en anglès). The Guardian, 01-04-2005.
- ↑ 35,0 35,1 Stourton, 2006, p. 60.
- ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 Stourton, 2006, p. 63.
- ↑ 37,0 37,1 37,2 Weigel, 2001, p. 71.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 Davies, 2004, p. 253–254.
- ↑ 39,0 39,1 Weigel, 2001, p. 71–21.
- ↑ Weigel, 2001, p. 75.
- ↑ 41,0 41,1 «Profile of Edith Zierier (1946)». Voices of the Holocaust. 2000 Paul V. Galvin Library, Illinois Institute of Technology. Arxivat de l'original el 19 abril 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «CNN Live event transcript». CNN, 08-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 16 de gener 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Roberts, Genevieve. «The Death of Pope John Paul II: 'He Saved My Life—with Tea & Bread'». [Consulta: 1r juny 2016].[Enllaç no actiu], The Independent, 3 April 2005. Retrieved 17 June 2007.
- ↑ Cohen, Roger «John Paul II met with Edith Zierer: The Polish Seminary Student and the Jewish Girl He Saved». International Herald Tribune [Consulta: 28 gener 2012]. Arxivat 9 de febrer 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «Jan Paweł II Sprawiedliwym wśród Narodów Świata?» (en polonès). Ekai.pl, 05-04-2005 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 22 de desembre 2014 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-12-22. [Consulta: 11 agost 2017].
- ↑ «Papież sprawiedliwym wśród narodów świata» (en polonès). Kosciol.pl, 26-09-2003. Arxivat de l'original el 1 de juliol 2015. [Consulta: 22 octubre 2014].
- ↑ «Papież otrzyma honorowy tytuł "Sprawiedliwy wśród Narodów Świata"?» (en polonès). Onet.pl, 04-04-2005. Arxivat de l'original el 23 d’octubre 2014. [Consulta: 22 octubre 2014].
- ↑ Pope John Paul II, 2005, p. 16.
- ↑ Między Heroizmem a Beatialstwem. Częstochowa, 1984.
- ↑ Stourton, 2006, p. 71.
- ↑ 51,00 51,01 51,02 51,03 51,04 51,05 51,06 51,07 51,08 51,09 51,10 «His Holiness John Paul II, Biography, Pre-Pontificate». Holy See. [Consulta: 1r gener 2008].
- ↑ http://vaticancity.diplomatie.belgium.be/nl/belgen-in-rome Arxivat 2017-03-31 a Wayback Machine.
- ↑ «Accessed 6 October 2012. Even though his doctoral work was unanimously approved in June 1948, he was denied the degree because he could not afford to print the text of his dissertation in accordance with an Angelicum rule. In December 1948 a revised text of his dissertation was approved by the theological faculty of Jagiellonian University in Kraków, and Wojtyła was finally awarded the degree.». Arxivat de l'original el 10 de març 2019. [Consulta: 13 d’agost 2017].
- ↑ «Karol Wojtyla: A Pope Who Hails from the Angelicum (Città Nuova, Roma 2009)». Pust.it. Arxivat de l'original el 7 d’abril 2014. [Consulta: 23 octubre 2014].
- ↑ "30Giorni" 11 December 2002, http://www.30giorni.it/in_breve_id_numero_14_id_arg_32125_l1.htm Arxivat 2018-09-15 a Wayback Machine. Accessed 19 February 2013
- ↑ Kwitny, Jonathan. Man of the Century: The Life and Times of Pope John Paul II. New York: Henry Holt and Company, març 1997, p. 768. ISBN 978-0-8050-2688-7.
- ↑ Zahn, Paula «Padre Pio Granted Sainthood». CNN, 17-06-2002 [Consulta: 19 gener 2008]. Arxivat 13 de gener 2008 a Wayback Machine.
- ↑ 58,0 58,1 Maxwell-Stuart, 2006, p. 233.
- ↑ «Pope John Paul II: A Light for the World». United States Council of Catholic Bishops, 2003. Arxivat de l'original el 7 juliol 2011. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Stourton, 2006, p. 97.
- ↑ «Highlights on the life of Karol Wojtiła». Holy See Press Office [Consulta: 23 juny 2013]. Arxivat 10 de març 2019 a Wayback Machine.
- ↑ Destined for Liberty: The Human Person in the Philosophy of Karol Wojtyla/John Paul II. CUA Press, 2000. ISBN 978-0-8132-0985-2 [Consulta: 23 juny 2013]. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ Walsh, Michael. John Paul II: A Biography. Londres: HarperCollins, 1994, p. 20–21. ISBN 978-0-00-215993-7.
- ↑ 64,0 64,1 64,2 «John Paul II to Publish First Poetic Work as Pope». ZENIT Innovative Media, Inc, 07-01-2003. Arxivat de l'original el 29 maig 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Wojtyła, 1981.
- ↑ Witness to Hope; The Biography of Pope John Paul II, by George Weigel. Nova York: Cliff Street Books/Harper Collins, 1999. p. 992.
- ↑ Rice, Patricia «They Call Him "Wujek".». St Louis Post-Dispatch, 24-01-1999.
- ↑ John Paul II, Pope. Rise, Let Us Be On Our Way. Warner Books, 2004. ISBN 978-0-446-57781-6.
- ↑ 69,0 69,1 Stourton, 2006, p. 103.
- ↑ O'Malley, John W. What Happened at Vatican II. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2008, p. 204–205. ISBN 978-0-674-03169-2.
- ↑ Crosby, John F. John Paul II's Vision of Sexuality and Marriage: The Mystery of "Fair Love". Crossroad, 2000, p. 54. ISBN 978-0-8245-1831-8.
- ↑ 72,0 72,1 «Short biography». vatican.va. Arxivat de l'original el 30 desembre 2008. [Consulta: 25 octubre 2009].
- ↑ «Grupos católicos piden al Papa el fin del veto a anticonceptivos» (en castellàó data = 25 juliol 2008). Reuters. Arxivat de l'original el 25 de febrer 2023. [Consulta: 25 febrer 2023].
- ↑ 74,00 74,01 74,02 74,03 74,04 74,05 74,06 74,07 74,08 74,09 74,10 74,11 «John Paul II: A Strong Moral Vision». CNN, 11-02-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 22 de desembre 2006 a Wayback Machine.
- ↑ «Humanae vitae», 25-07-1968. Arxivat de l'original el 19 març 2011. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 76,0 76,1 Stourton, Ed. «The secret letters of Pope John Paul II – BBC News» (en anglès). Arxivat de l'original el 15 de febrer 2016. [Consulta: 15 febrer 2016].
- ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 77,5 77,6 77,7 «Pope John Paul II letters reveal 32-year relationship with woman». Arxivat de l'original el 16 de febrer 2016. [Consulta: 16 febrer 2016].
- ↑ 78,0 78,1 78,2 78,3 78,4 78,5 78,6 78,7 What really happened between Pope John Paul II and his close friend, Anna-Teresa Tymienecka? Arxivat 2016-02-18 a Wayback Machine. by Edward Stourton, 15 February 2016, The Telegraph
- ↑ 79,0 79,1 79,2 79,3 79,4 Panorama report: The Secret Letters of Pope John Paul II Arxivat 2018-03-18 a Wayback Machine. by Ed Stourton, 15 February 2016
- ↑ Adam J. R. Brickley. The "New Translation" of the Mass IV: The Liberal/Conservative Battle.
- ↑ 81,0 81,1 «A "Foreign" Pope». Time magazine, 30-10-1978, p. 1 [Consulta: 1r gener 2009].
De subscripció o mur de pagament
- ↑ 82,0 82,1 82,2 82,3 «A Foreign Pope». Time magazine, 30-10-1978, p. 4 [Consulta: 1r gener 2009]. De subscripció o mur de pagament
- ↑ Reese, Thomas J. Inside the Vatican: The Politics and Organization of the Catholic Church. Harvard University Press, 1998, p. 91, 99. ISBN 978-0-674-93261-6. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ 84,0 84,1 84,2 Stourton, 2006, p. 171.
- ↑ «New Pope Announced». BBC News [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 17 April 2005[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Agasso, Renzo. Caro Karol Arxivat 2022-04-08 a Wayback Machine.. Effata Editrice IT, 2011. p. 23.
- ↑ 87,0 87,1 87,2 87,3 87,4 87,5 87,6 87,7 Bottum, Joseph «John Paul the Great». The Weekly Standard, 18-04-2005, p. 1–2 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 6 de juliol 2009 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2009-07-06. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ First Greetings and First Blessing to the Faithful: Address of John Paul II, Monday, October 16, 1978 Arxivat 18 October 2013[Date mismatch] a Wayback Machine.. Vatican. Vatican.va.
