Vés al contingut

Llengües del Brasil

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Territori del Brasil a l'Amèrica del Sud

La llengua oficial del Brasil és el portuguès,[1] idioma que és parlat i escrit per la immensa majoria de la població. El portuguès és la llengua usada per les institucions d'ensenyament, en els mitjans de comunicació i en els negocis.[2] El Brasil és l'únic país de llengua portuguesa d'Amèrica.[3]

L'Institut del Patrimoni Històric i Artístic Nacional, ens públic encarregat del manteniment i divulgació del patrimoni material i immaterial del Brasil, va crear el 2010 l'Inventari Nacional da Diversitat Linguística per conservar totes les llengües parlades al país.[4]

Portuguès brasiler

[modifica]
Museu de la Llengua Portuguesa, a São Paulo.

L'idioma parlat i escrit al Brasil és parcialment diferent de l'utilitzat a Portugal i als altres països lusòfons. Per raó de les diferències geogràfiques i culturals entre el Brasil i Portugal, i també de les diferents polítiques lingüístiques construïdes pels dos països al llarg dels anys, el portuguès brasiler i el portuguès europeu no han evolucionat de manera uniforme. Hi ha divergències entre les normes cultes de les dels variants de la llengua, sobretot en la fonètica, l'ortografia i el sistema pronominal. Així i tot, aquestes diferències no dificulten la comprensió mútua.[5][6]

El portuguès brasiler ha sigut preeminentment influenciat per llengües indígenes i africanes. Això n'ha enriquit el vocabulari, principalment en àmbits com biologia, gastronomia, música i religió.[7] També es percep diferències fonètiques entre les regions on hi ha major presència de descendents, caboclos o mulats. A més, hi ha diverses variacions dialectals internes en el portuguès brasiler, que es relacionen sobretot a les diferències regionals i socials.[8]

Des de 2002, la llengua de signes brasilera (Língua brasileira de sinais o Libras) té la consideració de mitjà de comunicació legal en el país i se'n garanteix el dret de les persones amb discapacitat auditiva a rebre educació pública i a l'atenció en el Servei Públic de Salut.[9] El 2005 es va tramitar una llei que garantia l'ús de Libras en tot el sistema judicial i en les entitats de l'administració pública federal.[10] L'any 2021 es va iniciar el tràmit al Senat del Brasil per votar una esmena a la Constitució per elevar-la a la categoria de llengua oficial de la nació.[11]

Llengües indígenes

[modifica]
Llengües indígenes d'Amèrica del Sud (el mapa no inclou les famílies quítxua i aimara).

En la primera etapa de la colonització, les llengües indígenes eren parlades fins i tot pels portuguesos, que van adoptar un idioma mixt basat en la llengua tupí. Va ser parlada per gairebé tots els habitants de l'interior del Brasil i fou coneguda com a "!llengua general" (lingua geral). No obstant això, el segle xviii, la llengua portuguesa es va fer oficial al Brasil, amb la qual cosa aquesta llengua comuna ha gairebé desaparegut.[12][13] Al llarg dels segles, els indis van ser exterminats o van adaptar-se a la cultura dels colons, amb això, centenars dels seus idiomes van anar desapareixent. Actualment, els idiomes indígenes es parlen sobretot en el Nord i Centre-Oest. Les llengües més parlades són del tronc tupí-guaraní.[14]

S'estima que es parlaven més de mil llengües al Brasil quan el territori va ser explorat pels europeus. Estudis publicats als anys noranta, calculaven que la xifra s'havia reduït a 150 llengües nadiues, més una trentena de llengües provinents de l'exterior. D'aquestes, poc més d'una vintena tenen més de 1000 parlants; mentre que hi ha més de 40 idiomes amb menys de 100 parlants.[15] D'altra banda, el cens oficial de 2010 elevava la xifra de llengües indígenes parlades al país a 274.[16][17]

Segons les dades d'aquell cens, menys de 900.000 brasilers parlaven llengües indígenes. Les més emprades eren: ticuna, macuxi, terêna i kaingang.[15]

Llengües africanes

[modifica]
Principals regions africanes de captura i comerç d'esclaus.

