Vés al contingut

Costa-Gavras

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Constantin Costa-Gavras)
Plantilla:Infotaula personaCosta-Gavras
Imatge
Costa-Gavras al sopar dels Cèsar de 2018 Modifica el valor a Wikidata
Nom original(el) Κώστας Γαβράς Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(el) Κωνσταντίνος Γαβράς Modifica el valor a Wikidata
12 febrer 1933 Modifica el valor a Wikidata (91 anys)
Iraia (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
President del jurat del Festival de Berlin

← Paul Schrader – Tilda Swinton → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsCosta-Gavras Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaParís Modifica el valor a Wikidata
Grup ètnicGrecs Modifica el valor a Wikidata
FormacióInstitut des hautes études cinématographiques Modifica el valor a Wikidata
Alçada1,76 m Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, actor, guionista, productor de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1968 Modifica el valor a Wikidata -
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeMichèle Ray-Gavras (1968–) Modifica el valor a Wikidata
FillsAlexandre Gavras, Romain Gavras, Julie Gavras Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0002020 Allocine: 4318 Allmovie: p15220 TCM: 39706 TMDB.org: 27436
Discogs: 1881699 Modifica el valor a Wikidata

Konstantínos Gavrás (en grec: Κωνσταντίνος Γαβράς), més conegut com a Costa-Gavras (en grec: Κώστας Γαβράς), (Loutra Iraias, Grècia, 13 de febrer de 1933) és un director de cinema grecofrancès. El 2017 va rebre el Premi Internacional Catalunya.[1]

Cadascuna de les seves pel·lícules testimonia el compromís amb les seves idees i llança un missatge sobre el poder. Ahir, thriller i drama sentimental; avui, ficció social.

És el pare de Romain Gavras, cofundador de la societat de producció Kourtrajmé; i de Julie Gavras, ajudanta i realitzadora (La culpa a Fidel, 2006).

Biografia

[modifica]

Quan va deixar Atenes per anar a París, es va estrenar amb un treball literari, després va entrar a l'Institut d'Estudis Superiors Cinematogràfics (IDHEC) i va treballar com a ajudant per a Henri Verneuil, Jacques Demy i René Clément.

La pel·lícula Le Jour et l'Heure, en què va participar com a assistent, li va permetre conèixer Simone Signoret i Yves Montand, dels quals es va fer molt amic. Després de descobrir el llibre Compartiment tueurs, de Sébastien Japrisot, en va fer el guió i va aconseguir interessar-hi el productor Julien Derodé; la pel·lícula va tenir èxit a França i fins i tot als Estats Units, on va rebre crítiques ditiràmbiques.

En una estada a Grècia va descobrir el llibre de Vasilis Vasilikós, Z, que descriu l'assassinat d'un líder de l'esquerra, organitzat per la policia i camuflat en un trivial accident. A la tornada en va escriure el guió en col·laboració amb Jorge Semprún. Com que no trobava finançament, en va parlar a Jacques Perrin, a qui va conèixer a la pel·lícula Compartiment tueurs. Així doncs, Jacques Perrin va crear la seva pròpia productora per finançar la pel·lícula i utilitzar els seus contactes, en particular a Algèria, on es va rodar la pel·lícula. Jean-Louis Trintignant va acceptar uns pobres honoraris i Yves Montand hi va participar. La pel·lícula va ser un èxit a tot el món i la gent va aplaudir al final de les sessions; va ser recompensat amb el Premi del Jurat al Festival de Cinema de Canes, l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i l'Oscar al millor muntatge.

En el muntatge de Z, en el transcurs del sopar de Nadal, Claude Lanzmann va parlar de Lisa i Artur London, que va ser viceministre d'Afers Estrangers de Txecoslovàquia així com un dels tres supervivents del procés de Praga, del 1952. Molts intel·lectuals de la seva generació es van entusiasmar amb l'estalinisme:

« perquè obria perspectives que semblaven formidables. Fins que, a poc a poc, un s'adona del que hi ha darrere del decorat. »

Yves Montand també es va adherir al projecte de L'Aveu, i el finançament es va desbloquejar gràcies a l'èxit de Z.

L'Aveu va sortir després de Z, en una època prou maniquea: se li va retreure que ataqués la dreta i després l'esquerra, mentre que no volia més que denunciar els totalitarismes. La pel·lícula va tenir un èxit considerable i va ser un vertader fenomen polític i cultural que va trastornar la seva època.

Amb la pel·lícula Clair de femme (1979) extreta d'una novel·la de Romain Gary, va dir que era la primera vegada que estava content de l'adaptació d'una de les seves obres a la pantalla. Costa-Gavras va ser seduït per aquesta història pel fet que es tractava d'una «temptativa de profanació de la desgràcia, d'un himne a la vida i d'una rehabilitació de la parella». Dustin Hoffman va considerar aquesta pel·lícula la història d'amor més bonica que havia conegut i en el rodatge de la pel·lícula Mad City va suggerir-li que fes un readaptació cinematogràfica.

El guió de la pel·lícula Missing (1982), adaptat del llibre de Thomas Hauser L'execució de Charles Horman, s'inspira en una història vertadera. La pel·lícula narra la història de la desaparició d'un jove periodista americà durant el cop d'estat del militar Augusto Pinochet el 1973. El que l'havia afectat d'aquesta història va ser:

« molt menys el context polític del cop d'estat que el tema del pare, que, acompanyat per la seva jove, vol trobar el seu fill tant sí com no en un país en ple caos. »

La pel·lícula va ser molt polèmica als Estats Units, ja que posava el focus en l'acció dels agents del govern americà i la seva responsabilitat en aquell cop d'estat. L'extrema dreta americana va demanar: «Però què hi ve a fer, aquí, aquest comunista europeu?» Tanmateix, la pel·lícula va rebre la Palma d'Or i el Premi a la interpretació masculina en el Festival de Canes de 1982, i l'Oscar al millor guió adaptat, i sempre va ser presentada com una gran pel·lícula a les universitats americanes. La banda sonora va anar a càrrec d'un altre grec famós, Vangelis.

L'any 2017 va rebre el XXIX Premi Internacional Catalunya. «El cinema és una dolça subversió contra els prejudicis», va manifestar el cineasta després de recollir el guardó al Palau de la Generalitat.[2]

Filmografia

[modifica]

Director

[modifica]

Guionista

[modifica]
  • 2006: Mon colonel, de Laurent Herbiet amb Bruno Solo (guió i producció)
  • 2009: Eden à l'Ouest, coguionista amb Jean-Claude Grumberg

Premis

[modifica]
Costa-Gavras, l'abril del 2008, en el rodatge d'Eden à l'Ouest

Referències

[modifica]
  1. ↑ «El cineasta Costa-Gavras és el guanyador del XXIX Premi Internacional Catalunya». El Punt Avui, 05-07-2017.
  2. ↑ «Costa-Gavras rep el Premi Internacional Catalunyal». ara.cat. [Consulta: 18 juliol 2017].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Costa-Gavras
  • Costa Gavras. Entrevista exclusiva (francès).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Costa-Gavras&oldid=34171852»