- ↑ «1978 Year in Review: The Election of Pope John Paul II». UPI, 06-12-1978 [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 28 de març 2009 a Wayback Machine.
- ↑ «Events in the Pontificate of John Paul II». vatican.va, 30-06-2005. Arxivat de l'original el 7 novembre 2011. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ The Next Pope Anura Guruge 2010 ISBN 978-0-615-35372-2 page 227
- ↑ 92,0 92,1 92,2 92,3 92,4 92,5 Maxwell-Stuart, 2006, p. 234.
- ↑ New York Times News Service «Biggest Papal Gathering | Millions Flock to Papal Mass in Manila, Gathering is Called the Largest the Pope Has Seen at a Service». The Baltimore Sun. New York Times News Service [Consulta: 29 gener 2012]. Arxivat 2012-09-24 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-09-24. [Consulta: 8 gener 2018].
- ↑ 94,0 94,1 94,2 «The Philippines, 1995: Pope Dreams of "The Third Millennium of Asia"». AsiaNews, 04-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 22 October 2012[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «CBN Pope John Paul II Timeline—CBN.com Spiritual Life». The Associated Press. Christian Broadcasting Network [Consulta: 28 juny 2011]. Arxivat 17 de febrer 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Thompson, Ginger «Pope to Visit a Mexico Divided Over His Teachings». The New York Times, 30-07-2002 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 9 de març 2020 a Wayback Machine.
- ↑ «Irish Remember the 1979 Papal Visit». BBC News, 02-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 26 de febrer 2008 a Wayback Machine.
- ↑ «BBC on This Day | 29 | 1982: Pope makes historic visit to Canterbury». BBC News, 29-05-1982 [Consulta: 23 juny 2013]. Arxivat 9 de maig 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Systems, eZ. «A Retrospective of the 1982 Visit / Visit Background / Home – The Visit». Arxivat de l'original el 12 d’octubre 2016. [Consulta: 16 agost 2016].
- ↑ Abbott, Elizabeth. Haiti: The Duvalier Years. McGraw Hill Book Company, 1988, p. 260–262. ISBN 978-0-07-046029-4.
- ↑ 101,0 101,1 101,2 «Pope Pleads for Harmony between Faiths». BBC News, 24-02-2000 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 9 de març 2007 a Wayback Machine.
- ↑ 102,0 102,1 102,2 Plett, Barbara «Mosque visit crowns Pope's tour». BBC News, 07-05-2001 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 1 October 2002[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 103,0 103,1 103,2 103,3 103,4 «2000: Pope Prays for Holocaust Forgiveness». BBC News, 26-03-2000 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 11 de setembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ 104,0 104,1 104,2 104,3 104,4 104,5 Klenicki, Rabbi Leon. «Pope John Paul II's Visit to Jordan, Israel and the Palestinian Authority: A Pilgrimage of Prayer, Hope and Reconciliation». Anti-Defamation League, 13-04-2006. Arxivat de l'original el 29 de setembre 2013. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Henneberger, Melinda «Pope to Leave for Kazakhstan and Armenia This Weekend». The New York Times, 21-09-2001 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 9 de març 2020 a Wayback Machine.
- ↑ 106,0 106,1 «1979: Millions Cheer as the Pope Comes Home». BBC News, 02-06-1979 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 8 de maig 2015 a Wayback Machine.
- ↑ 107,0 107,1 Angelo M. Codevilla, "Political Warfare: A Set of Means for Achieving Political Ends", in Waller, ed., Strategic Influence: Public Diplomacy, Counterpropaganda and Political Warfare (IWP Press, 2008.)
- ↑ John Lewis Gaddis, The Cold War: A New History', p. 193, Penguin Books (2006), ISBN 978-0-14-303827-6
- ↑ 109,0 109,1 109,2 109,3 CBC News Online «Pope Stared Down Communism in His Homeland—and Won». Religion News Service, 4-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 6 April 2005[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 110,0 110,1 110,2 «Gorbachev: Pope John Paul II was an 'Example to All of Us'». CNN, 04-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 4 October 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Juan Pablo II – Viajes 2004 - Peregrinación a Lourdes (Francia) - 14 - 15 de agosto de 2004». vatican.va. Arxivat de l'original el 2017-02-12. [Consulta: 9 gener 2018].
- ↑ 112,0 112,1 Küng, Hans «The Pope's Contradictions». Der Spiegel, 26-03-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 29 de gener 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «Pope John Paul II Visits the U.S., 1977 Year in Review». UPI [Consulta: 12 setembre 2010]. Arxivat 18 de desembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ "John Paul II-The Millennial Pope" Arxivat 2013-11-05 a Wayback Machine. Synopsis "Pope John Paul II-The Millennial Pope" Frontline
- ↑ article 42, Solicitudo Rei Socialis
- ↑ «U2—Eno Lets Bono Speak to the Pope». Contact Music, 2010. Arxivat de l'original el 12 de desembre 2012. [Consulta: 22 desembre 2011].
- ↑ «Apostolic Letter Ordinatio Sacerdotalis of John Paul II to the Bishops of the Catholic Church on Reserving Priestly Ordination to Men Alone». Libreria Editrice Vaticana. Arxivat de l'original el 18 gener 2012. [Consulta: 24 gener 2012].
- ↑ "Pope Attacks Apartheid in Speech at U.N. Court" Arxivat 2013-03-09 a Wayback Machine. Los Angeles Times, 13 May 1985
- ↑ Pope's "South Africa Visit Honors 2 Vows" Arxivat 2017-06-30 a Wayback Machine. The New York Times, 13 May 1995
- ↑ Mandela 'deeply inspired' by Pope Arxivat 2006-07-18 a Wayback Machine. [South Africa Info], 5 April 2005
- ↑ «Religious Views: Pope John Paul II's Statements on the Death Penalty». Death Penalty Information Center. Arxivat de l'original el 5 de novembre 2013. [Consulta: 3 novembre 2013].
- ↑ Trigilio Jr., Rev. John, Rev. Kenneth Brighenti and Rev. Jonathan Toborowsky. John Paul II for Dummies, p. 140, John Wiley & Sons, 2011 ISBN 978-0-471-77382-5
- ↑ Virginia Garrard-Burnett. Terror in the Land of the Holy Spirit: Guatemala Under General Efrain Rios Montt, 1982–1983, pp. 20–21, John Wiley & Sons, 2010 ISBN 978-0-19-537964-8
- ↑ «With Papal Prodding, Guatemala May End Executions». The Christian Science Monitor, 24-05-2013 [Consulta: 3 novembre 2013]. Arxivat 23 October 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Ecclesia a Europa». www.vatican.va. Arxivat de l'original el 2018-01-22. [Consulta: 10 gener 2018].(castellà)
- ↑ «Pope says EU constitution should cite Christian heritage». EU Business, 28-06-2003 [Consulta: 14 novembre 2013]. Arxivat 7 April 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Jewish Professor Defends Mention of Christianity in Euro Text». Zenit News Agency, 17-09-2003 [Consulta: 14 novembre 2013]. Arxivat 9 de febrer 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Marcin Frydrych «Pope paves the way to Polish "Yes" vote». EUObserver.com, 21-05-2003 [Consulta: 14 novembre 2013]. Arxivat 17 de maig 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Rev. Adam Boniecki «Od Unii Lubelskiej do Unii Europejskiej» (en polonès). Tygodnik Powszechny, 25-05-2003 [Consulta: 14 novembre 2013]. Arxivat 2 de desembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Doug Linder. «The Vatican's View of Evolution: Pope Paul II and Pope Pius». Arxivat de l'original el 2018-01-16. [Consulta: 10 gener 2018].
- ↑ «Michelle Green, "Stephen Jay Gould" 1986». Arxivat de l'original el 2018-10-03. [Consulta: 10 gener 2018].
- ↑ «Message to Pontifical Academy of Sciences 22 October 1996». Catholic Information Network (CIN), 24-10-1997 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 22 de gener 2019 a Wayback Machine.
- ↑ «Magisterium is Concerned with Question of Evolution for it Involves Conception of Man». National Centre for Science Education, 24-10-1996. Arxivat de l'original el 11 de desembre 2018. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Tagliabue, John «Pope Bolsters Church Support for Evolution». The New York Times, 25-10-1996 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 9 de març 2020 a Wayback Machine.
