Vés al contingut

Laßt uns sorgen, laßt uns wachen, BWV 213

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Laßt uns sorgen, laßt uns wachen)
Infotaula obra musicalLaßt uns sorgen, laßt uns wachen, BWV 213
Títol originalLaßt uns sorgen, laßt uns wachen (de) Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalcantata Modifica el valor a Wikidata
CompositorJohann Sebastian Bach Modifica el valor a Wikidata
Llenguaalemany Modifica el valor a Wikidata
Movimentmúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
Parts13 satz (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióBWV 213 Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 52e05636-af60-4514-a243-78e95d7c207f IMSLP: Laßt_uns_sorgen,_laßt_uns_wachen,_BWV_213_(Bach,_Johann_Sebastian) Modifica el valor a Wikidata

Laβt uns sorgen, laβt uns wachen, BWV 213 (Anem amb compte, vetllem),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach, en honor del Príncep de Saxònia Friedrich Christian, estrenada a Leipzig el 5 de setembre de 1733.

Origen i context

[modifica]

El llibret és de Picander i forma part de la quarta i última sèrie d'escrits diversos Ernst-Scherzhaffte und Satyrische Gedichte (Poemes seriosos, graciosos i satírics), aparegut l'any 1737. Està dedicada a l'onzè aniversari de Friedrich Christian, hereu de Frederic August II príncep elector de Saxònia, fou interpretada a l'aire lliure en els jardins del Cafè Zimmermann, la tarda del 5 de setembre de 1733. Desenvolupa un tema mitològic narrat per Xenofont: Hèrcules, encara jove, ha de decidir en una cruïlla de dos camins, entre un dur i ple de dificultats que, finalment, porta a la virtut i l'honor, i un altre pla i fàcil que condueix al plaer sense glòria; el jove tria el primer i és proposat com a model de príncep; això fa que la cantata es conegui, també, amb el títol de Die Wahl des Herkules (L'elecció d'Hèrcules) i Hercules am Scheidewege (Hèrcules en una cruïlla). El seu contingut moral i pedagògic fa aquesta obra molt pròxima al de les cantates religioses. El cor i les cinc àries les aprofità Bach, l'any següent, en la composició de l'Oratori de Nadal (BWV 248).

Anàlisi

[modifica]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix, dues trompes, dos oboès, oboè d'amor, corda i baix continu. Consta de tretze números

  1. Cor: Laβt uns sorgen, laβt uns wachen (Anem amb compte, vetllem)
  2. Recitatiu (contralt): Und wo? Wo ist die rechte Bahn (Però quin? Quin és el bon camí)
  3. Ària (soprano): Schlafe, mein Liebster, und pflege der Ruh (Dorm, estimat, dorm i reposa)
  4. Recitatiu (soprano i tenor): Auf! folge meiner Bahn (Au, vinga! agafa el meu viarany)
  5. Ària (contralt): Treues Echo dieser Orten (Eco fidel d'aquests paratges)
  6. Recitatiu (tenor): Mein hoffnungsvoller Held! (O heroi meu, tant ple d'esper!)
  7. Ària (tenor): Auf meinen Flügeln sollst du schweben (A les meves ales aniràs suspès)
  8. Recitatiu (tenor): Die weiche Wollust locket zwar (La luxúria és temptació regalada)
  9. Ària (contralt): Ich will dich nicht hören (No et puc veure, de tu no en vull saber res)
  10. Ària (duet de contralt i tenor): Ich bin deine (Jo sóc teu)
  11. Recitatiu (baix): Schaut, Götter, dieses ist ein Bild (Mireu, aquesta és la imatge, oh déus)
  12. Cor: Lust der Völker, Lust der Deinen (Joia del poble, goig dels teus)

Dos cors amb tot el conjunt instrumental emmarquen l'obra, el primer – que també obre la quarta cantata de l'Oratori de Nadal– té una forma concertant, i l'últim, el cor de les muses, entona les alabances del Príncep incorpora dos ariosi del baix, que representa Mercuri, el missatger dels déus, acompanyat només pel continu; la peça té un aire de gavota amb la participació dels oboès i les trompes. Aquesta peça, que Bach no aprofità en l'Oratori de Nadal, procedeix d'una cantata d'Any Nou, de l'època de Köthen, la BWV 184a, possiblement de 1722 o 1723, i que posteriorment parodià en la BWV 184 per al tercer Diumenge de Trinitat. L'obra conté, a més, sis recitatius i cinc àries, on destaca la del número 5, amb un eco del contralt. Dues al·legories completen l'obra, una del tenor, la virtut, i l'altra del soprano, la voluntat, expressades en una música simbòlica, una fuga la de tenor, número 7, i un acompanyament suau i juganer de les cordes en la de soprano del número 3. És la cantata conservada més llarga, té una durada aproximada de gairebé tres quarts d'hora.

Discografia seleccionada

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera. Bach Cantatas Website. [1]

Bibliografia

[modifica]
  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L'âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Laßt_uns_sorgen,_laßt_uns_wachen,_BWV_213&oldid=34187421»