El Brasil va allargar el comerç atlàntic d'esclaus més que cap altre país, ja que fou l'últim en abolir l'esclavitud. L'arribada de mà d'obra esclava al territori brasiler va ser contínua i especialment intensa en tot el litoral nord-est. Eren majoritàriament iorubes, ewes o bantus. Les estadístiques mostren que, en l'actualitat, més de la meitat de la població brasilera és afrodescendent, no obstant, cap llengua africana va arribar a consolidar-s'hi.[18]

Els terratinents posaven molta cura en diversificar l'origen dels esclaus que adquirien. D'aquesta manera, en les senzales s'hi trobaven africans de nacions, ètnies i idiomes diferents. La finalitat era dificultar la comunicació entre ells, forçant-los a aprendre el portuguès, posant traves a possibles motins i intents de fuga. Els esclaus eren castigats si parlaven en les seves llengües, per tant tampoc podien ensenyar-les als seus fills. En canvi, eren catequitzats i estaven obligats a participar de misses cristianes, en portuguès.[18][19]

Amb el pas del temps, aquestes llengües van quedar reduïdes a l'àmbit ritual –que practicaven en la clandestinitat. També s'emprava en comunitats quilomboles, formades en la seva majoria per esclaus fugitius, sense cap supervisió de l'home blanc. En l'actualitat, exceptuant diversos himnes i oracions de les religions afrobrasileres, l'aportació africana a la llengua es limita a vocabulari específic d'àmbits com la cuina, la música o les plantes, que acompanyaven els esclaus en la travessia de l'Atlàntic.[20][21]

Altres llengües

[modifica]
Senyalització bilingüe a Guarapuava, Paraná.

A més de les llengües pròpies, al Brasil s'hi parlen altres idiomes al·lòctons per les fortes onades migratòries que es van assentar al país entre el segle xix i principis del xx. És el cas del castellà, l'alemany, l'italià o el japonès.[22] No obstant, el govern dictatorial de l'era Vargas va prohibir l'ensenyament en cap idioma que no fos el portuguès i això va fer reduir dràsticament l'ús social de les altres llengües.[22] Actualment, en les escoles brasileres, comunament s'estudia com a llengües estrangeres el castellà i l'anglès.[12] El departament d'educació del Govern de l'Estat d'Amapá va incloure el francès en el seu currículum escolar, al ser limítrof amb la Guaiana Francesa.[23]