- ↑ John Paul II, "Address to the Diplomatic Corps Arxivat 2007-03-14 a Wayback Machine.", Vatican, 13 January 2003 (Retrieved 7 February 2007).
- ↑ Pope Mooted for Nobel Peace Prize Arxivat 2016-06-01 a Wayback Machine. The Age, 9 October 2003
- ↑ Pope John Paul II is the Favorite to Win Nobel Peace Prize Arxivat 2013-11-06 a Wayback Machine. Deseret News, 10 October 2003
- ↑ 138,0 138,1 Garvin, Glenn «Hostility to the U.S., a Costly Mistake». , 18-07-1999 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 16 de juny 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Ostling, Richard N.; Roberto Suro «Religion: Berating Marxism's False Hopes». Time, 10-09-1984 [Consulta: 27 juliol 2011]. De subscripció o mur de pagament
- ↑ Filip Mazurczak. «The Priest Who Stood Up to the Mafia». First Things, 24-05-2013. Arxivat de l'original el 3 de novembre 2013. [Consulta: 2 novembre 2013].
- ↑ Associated Press «The Mafia Vs. Pope John Paul II». The Spokesman-Review. Associated Press, 24-05-2013 [Consulta: 15 novembre 2013]. Arxivat 2 de desembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Times Wire Services «Pontiff's Message Condemns Destruction of Gulf War». Los Angeles Times. Times Wire Services, 01-04-1991 [Consulta: 22 novembre 2013]. Arxivat 17 de maig 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Drew Christiansen, SJ «Hawks, Doves, and Pope John Paul II». America, 12-08-2002 [Consulta: 22 novembre 2013]. Arxivat 10 de febrer 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Clyde Haberman «Pope Denounces Gulf War As "Darkness"». The New York Times, 01-04-1991 [Consulta: 22 novembre 2013]. Arxivat 14 de desembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Dariusz Rosiak «Arcybiskup i maczety» (en polonès). Tygodnik Powszechny, 21-07-2013 [Consulta: 9 novembre 2013]. Arxivat 9 de novembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Lorch, Donatella «Pope Calls for End to Killings in Rwanda». The New York Times, 20-09-1995. Arxivat de l'original el 3 de novembre 2009 [Consulta: 9 novembre 2013].
- ↑ William Frank Smith. Catholic Church Milestones: People and Events That Shaped the Institutional Church. Dog Ear Publishing, novembre 2010, p. 86. ISBN 978-1-60844-821-0 [Consulta: 25 gener 2012]. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ Pope John Paul II, 2005, p. 12.
- ↑ Weigel, George. The Truth of Catholicism. Nova York: Harper Collins, 2001, p. 3. ISBN 978-0-06-621330-9.
- ↑ Ap. Const. Sacri Canones. Code of Canons of the Eastern Churches, Latin-English Edition, New English Translation (Canon Law Society of America, 2001), page xxv. Cf. Pastor Bonus n. 2
- ↑ «Ad tuendam fidem». vatican.va. Arxivat de l'original el 2018-01-17. [Consulta: 11 gener 2018].
- ↑ Revista jurídica de Catalunya. Volum 83. Col·legi d'Advocats de Barcelona, Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1984, p. 264.
- ↑ 153,0 153,1 Ap. Const. Sacræ Disciplinæ Leges
- ↑ NYTimes.com, "New Canon Law Code in Effect for Catholics Arxivat 2017-09-19 a Wayback Machine.", 27 November 1983, accessed June-25-2013
- ↑ Master Page on the Johanno-Pauline Code of 1983 Arxivat 2023-03-30 a Wayback Machine., CanonLaw.info, accessed 17 March 2016
- ↑ AAS82 (1990) pp. 1033–1063
- ↑ Dr. Thomas Kuzhinapurath, Salvific Law: Salvific Character of CCEO, An Historical Overview, Malankara Seminary Publications, Trivandrum, 2008, p.79
- ↑ Pete Vere & Michael Trueman, "Surprised by Canon Law, Vol. 2" (Cincinnati, Ohio: Servant Books, 2007); pg. 123
- ↑ «Akin, Jimmy. "Is Pope Francis about to “rip up” the Vatican constitution? 12 things to know and share", National Catholic Register, 2 October 2013». Arxivat de l'original el 8 d’abril 2016. [Consulta: 11 gener 2018].
- ↑ «Constitució Apostòlica «Fidei Depositum»». vatican.va. Arxivat de l'original el 2018-01-19. [Consulta: 11 gener 2018]. (castellà)
- ↑ Jonathan Kwitny, Man of the Century: The Life and Times of Pope John Paul II, p. 592, Henry Holt and Co. (1997), ISBN 978-0-8050-2688-7
- ↑ Pope, on Latin Trip, Attacks Pinochet Regime Arxivat 2018-06-27 a Wayback Machine. The New York Times, 1 April 1987
- ↑ Pope Tells Chile's Bishops To Press for Free Elections; Pontiff Joins Pinochet on Palace Balcony Arxivat 2020-05-11 a Wayback Machine. The Washington Post, 3 April 1987 [Enllaç no actiu]
- ↑ George Weigel. Biografía de Juan Pablo II—Testigo de Esperanza (en castellà). Editorial Plaza & Janés, 2003. ISBN 978-84-01-01304-1.; Heraldo Munoz. The Dictator's Shadow: Life under Augusto Pinochet. Basic Books, 2008, p. 183. ISBN 978-0-465-00250-4.
- ↑ Slawomir Oder, Why He Is a Saint: The Life and Faith of Pope John Paul II and the Case for Canonisation, p. 107–108, Rizzoli International Publications (2010), ISBN 978-0-8478-3631-4
- ↑ Timmerman, Jacobo Chile: Death in the South, p. 114, Alfred A. Knopf, Inc., 1987 ISBN 978-0-517-02902-2
- ↑ Papal Mass In Chile Erupts In Violence Arxivat 2013-05-16 a Wayback Machine. Chicago Tribune, 4 April 1987
- ↑ Pionchet's Foes Cheered by the Pope's Presence Arxivat 2018-01-11 a Wayback Machine. The New York Times, 3 April 1987
- ↑ «Dlaczego Jan Paweł II wyszedł z Pinochetem na balkon» (en polonès). Gazeta Wyborcza, 24-12-2009 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 23 October 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Riccardo Orizio, Talk of the Devil: Encounters with Seven Dictators, p. 131, Walker & Company (2003), ISBN 978-0-8027-1416-9
- ↑ James Ferguson, Papa Doc, Baby Doc: Haiti and the Duvaliers, p. 75-77, Basil Blackwell (1987), ISBN 978-0-631-16579-8
- ↑ Douglas Bond, Christopher Kruegler, Roger S. Powers, and William B. Vogele, Protest, Power, and Change: An Encyclopedia of Nonviolent Action from ACT-UP to Women's Suffrage, p. 227, Routledge (1997), ISBN 978-0-8153-0913-0
- ↑ 173,0 173,1 David Willey, God's Politician: Pope John Paul II, the Catholic Church, and the New World Order, p. 227, St. Martin's Press (1992), ISBN 978-0-312-08798-2
- ↑ 174,0 174,1 174,2 Domínguez, 2005.
- ↑ 175,0 175,1 175,2 175,3 Lewis, Paul «Italy's Mysterious Deepening Bank Scandal». The New York Times, 28-07-1982 [Consulta: 25 gener 2012]. Arxivat 22 October 2019[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 176,0 176,1 176,2 176,3 Lawrence M. Salinger. Encyclopedia of White-Collar & Corporate Crime. Sage, 2005. ISBN 978-0-7619-3004-4 [Consulta: 25 gener 2012]. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ Mark Riebling «Reagan's Pope: The Cold War Alliance of Ronald Reagan and Pope John Paul II». National Review, 07-04-2005 [Consulta: 12 setembre 2010]. Arxivat 1 de juliol 2012 at Archive.is «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-07-01. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ «The first world leader». The Guardian, 04-04-2005 [Consulta: 4 novembre 2013].
- ↑ Associated Press «Poles worried, proud of Pope John Paul II 10/13/03». The Topeka Capital-Journal. Associated Press, 03-04-2012 [Consulta: 28 gener 2012]. Arxivat 4 April 2004[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Address of Pope John Paul II to the Honorable George W. Bush President of the United States of America». Vatican.va, 04-06-2004. [Consulta: 19 agost 2011].
- ↑ «Polish secret services played key part in criminal plot to kill John Paul II». Canada Free Press, 13-10-2006 [Consulta: 23 octubre 2014]. Arxivat 29 August 2015[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 182,0 182,1 «Nieślubne dziecko Jana Pawła II. Kulisy esbeckiej prowokacji» (en polonès). Dziennik, 04-10-2013 [Consulta: 23 octubre 2014]. Arxivat 17 de maig 2015 a Wayback Machine.
- ↑ Andrea Riccardi. La Pace Preventiva. Milan: San Paolo 2004.
- ↑ Kirby, Alex «John Paul II and the Anglicans». BBC News, 08-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 16 de novembre 2006 a Wayback Machine.
- ↑ «An Introduction to the Parish Our Lady of the Atonement Catholic Church». Our Lady of the Atonement. Arxivat de l'original el 4 de febrer 2009. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ John Paul II. Crossing the Threshold of Hope, p. 82, Alfred A. Knopf, Inc., 1994 ISBN 978-0-307-76457-7
- ↑ Pope Visits Palace in Togo, Then a Woman's Mud Hut Arxivat 2019-02-03 a Wayback Machine. The New York Times, 10 August 1985
- ↑ «His Imperial Majesty, Alayeluwa Oba Okunade Sijuwade, Olubuse ll- The Ooni of Ife». Theooni.org, 20-12-2008. Arxivat de l'original el 3 de març 2013. [Consulta: 28 abril 2014].
- ↑ «Pope to Make First Visit to Armenia». Los Angeles Times, 24-04-1999. Arxivat de l'original el 22 de desembre 2014. [Consulta: 6 desembre 2014].
- ↑ «Pope John Paul II Recognises Armenian Genocide». Atour.com, 10-11-2000. Arxivat de l'original el 26 d’abril 2015. [Consulta: 6 desembre 2014].
- ↑ George Weigel, The End and the Beginning: Pope John Paul II – The Victory of Freedom, the Last Years, the Legacy, p. 283, Doubleday Religion (2010), ISBN 978-0-385-52480-3
- ↑ «Dalai Lama mourns Pope John Paul II, "A True Spiritual Practitioner"». AsiaNews, 04-03-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 28 de maig 2007 a Wayback Machine.
- ↑ Simpson, Victor L. «Pope John Paul II Meets With Dalai Lama». WorldWide Religious News, 27-11-2003 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 14 October 2007[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2007-10-14. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ Levi, Mons. Virgilio and Christine Allison. John Paul II: A Tribute in Words and Pictures, p. 165, William Morrow, 1999 ISBN 978-0-688-16621-2
- ↑ Brunett, Mons. Alex. «Text of Bishop Brunett's Greetings». United States Conference of Catholic Bishops Office of Media Relations. Arxivat de l'original el 16 d’abril 2013. [Consulta: 30 octubre 2012].
- ↑ 196,0 196,1 196,2 Brunwasser, Matthew «Patriarch Teoctist, 92, Romanian Who Held Out Hand to John Paul II, Dies». The New York Times, 02-08-2007 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 27 de febrer 2019 a Wayback Machine.
- ↑ 197,0 197,1 197,2 197,3 «Visit of Pope John Paul II to Ukraine». Lviv: The Institute of Religion and Society. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2014. [Consulta: 1r maig 2011].
- ↑ « Carta apostólica "Euntes in mundum" del Sumo Pontífice Juan Pablo II con ocasión del milenio del bautismo de la rus' de kiev». Arxivat de l'original el 2018-01-18.
- ↑ 199,0 199,1 199,2 199,3 199,4 199,5 199,6 «Macedonian Press Agency: News in English, 2001-05-04b». The Macedonian Press Agency (Hellenic Resources Network), 04-05-2001 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 15 de març 2019 a Wayback Machine.
- ↑ Stephanopoulos, Nikki «Archbishop Christodoulos of Athens». Associated Press, 28-01-2008 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 5 de març 2008 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2008-03-05. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ Pope John Paul II. Crossing the Threshold of Hope. Alfred A. Knopf, Inc, 1994, p. 93–94. ISBN 978-0-679-76561-5.
- ↑ Akin, Jimmy. «John Paul II Kisses The Qur'an». JimmyAkin.org, 06-04-2006. Arxivat de l'original el 9 de gener 2009. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 203,0 203,1 WQED. "WQED/PBS Present 'A Celebration of Faiths: the Papal Concert of Reconciliaton' A 90 Minute Television Special". Nota de premsa. Consulta: 1 gener 2009. Arxivat de l'original a data de 8 març 2009. Arxivat 8 de març 2009 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2009-03-08. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ 204,0 204,1 «Orchestra to make Vatican History». BBC News, 09-11-2003 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 13 April 2021[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 205,0 205,1 «Papal Concert of Reconciliation». London Philharmonic Choir, 11-01-2005. Arxivat de l'original el 20 novembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 206,0 206,1 Pitz, Marylynne; Andrew Druckenbrod «Pittsburgh Symphony to Perform for Pope». Pittsburgh Post-Gazette, 08-11-2003 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 16 de gener 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «Catechism of the Catholic Church». Vatican archives. Libreria Editrice Vaticana. Arxivat de l'original el 7 abril 2015. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Pope Impresses Jain Team with Personal Warmth, Encourages More Dialogue». Ucanews.com, 20-04-1995. Arxivat de l'original el 13 de desembre 2014. [Consulta: 6 desembre 2014].
- ↑ Cassidy, Cardinal Edward Idris. «We Remember: 'A Reflection on The Shoah'». Vatican archives, 16-03-1998. Arxivat de l'original el 26 desembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 210,0 210,1 210,2 210,3 «AIJAC expresses sorrow at Pope's passing». Australia/Israel & Jewish Affairs Council, 04-04-2005. Arxivat de l'original el 7 d’octubre 2022. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Address at the Great Synagogue of Rome». Boston College, 13-04-1986. Arxivat de l'original el 8 juliol 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Address of His Holiness John Paul II to a Group of Jewish Leaders and Persons Responsible for the Organization of the Concert in Commemoration of the Shoah». Arxivat de l'original el 3 de març 2013. [Consulta: 12 febrer 2013].
- ↑ «Events in the Pontificate of John Paul II». Arxivat de l'original el 7 novembre 2011. [Consulta: 12 febrer 2013].
- ↑ «Online News Hour—A Papal Apology». MacNeil/Lehrer Productions [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 30 de desembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ «Largest Gathering of Jewish Leaders to Ever Meet With a Sitting Pope». PTWF. 2004–2009 Pave the Way Foundation, Inc. Arxivat de l'original el 8 abril 2009. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Jacobson, Kenneth. «Pope John Paul II: 'An Appreciation: A Visionary Remembered'». Anti-Defamation League, 02-04-2005. Arxivat de l'original el 19 de gener 2012. [Consulta: 22 desembre 2011].
- ↑ «Pope John Paul II Quotes». brainymedia.com, 2007. Arxivat de l'original el 20 de setembre 2017. [Consulta: 11 gener 2009].
- ↑ «Żydzi szanowali JPII bardziej niż rabinów» (en polonès). Fakt, 21-04-2011 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 9 de novembre 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «Żydzi "wyrazili radość" z powodu beatyfikacji Jana Pawła II» (en polonès). Fakt, 05-04-2011 [Consulta: 8 octubre 2012]. Arxivat 5 October 2012[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-10-05. [Consulta: 19 gener 2018].
- ↑ «Travels—Federal Republic of Germany 1980—John Paul II». Vatican.va. Arxivat de l'original el 5 maig 2011. [Consulta: 3 juny 2011].
- ↑ «Ökumenisches Treffen mit der Evangelisch-Lutherischen Gemeinde von Rom». Vatican.va. Arxivat de l'original el 29 juliol 2013. [Consulta: 3 juny 2011].
- ↑ «Apostolic pilgrimage to Norway, Iceland, Finland, Denmark and Sweden (June 1–10, 1989)». Vatican.va. Arxivat de l'original el 7 febrer 2011. [Consulta: 1r maig 2011].
- ↑ «1981 Year in Review: Pope John Paul II Assassination (sic) Attempt». United Press International (UPI). Arxivat 2009-12-22 a Wayback Machine.
- ↑ 224,0 224,1 224,2 Dziwisz, 2001.
- ↑ 225,0 225,1 225,2 Lee, Martin A. «The 1981 Assassination Attempt of Pope John Paul II, The Grey Wolves, and Turkish & U.S. Government Intelligence Agencies». San Francisco Bay Guardian, 14-05-2001, p. 23, 25.