Al Brasil també es parlen dialectes europeus en algunes poblacions del Brasil meridional, com ara el hunsrückisch i el talian (o vènet brasiler), d'origen alemany i italià, respectivament.[24][25] També trobem el cas del portunyol, creat en la convivència entre el castellà i el portuguès a la frontera entre el Brasil i l'Uruguai o amb el Paraguai.[26]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Art. 13. A língua portuguesa é o idioma oficial da República Federativa do Brasil.» (en portuguès brasiler). Constitução do Brasil, 05-10-1988. Arxivat de l'original el 2020-11-05. [Consulta: 15 juny 2022]. «dd»
  2. ↑ Guimarães, Eduardo «A língua portuguesa no Brasil». Ciência e Cultura, 57, 2, 6-2005, pàg. 24–28. Arxivat de l'original el 2024-02-22. ISSN: 0009-6725 [Consulta: 22 maig 2024].
  3. ↑ Silva, Débora. «A América e a língua portuguesa» (en portuguès brasiler). Estudo Prático, 19-06-2017. Arxivat de l'original el 2024-05-22. [Consulta: 15 juny 2022].
  4. ↑ de Oliveira Almeida, Isabella Maria. Inventário Nacional da Diversidade Linguística: motivos dessa criação pelo Instituto do Patrimônio Histórico e Artístico Nacional (2010). (tesi) (en portuguès brasiler). Brasília: Universidade de Brasília, 2016.  Arxivat 2022-06-16 a Wayback Machine.
  5. ↑ «O que muda com a unificação ortográfica entre países lusófonos - Educação» (en portuguès brasiler). Educação. O Estado de S. Paulo, 16-05-2008. Arxivat de l'original el 2022-05-23. [Consulta: 15 juny 2022].
  6. ↑ Nunes Carreiro, Marcos. «Acordo ortográfico: por que o Brasil implantou, mas os outros países ainda “estão a esperar”?» (en portuguès brasiler). Jornal Opção, 02-07-2016. Arxivat de l'original el 2022-07-04. [Consulta: 15 juny 2022].
  7. ↑ Alves dos Santos, Wilmihara Benevides S. «A presença africana nas palavras que falamos em português» (en portuguès brasiler). Museu da Língua Portuguesa, 15-03-2018. Arxivat de l'original el 2022-08-09. [Consulta: 16 juny 2022].
  8. ↑ Quadros Leite, Marli «Constitución del portugués de Brasil: Aspectos socio históricos» (en castellà). Lingüística, 30, 1, 5-2014, pàg. 199–223. Arxivat de l'original el 2024-05-22. ISSN: 2079-312X [Consulta: 15 juny 2022].
  9. ↑ «Lei nº 10.436 de 24 de abril de 2022». Diário Oficial da União, 25-04-2002. Arxivat de l'original el 2010-09-10 [Consulta: 15 juny 2022].
  10. ↑ «Decreto nº 5.626, de 22 de dezembro de 2005.». Diário Oficial da União. Arxivat de l'original el 2021-04-13 [Consulta: 15 juny 2022].
  11. ↑ «Ideia legislativa para tornar libras língua oficial do país vira PEC no Senado» (en portuguès brasiler). Senado Notícias. Senado Federal, 18-09-2021. Arxivat de l'original el 2022-10-06. [Consulta: 15 juny 2022].
  12. ↑ 12,0 12,1 Castellanos Brieva, Jan Paul «Política lingüística del portugués en Brasil: del colonialismo al siglo XXI». Cuadernos de Lingüística Hispánica, 21, 2013, pàg. 27–40. Arxivat de l'original el 2022-06-15. ISSN: 0121-053X [Consulta: 15 juny 2022].
  13. ↑ Rodrigues, Aryon «As línguas gerais sul-americanas». PAPIA: Revista Brasileira de Estudos Crioulos e Similares, vol. 2, núm 4, 1996, pàg. 6-18. Arxivat de l'original el 2022-06-28 [Consulta: 15 juny 2022].
  14. ↑ Müller de Oliveira, Gilvan «Plurilingüismo no Brasil». Representação da Unesco no Brasil, 7-2008. Arxivat de l'original el 2024-05-22 [Consulta: 16 juny 2022].
  15. ↑ 15,0 15,1 Rosa, Maria Carlota. «As línguas brasileiras nativas» (en portuguès brasiler). Departamento de Linguística e Filologia. UFRJ, 10-09-2021. Arxivat de l'original el 2021-09-10. [Consulta: 16 juny 2022].
  16. ↑ «Brasil tem cinco línguas indígenas com mais de 10 mil falantes» (en portuguès brasiler). Agência Brasil, 11-12-2014. Arxivat de l'original el 2022-06-16. [Consulta: 16 juny 2022].
  17. ↑ Menchen, Denise. «Brasil tem 305 etnias e 274 línguas indígenas, aponta Censo 2010» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 12-08-2012. Arxivat de l'original el 2024-05-22. [Consulta: 16 juny 2022].
  18. ↑ 18,0 18,1 Taddoni Petter, Margarida Maria «Línguas africanas no Brasil» (en portuguès). Gragoatá, 10, 19, 30-12-2005, pàg. 193-217. Arxivat de l'original el 2022-11-16. ISSN: 2358-4114 [Consulta: 16 juny 2022].
  19. ↑ Gorski Severo, Cristine «Línguas e heranças africanas no Brasil:» (en portuguès). Revista da ABRALIN, 2018. Arxivat de l'original el 2022-06-16. DOI: 10.25189/rabralin.v17i2.483. ISSN: 0102-7158 [Consulta: 16 juny 2022].
  20. ↑ Pereira, Nessana. «Línguas africanas no Brasil: você já pensou sobre essas línguas?» (en portuguès brasiler). Tesouro Linguístico, 08-12-2020. Arxivat de l'original el 2021-02-18. [Consulta: 16 juny 2022].
  21. ↑ Maranhão, Samantha. Africanismos no Português Brasileiro (en portuguès), 2018.  Arxivat 2022-06-23 a Wayback Machine.
  22. ↑ 22,0 22,1 Nogueira, André. «O veto do tirano: na política linguística de Vargas, alemão, italiano e japonês eram extremamente proibidos» (en portuguès brasiler). Aventuras na História. UOL, 09-03-2020. Arxivat de l'original el 2022-07-23. [Consulta: 16 juny 2022].
  23. ↑ «Synthèse du rapport définitif en français» (en francès). F3E. Arxivat de l'original el 2009-03-20. [Consulta: 16 juny 2022].
  24. ↑ «O alemão lusitano do Sul do Brasil» (en portuguès). Deutsche Welle, 20-04-2004. Arxivat de l'original el 2020-10-01. [Consulta: 15 juny 2022].
  25. ↑ «Tailan (Vêneto brasileiro)». Enciclopédia nas Línguas no Brasil. Arxivat de l'original el 2021-05-07. [Consulta: 15 juny 2022].
  26. ↑ «Una aproximació a la llengua de l'alumnat estranger de Catalunya». Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2010-09-27. [Consulta: 15 juny 2022].

Bibliografia complementària

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • Lloc web del Museu de la Llengua Portuguesa, a São Paulo. (portuguès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llengües_del_Brasil&oldid=33526889»