- ↑ «1981 Year in Review: Pope John Paul II Assassination Attempt». UPI, 20-06-1981 [Consulta: 17 febrer 2013].
- ↑ 227,0 227,1 Time Magazine 1982-01-25, p. 1.
- ↑ Lo Scapolare del Carmelo (en italià). Shalom, 2005, p. 6. ISBN 978-88-8404-081-7.
- ↑ Bertone, 2000–2009.
- ↑ Pope John Paul II, 2005, p. 184.
- ↑ 231,0 231,1 231,2 231,3 231,4 «Soviets 'had Pope shot for backing Solidarity'». The Telegraph, 03-03-2006. Arxivat 13 de gener 2018 a Wayback Machine.
- ↑ «Late Pope 'Thought of Retiring'». BBC News, 22-01-2007 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Gordon Thomas. Gideon's Spies—Mossad's Secret Warriors. Pan Books, 2000. ISBN 978-0-330-37537-5 [Consulta: 15 desembre 2011].
- ↑ 234,0 234,1 234,2 «Pope John Paul 'Wounded' in 1982». BBC News, 16-10-2008 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 19 October 2008[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 235,0 235,1 235,2 «"Pope John Paul Injured in 1982 Knife Attack", says Aide». CBC News, 16-10-2008 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 16 de gener 2014 a Wayback Machine.
- ↑ 236,0 236,1 236,2 «John Paul was Wounded in 1982 Stabbing, Aide Reveals». Reuters, 15-10-2008 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 237,0 237,1 237,2 Hebblethwaite, 1995, p. 95.
- ↑ McDermott, Terry «The Plot». Los Angeles Times, 01-09-2002 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 12 April 2003[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2003-04-12. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ John O. Koehler. Spies in the Vatican: The Soviet Union's Cold War Against the Catholic Church. Pegasus Books, 14 febrer 2011. ISBN 978-1-60598-140-6 [Consulta: 4 febrer 2012].
- ↑ Publishers Weekly, review of 'Spies in the Vatican', 11 May 2009
- ↑ Pope John Paul II, 2005, p. 1.
- ↑ Caroll, Rory «Pope says sorry for sins of church». The Guardian [Londres], 13-03-2000 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 24 August 2013[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ BBC News «Pope issues apology». BBC News [Consulta: 14 gener 2013]. Arxivat 27 August 2009[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ BBC News «Pope apologises for Church sins». BBC News, 12-03-2000 [Consulta: 14 gener 2013]. Arxivat 14 de gener 2009 a Wayback Machine.
- ↑ Robinson, B. A. «Apologies by Pope John Paul II». Ontario Consultants, 07-03-2000 [Consulta: 14 gener 2013]. Arxivat 14 de novembre 2012 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-11-14. [Consulta: 21 gener 2018].
- ↑ 246,0 246,1 246,2 246,3 246,4 246,5 246,6 246,7 Weeke, Stephen «Perhaps 'Saint John Paul the Great?'». NBC News, 31-03-2006 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 15 de febrer 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «The Religion of Galileo Galilei, Astronomer and Scientist». Adherents, 2011. Arxivat de l'original el 29 de juny 2011. [Consulta: 12 juliol 2011].
- ↑ «Carta del Papa Juan Pablo II a las mujeres». Arxivat de l'original el 2024-05-16. [Consulta: 21 gener 2018]. (castellà)
- ↑ «Pope sends first e-mail apology». BBC News, 23-11-2001 [Consulta: 30 gener 2012]. «from a laptop in the Vatican's frescoed Clementine Hall the 81-year-old pontiff transmitted the message, his first 'virtual' apology.»
- ↑ «Cardinal Ratti New Pope as Pius XI». The New York Times, 07-02-1922 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Cardinal Ratti New Pope as Pius XI, Full Article» (PDF). The New York Times, 07-02-1922 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Profile: Pope John Paul II». BBC News, 2-2005 [Consulta: 22 octubre 2014].
- ↑ «Europe | Pope John Paul rushed to hospital». BBC News, 02-02-2005 [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 21 de febrer 2006 a Wayback Machine.
- ↑ «Pope John Paul resting; breathing on own following tracheotomy». Catholic News Agency, 25-02-2005 [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 12 de maig 2014 a Wayback Machine.
- ↑ 255,0 255,1 BBC 2005-04-01.
- ↑ 256,0 256,1 256,2 256,3 The secret letters of Pope John Paul II Arxivat 2017-11-24 a Wayback Machine. by Ed Stourton, BBC NEWS
- ↑ 257,0 257,1 257,2 Did Pope John Paul II Have a Secret Lover? Arxivat 2016-10-18 a Wayback Machine. by Barbi Latzu Nadeau, 15 February 2016
- ↑ 258,0 258,1 258,2 «Final Days, Last Words of Pope John Paul II». Catholic World News (CWN), 20-09-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 28 de maig 2023 a Wayback Machine.
- ↑ 259,0 259,1 «John Paul's Last Words Revealed». BBC News, 18-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 14 de febrer 2008 a Wayback Machine.
- ↑ Pisa, Nick «Vatican hid Pope's Parkinson's Disease Diagnosis for 12 Years». Daily Telegraph [London], 18-03-2006 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Stourton, 2006, p. 320.
- ↑ «Pope aide 'has not burned papers'». BBC News, 05-06-2005 [Consulta: 12 agost 2013]. Arxivat 10 de novembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Publicats apunts personals que Joan Pau II va ordenar cremar. La Vanguardia Arxivat 2012-11-08 a Wayback Machine., dijous 6 de febrer de 2014, p.4
- ↑ «ZENIT: John Paul II's Last Will and Testament». Innovative Media, Inc. Arxivat de l'original el 17 setembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 266,0 266,1 «Pope John Paul II Buried in Vatican Crypt; Millions around the World Watch Funeral». CNN [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 4 de novembre 2007 a Wayback Machine.
- ↑ 267,0 267,1 «The Independent:"Millions Mourn Pope at History's Largest Ever Funeral"». Independent News and Media Limited [London], 08-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 1 de desembre 2008 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2008-12-01. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ 268,0 268,1 268,2 Holmes, Stephanie «City of Rome Celebrates 'Miracle'». BBC News, 09-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 7 de gener 2009 a Wayback Machine.
- ↑ «Pope John Paul II Funeral». Outside the Beltway. Arxivat de l'original el 19 de novembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 270,0 270,1 270,2 Saunders, Fr. William. «John Paul the Great». Catholic Herald, 2005. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2014. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ O'Reilly, David «Papal Legacy: Will History use the name John Paul the Great?». Knight Ridder Newspapers, 04-04-2005. «Pope John Paul the Great was a name suggested by many for Karol Józef Wojtyła. Through all its long history, the Catholic Church has conferred the posthumous title of "Great" on just two popes: Leo I and Gregory I, both of whom reigned in the first thousand years of Christianity»
- ↑ Murphy, Brian «Faithful hold key to 'the Great' honour for John Paul». Associated Press, 05-04-2005.
- ↑ Noonan, Peggy «John Paul the Great: What the 12 Million Know—and I Found Out Too». The Wall Street Journal, 02-08-2002 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Noonan, Peggy. John Paul the Great: Remembering a Spiritual Father. Penguin Group (USA), novembre 2005. ISBN 978-0-670-03748-3 [Consulta: 1r gener 2009].[Enllaç no actiu]
- ↑ «Text: Benedict XVI's first speech». BBC News, 19-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. «Dear brothers and sisters, after the great Pope John Paul II, the cardinals have elected me, a simple and humble worker in the Lord's vineyard. The fact that the Lord can work and act even with insufficient means consoles me, and above all I entrust myself to your prayers. In the joy of the resurrected Lord, we go on with his help. He is going to help us and Mary will be on our side. Thank you.» Arxivat 20 April 2005[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Eucharistic Concelebration for the Repose of the Soul of Pope John Paul II: Homily of Card. Angelo Sodano». The Holy See, 03-04-2005. Arxivat de l'original el 25 desembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Pastoral Visit by Pope Benedict XVI to Poland 2006: Address by the Holy Father». Libreria Editrice Vaticana, 25-05-2006. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «The Southern Cross: John Paul the Great». The Southern Cross 2008 by Posmay Media. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ Nicole Winfield and Vanessa Gera «Pope Beatifies John Paul II Before 1.5 Million Faithful». CNS News [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 4 de maig 2011 a Wayback Machine.
- ↑ «Pope John Paul II beatified in front 1.5 million». The Telegraph, 01-05-2011 [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 8 de juny 2014 a Wayback Machine.
- ↑ 281,0 281,1 281,2 Moore, Malcolm «Pope John Paul II on Course to Become Saint in Record Time». Daily Telegraph [UK], 22-05-2008 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 21 de desembre 2011 a Wayback Machine.
- ↑ 282,0 282,1 282,2 Hollingshead, Iain «Whatever Happened to … Canonising John Paul II?». The Guardian [UK], 01-04-2006 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 21 de juny 2012 a Wayback Machine.
- ↑ 283,0 283,1 283,2 283,3 283,4 Hooper, John «Mystery Nun The Key to Pope John Paul II's Case for Sainthood». [London], 29-03-2007 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 21 de juny 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Owen, Richard «Hopes Raised for Pope John Paul II's Beatification -Times Online». The Times [UK] [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 1 de juny 2010 a Wayback Machine.
- ↑ «Response of His Holiness Benedict XVI for the Examination of the Beatification and Canonization of The Servant of God John Paul II». Vatican News. Libreria Editrice Vaticana, 09-05-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 10 de novembre 2011 a Wayback Machine.
- ↑ 286,0 286,1 «John Paul II on Fast Track for Canonisation—Framingham, Massachusetts—The MetroWest Daily News». [Consulta: 1r gener 2009].[Enllaç no actiu]
- ↑ «John Paul II's Cause for Beatification Opens». ZENIT, 28-06-2005. [Consulta: 22 octubre 2012].
- ↑ "Pope Benedict Forgoes Waiting Period, begins John Paul II Beatification Process" Arxivat 2014-01-16 a Wayback Machine. Catholic News Agency 13 May 2005 Retrieved 1 May 2011
- ↑ 289,0 289,1 289,2 289,3 289,4 289,5 Vicariato di Roma:A nun tells her story.... 2009
- ↑ «Vatican May Have Found Pope John Paul's 'Miracle'». Agence France-Presse (AFP), APTN, Reuters, CNN, BBC World Service. ABC (Australia), 31-01-2006 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 11 October 2007[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2007-10-11. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ «Miracle attributed to John Paul II involved Parkinson's disease». Catholic World News (CWN). 2009 Trinity Communications, 30-01-2006 [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 292,0 292,1 292,2 «French nun says life has changed since she was healed thanks to JPII». Catholic News Service [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 7 April 2009[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Willan, Philip «No More Shortcuts on Pope John Paul II's Road to Sainthood». Sunday Herald [Consulta: 1r gener 2009]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2007-04-20. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ «900,000 Gather for Mass with Pope Benedict». International Herald Tribune, 28-05-2006 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 20 de juliol 2016 a Wayback Machine.
- ↑ 295,0 295,1 Westcott, Kathryn «Vatican Under Pressure in Pope John Paul II Push». BBC News, 02-04-2007 [Consulta: 22 octubre 2012].
- ↑ Moore, Malcolm «Clamour for free Pope John Paul II relics». [London], 25-09-2007 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 29 de desembre 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «Cause for Beatification and Canonization of The Servant of God: John Paul II». Vicariato di Roma—III Piano Postulazione Piazza San Giovanni in Laterano. Arxivat de l'original el 16 desembre 2008. [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ 298,0 298,1 «Wheelchair-Boy 'Miraculously Walks Again' at Memorial Visit to Tomb of Pope John Paul II». Daily Mail [UK] [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 25 October 2012[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 299,0 299,1 «Blessed John Paul II?». ncregister.com. Arxivat de l'original el 23 de juliol 2011. [Consulta: 7 març 2011].
- ↑ 300,0 300,1 «Child 'Able to Walk Again' After Praying at Pope's Tomb». Catholic Herald [Consulta: 1r maig 2011]. Arxivat 17 de gener 2012 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-01-17. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ «CNS STORY: For Pope John Paul II, Beatification Process may be on Final Lap». Catholic News Service [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 14 d’abril 2009 at the Library of Congress «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2009-04-14. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ 302,0 302,1 302,2 «Pope John Paul II's Sainthood on Fast Track—The World Newser». ABC News [Consulta: 18 novembre 2009]. Arxivat 1 de juliol 2017 a Wayback Machine.
- ↑ 303,0 303,1 303,2 303,3 «Beatification Looms Closer for John Paul II». catholicculture.org. Arxivat de l'original el 10 de juny 2011. [Consulta: 18 novembre 2009].
- ↑ «Pope Benedict Paves Way to Beatification of John Paul II». BBC News, 14-01-2011 [Consulta: 14 gener 2011]. Arxivat 7 de març 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «Gold Coin Marks Beatification of John Paul II». The Boston Globe, 30-03-2011 [Consulta: 22 desembre 2011].
- ↑ «Pope John Paul II's Body Exhumed ahead of Beatification Mass». , 29-04-2011 [Consulta: 15 juny 2017].
- ↑ VATICÀ, EFE /. «El papa Joan Pau II ja és beat», 01-05-2011. Arxivat de l'original el 2021-11-25. [Consulta: 25 novembre 2021].
- ↑ «Healing of Colombian man could pave way for John Paul II canonization». Catholic News Agency [Consulta: 4 agost 2012]. Arxivat 23 de juliol 2012 a Wayback Machine.
- ↑ The article by Cindy Wooden cited news reports from Italian news media agencies, and included remarks by the Pope's longtime aide, Kraków's Cardinal Stanislaw Dziwisz, and Vatican spokesman Jesuit Father Federico Lombardi, S.J.
- ↑ 310,0 310,1 310,2 «John Paul II's 2nd miracle approved—report». Agence France-Presse (AFP). Rappler.com, 02-07-2013 [Consulta: 2 juliol 2013]. Arxivat 3 de juliol 2013 a Wayback Machine.
- ↑ 311,0 311,1 311,2 Livesay, Christopher «John Paul set for sainthood after second miracle okayed». ANSA (Agenzia Nazionale Stampa Associata). www.ansa.it, 02-07-2013 [Consulta: 2 juliol 2013]. Arxivat 7 de juliol 2013 a Wayback Machine.
- ↑ "Costa Rican Woman Describes John Paul Miracle Cure" Arxivat 2016-03-11 a Wayback Machine., Fox News Latino, 6 July 2013
- ↑ «Italian media report progress in Blessed John Paul's sainthood cause». Catholic News Service, 23-04-2013 [Consulta: 12 juny 2013]. Arxivat 23 d’abril 2013 at the Library of Congress «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-04-23. [Consulta: 23 gener 2018].
- ↑ «Popes John Paul II, John XXIII to be made saints: Vatican». Reuters, 05-07-2013 [Consulta: 9 juliol 2013]. Arxivat 8 de juliol 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-07-08. [Consulta: 14 juny 2021].
- ↑ Povoledo, Elizabetta; Alan Cowell «Francis to Canonise John XXIII and John Paul II on Same Day». The New York Times, 30-09-2013 [Consulta: 30 setembre 2013]. Arxivat 30 de juny 2017 a Wayback Machine.
- ↑ Easton, Adam «Date set for Popes John Paul II and John XXIII sainthood». BBC News, 30-09-2013 [Consulta: 30 setembre 2013]. Arxivat 30 de setembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ ; Kington, Tom «Canonization of predecessors provides another boost for Pope Francis». Los Angeles Times [Los Angeles, CA], 27-04-2014. «An estimated 800,000 people descended on Rome for the dual canonisation, a Vatican spokesman said. That included the half a million around the Vatican and another 300,000 watching the event on giant TV screens set up throughout the city of Rome.» Arxivat 7 de gener 2018 a Wayback Machine.
- ↑ «BBC—Religion & Ethics—John Paul II». BBC News [Consulta: 6 febrer 2009]. Arxivat 27 August 2009[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 319,0 319,1 «Catholic Church to Ease Ban on Condom Use». Deutsche Welle, 24-04-2006 [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 26 October 2011[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ (castellà) El Papa Wojtyła beatificó como mártir al discutido cardenal croata Alojzije Stepinac, La Vanguardia, 4 d'octubre de 1998, p.3 (accés 18-10-09)
PDF
- ↑ 321,0 321,1 Michael J. Matt «A Statement of Reservations Concerning the Impending Beatification of Pope John Paul II». The Remnant, 21-03-2011 [Consulta: 2 maig 2011]. Arxivat 25 de març 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Radio, Southern California Public. «Clergy sex abuse victims decry sainthood for Pope John Paul II». scpr.org, 24-04-2014. Arxivat de l'original el 24 de gener 2018. [Consulta: 24 gener 2018].
- ↑ 323,0 323,1 Walsh. John Paul II: A Light for the World, 2003, p. 62.
- ↑ 324,0 324,1 United States Conference of Catholic Bishops. «Charter for the Protection of Children and Young People». United States Conference of Catholic Bishops, 2005. Arxivat de l'original el 26 d’abril 2011. [Consulta: 8 octubre 2007].
- ↑ Pope Benedict XVI «Instruction Concerning the Criteria for the Discernment of Vocations with regard to Persons with Homosexual Tendencies in view of their Admission to the Seminary and to Holy Orders». Vatican [Consulta: 9 març 2008].
- ↑ Filteau, Jerry «Report says Clergy Sexual Abuse Brought 'Smoke of Satan' into Church». Catholic News Service [Consulta: 10 març 2008].
- ↑ «Scandals in the church: The Bishops' Decisions; The Bishops' Charter for the Protection of Children and Young People». The New York Times, 15-06-2002 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 19 October 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Owen, Richard «Pope Calls for Continuous Prayer to Rid Priesthood of Paedophilia». Times Online UK edition. Times Newspapers Ltd [London], 07-01-2008 [Consulta: 31 març 2008].
- ↑ Terry, Karen. The Nature and Scope of the Problem of Sexual Abuse of Minors by Priests and Deacons. John Jay College of Criminal Justice, 2004 [Consulta: 9 febrer 2008].
- ↑ Melinda Henneberger «Pope Takes on Scandals». Sun Sentinel, 21-04-2002 [Consulta: 9 novembre 2012]. Arxivat 25 de maig 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-05-25. [Consulta: 24 gener 2018].
- ↑ Berry, Jason «The Shame of John Paul II: How the Sex Abuse Scandal Stained His Papacy». The Nation, 16-05-2011 [Consulta: 24 gener 2012].
- ↑ «Europe | Polish archbishop 'molested students'». BBC News, 23-02-2002 [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 19 de gener 2013 a Wayback Machine.
- ↑ «Watykan: Nie zrehabilitowaliśmy Paetza» (en polonès). Fakt, 19-06-2010 [Consulta: 9 novembre 2012]. Arxivat 9 de febrer 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «Ultimatum arcybiskupa Gądeckiego: Ja albo Paetz» (en polonès). Poznan.gazeta.pl, 18-06-2010 [Consulta: 17 febrer 2013]. Arxivat 14 de maig 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-05-14. [Consulta: 24 gener 2018].
- ↑ «Whispers in the Loggia: Parting Gift … or Papal Gaffe?». Whispersintheloggia.blogspot.com, 18-06-2010. Arxivat de l'original el 23 de setembre 2012. [Consulta: 17 febrer 2013].
- ↑ Gallagher, Delia. «Vatican Study on Sex Abuse». Zenit. Arxivat de l'original el 16 març 2012. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ «Abuse in the Catholic Church / Cardinal Law and the laity». The Boston Globe [Consulta: 24 gener 2012]. Arxivat 23 de gener 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Martin, S.J., James. «Opus Dei in The United States». America Press Inc., 25-02-1995. Arxivat de l'original el 16 de gener 2009. [Consulta: 10 gener 2009].
- ↑ «St. Josemaría Escriva de Balaguer». Catholic Online [Consulta: 1r gener 2009].
- ↑ «Text of the accusation letter directed to John Paul II» (en castellà). Pepe-rodriguez.com. Arxivat de l'original el 18 d’octubre 2018. [Consulta: 17 febrer 2013].
- ↑ «Decoding secret world of Opus Dei». BBC News, 16-09-2005 [Consulta: 30 abril 2010]. Arxivat 25 de juny 2018 a Wayback Machine.
- ↑ Associated Press, "Opus Dei backs new pope", CNN, 19 April 2005
- ↑ Summers, Chris «An end to the mystery of God's Banker?» (en anglès). BBC News, 31-03-2004. Arxivat de l'original el 2020-01-27 [Consulta: 1r maig 2020].
- ↑ Gray, Sadie «Plea to Pope from 'God's banker' Revealed as Murder Trial Begins». The Times [London], 06-10-2005.
- ↑ «BBC on This Day | 1982: 'God's Banker' Found Hanged». BBC News, 19-06-1982 [Consulta: 27 gener 2012]. Arxivat 6 de gener 2024 a Wayback Machine.
- ↑ Hewitt, Hugh «Criticizing John Paul II : Yet Another Thing The Mainstream Press Does Not Understand About The Catholic Church». The Weekly Standard, 04-06-2005 [Consulta: 10 gener 2009]. Arxivat 26 August 2015[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Decret d'Excomunió Arxivat 2017-12-04 a Wayback Machine.. Cin.org (1 de juliol de 1988). Publicat l'1 de novembre de 2013.
- ↑ «Address to the Representatives of the Christian Churches and Ecclesial Communities and of the World Religions». Libreria Editrice Vaticana, 27-10-1986. Arxivat de l'original el 27 desembre 2008. [Consulta: 12 gener 2009].
- ↑ «Address to the Representatives of the other Christian Churches and Ecclesial Communities». Libreria Editrice Vaticana, 27-10-1986. Arxivat de l'original el 17 abril 2009. [Consulta: 12 gener 2009].
- ↑ «Day of Prayer for Peace in the World». Vatican archives. Libreria Editrice Vaticana, 24-01-2002 [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 15 de maig 2009 a Wayback Machine.
- ↑ «John Paul II kisses the Koran». Tradition in Action, 14-05-1999. [Consulta: 12 gener 2009].
- ↑ «Jan Paweł II Live at Vatican 1999». youtube.com, 28-08-2011. Arxivat de l'original el 19 de juliol 2013. [Consulta: 17 febrer 2013].
- ↑ «Top Catholics Question Condom Ban». International Herald Tribune, 16-04-2005 [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 25 October 2012[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-10-25. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ Williams, Daniel «Pope Rejects Condoms as a Counter to AIDS». , 23-01-2005 [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 16 de desembre 2012 at Archive.is
- ↑ Carvalho, Nirmala «India: Hindu Extremists Against Grants to Missionaries». AsiaNews, 08-12-2005 [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 20 de juny 2008 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2008-06-20. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ Shah, Dhiru «Mother Teresa's Hidden Mission in India: Conversion to Christianity». IndiaStar [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 14 de juliol 2008 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2008-07-14. [Consulta: 13 gener 2018].
- ↑ Allen Jr., John L. «The Death of the Pope: Analysis of Pope John Paul II's reign». [Consulta: 12 gener 2009].
- ↑ 358,0 358,1 «Ian Paisley dies: How Paisley made his point». BBC Northern Ireland [Belfast], 1988 [Consulta: 12 setembre 2014]. Arxivat 12 de setembre 2014 a Wayback Machine.
- ↑ «Ian Paisley and politics of peace». Los Angeles Times, 24-03-2010 [Consulta: 16 febrer 2012]. Arxivat 12 de març 2012 a Wayback Machine. from 1:45 m into video
- ↑ 360,0 360,1 Davenport, Mark «BBC NEWS | Paisley's Exit from Europe». BBC News, 19-01-2004 [Consulta: 28 gener 2012]. Arxivat 25 de juliol 2020 a Wayback Machine.
- ↑ Paisley, Dr Ian R.K. «Historical Documents Reveal Former Pope's Plans». ianpaisley.org, 2012. [Consulta: 28 gener 2012].
- ↑ «Headliners; Papal Audience». The New York Times, 16-10-1988 [Consulta: 22 octubre 2014].
- ↑ Cloud, David W. «Free Presbyterian Church—Dr. Ian Paisley». freepres.org, 2012. Arxivat de l'original el 30 setembre 2011. [Consulta: 28 gener 2012].
- ↑ MacDonald, Susan «Paisley Ejected for Insulting Pope». The Times, 02-10-1988.
- ↑ Chrisafis, Angelique «The Return of Dr No». The Guardian [Londres], 16-09-2004 [Consulta: 22 octubre 2014]. Arxivat 10 de juliol 2017 a Wayback Machine.
- ↑ «Quotes From Pope John Paul II On Međugorje». Medjugorje.org. Arxivat de l'original el 18 de juliol 2012. [Consulta: 4 agost 2012].
- ↑ Ogledalo Pravde, p. 283
- ↑ Lavanga, Claudio «Vial of Pope John Paul II's blood stolen from Italian church – World News». NBC News, 27-01-2014 [Consulta: 28 abril 2014]. Arxivat 27 April 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «CNS STORY: Italian police recover stolen relic of Blessed John Paul II». Catholic News Service, 13-05-1981 [Consulta: 28 abril 2014]. Arxivat 5 de febrer 2014 at the Library of Congress «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-02-05. [Consulta: 25 gener 2018].
- ↑ «Pope supports Liverpool». BBC Sport, 27-11-2003 [Consulta: 16 març 2016]. Arxivat 12 de desembre 2005 a Wayback Machine.
- ↑ ; Chan, Sewell«Letters From Pope John Paul II Show Deep Friendship With Woman». Arxivat de l'original el 17 de febrer 2016. [Consulta: 16 febrer 2016].
- ↑ Pope John Paul II letters reveal 32-year relationship with woman Arxivat 2016-02-16 a Wayback Machine. by Stephanie Kirchgaessner, Rome, 15 February 2016
- ↑ Vatican dismisses JPII 'letter love-affair' probe: Arxivat 2016-02-15 a Wayback Machine. 14 February 2016, The Vatican
- ↑ Pope John Paul II 'conducted secret romance with married woman' says new documentary Arxivat 2018-07-09 a Wayback Machine. by John Kelly, Mirror.co.uk News
- ↑ His Holiness: John Paul II & the History of Our Time—Carl Bernstein, Marco Politi (1996)
Bibliografia
[modifica]- Bertone, Tarcisio. «The Message of Fátima». The Holy See. Arxivat de l'original el 21 agost 2014. [Consulta: 1r gener 2009].
- «Cause for Beatification and Canonization of The Servant of God: John Paul II». Vicariato di Roma. Arxivat de l'original el 30 desembre 2009. [Consulta: 1r gener 2009].
- «'Cured' Pope Returns to Vatican». BBC News, 10-02-2005 [Consulta: 22 octubre 2014].
- Domínguez, Juan. «Pope John Paul II and Communism». religion-cults.com, 04-04-2005. Arxivat de l'original el 6 abril 2004. [Consulta: 1r gener 2009].
- Dziwisz, Bishop Stanisław. «13 maig 1981 Conference of Bishop Stanisław Dziwisz For Honorary Doctorate». CatholicCulture.org, 13-05-2001. [Consulta: 1r gener 2009].
- «Frail Pope Suffers Heart Failure». BBC News, 01-04-2005 [Consulta: 22 octubre 2014].
- «Half Alive: The Pope Vs. His Doctors». Time magazine, 25-01-1982 [Consulta: 1r gener 2009]. De subscripció o mur de pagament Arxivat 13 de febrer 2006 a Wayback Machine.
- «Pope Back at Vatican by Easter? It's Possible». Associated Press. NBC News, 03-03-2005 [Consulta: 1r gener 2009].
- Editorial «Pope John Paul II». Voice Of America, 05-04-2005 [Consulta: 2 febrer 2014]. Arxivat 1 de febrer 2014 at Archive.is
- «Pope Returns to Vatican after op». BBC News, 13-03-2005 [Consulta: 22 octubre 2014].
- Sean Gannon «Papal Fallibility». Haaretz, 07-04-2006 [Consulta: 22 octubre 2014].
- «Stasi Files Implicate KGB in Pope Shooting». Deutsche Welle [Consulta: 22 octubre 2014].
- «Pope John Paul II's Final Days». St Anthony Messenger Press. AmericanCatholic.org [Consulta: 1r gener 2009].
- Tchorek, Kamil; Roger Boyes «Kracow Lights a Candle for its Favourite Son's Last Fight». The Times [Londres], 02-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009]. De subscripció o mur de pagament
- Vinci, Alessio «Vatican source: Pope Given Last Rites». CNN, 01-04-2005 [Consulta: 1r gener 2009].
- Alessio Vinci; Chris Burns; Jim Bittermann; Miguel Marquez; Walter Rodgers «World Awaits Word on Pope's Condition». CNN, 02-04-2005 [Consulta: 22 octubre 2014].
- Berry, Jason; Gerald Renner. Vows of Silence: The Abuse of Power in the Papacy of John Paul II. Nova York, London, Toronto, Sydney: Free Press, 2004. ISBN 978-0-7432-4441-1.
- Davies, Norman. Rising '44: The Battle for Warsaw. Londres: Viking Penguin, 2004. ISBN 978-0-670-03284-6.
- de Montfort, St. Louis-Marie Grignion. True Devotion to Mary. San Diego, California: Avetine Press, 27 març 2007. ISBN 978-1-59330-470-6.
- Dziwisz, Stanisław. Una vida con Karol : conversación con Gian Franco Svidercoschi. Madrid: Esfera de los libros, 2007.
- Duffy, Eamon. Santos y pecadores, una historia de los Papas. Acento Editorial, 1997. ISBN 84-483-0364-4. (castellà)
- Hebblethwaite, Peter. Pope John Paul II and the Church. Londres: 1995 Rowman & Littlefield, 1995. ISBN 978-1-55612-814-1.
- The Vision of John Paul II: Assessing His Thought and Influence. Collegeville, Mn.: Liturgical Press, 2008. ISBN 978-0-8146-5309-8.
- Maxwell-Stuart, P.G.. Chronicle of the Popes: Trying to Come Full Circle. Londres: Thames & Hudson, 2006. ISBN 978-0-500-28608-1.
- Menachery, Prof. George. «John Paul II Election Surprises», 11-11-1978.
- Menachery, Prof. George. «Last days of Pope John Paul II», 11-04-2005.[Enllaç no actiu]
- Meissen, Randall. Living Miracles: The Spiritual Sons of John Paul the Great. Alpharetta, Ga.: Mission Network, 2011. ISBN 978-1-933271-27-9.
- Noonan, Peggy. John Paul the Great: Remembering a Spiritual Father. Nova York: Penguin Group (USA), novembre 2005. ISBN 978-0-670-03748-3 [Consulta: 1r gener 2009].[Enllaç no actiu]
- O'Connor, Garry. Universal Father: A Life of Pope John Paul II. Londres: 2005 Bloomsbury Publishing, 2006. ISBN 978-0-7475-8241-0 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 14 de febrer 2012 a Wayback Machine.
- Pope John Paul II. Memory and Identity—Personal Reflections. Londres: 2006 Weidenfeld & Nicolson, 2005. ISBN 978-0-297-85075-5.
- Renehan, Edward; Schlesinger, Arthur Meier (INT). Pope John Paul II. Chelsea House, novembre 2006. ISBN 978-0-7910-9227-9 [Consulta: 25 febrer 2010].
- John Paul II, Pope. Rise, Let Us Be On Our Way. 2004 Warner Books, 2004. ISBN 978-0-446-57781-6.
- Stanley, George E. Pope John Paul II: Young Man of the Church. Fitzgerald Books, gener 2007. ISBN 978-1-4242-1732-8 [Consulta: 25 febrer 2010].
- Stourton, Edward. John Paul II: Man of History. Londres: Hodder & Stoughton, 2006. ISBN 978-0-340-90816-7.
- Szulc, Tadeusz. Pope John Paul II: The Biography. Londres: 2007 Simon & Schuster Adult Publishing Group. ISBN 978-1-4165-8886-3.
- The Poynter Institute. Pope John Paul II: 18 May 1920 - 2 April 2005. First. St. Petersburg, Florida: Andrews McMeel Publishing, 1 maig 2005. ISBN 978-0-7407-5110-3 [Consulta: 25 febrer 2010].
- Weigel, George. Witness to Hope. Nova York: HarperCollins, 2001. ISBN 978-0-06-018793-4.
- Wojtyła, Karol [11 febrer 2009]. Love and Responsibility. Londres: William Collins Sons & Co. Ltd., 1981. ISBN 978-0-89870-445-7 [Consulta: 1r gener 2009]. Arxivat 11 de febrer 2009 a Wayback Machine.
- Yallop, David. El poder y la gloria : la historia oculta del papado de Juan Pablo II. Madrid: Temas de Hoy, 2007.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- Su Santidad Juan Pablo II, Breve Biografía (Servidor del Vaticano) (castellà)
- Escritos Pontificios de Juan Pablo II (castellà)
- Premi Internacional Carlemany, edició 2004 (anglès)
- Third pilgrimage of John Paul II to Poland, Institute of National Remembrance (anglès)
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| Televisió |
|
|---|---|
| Ràdio |
|
| Extraordinaris |
|